Jordi Basté: "Dono molta menys opinió del que la gent es pensa"

BarcelonaSi fos jugador de bàsquet, seria un escorta d'aquells que baixa la pilota a la velocitat del llamp, fent ziga-zagues a vegades imprevistes, però que al final enfilen sempre el camí de la cistella. Jordi Basté dona poques entrevistes, així que ens prenem temps –aprofitant l'excusa d'un Ondas recent– per parlar de l'ofici, del país, del seu intent de fitxatge per part del grup de 8TV i, també, dels neguits i les alegries personals.

Fa deu anys ja et van donar un premi a la trajectòria i, des d’aleshores, l’han seguit dos més. Ja n’hi ha prou, no?

— Nooo! Mai n’hi ha prou i menys dels Ondas.

Tres més i atrapes Gabilondo, que et porta vint-i-tres anys d’avantatge.

— Sí, però els tres Ondas són parlats en català i això li dona una pàtina diferent.

Amb 10 anys ja llegies contes de Disney a Ràdio Joventut. Com vas anar-hi a parar?

— El meu pare anava cada dia a l’Ateneu d’Horta, perquè era membre de la penya blaugrana i, de tant en tant, jo l’anava a buscar. Allà també hi anava l’Agustín Rodríguez, un dels grans cantaires del gol, i li va dir: “Aquest vailet que no para quiet és el teu fill, oi? Estic buscant un nen que pugui parlar de contes per a un programa infantil que es diu Peques. Creus que voldria fer-ho?” I el meu pare li va dir: “Aquest? Si no calla ni sota l’aigua!” Se’m va endur un dissabte i ja m’hi vaig quedar.

I recordes pensar... “Jo treballaré d’això”?

— És que m’hi vaig trobar. Com el nen que juga a futbol perquè li agrada, i segueix jugant a futbol i un dia no se n’adona i està jugant en un equip professional. Jo volia ser veterinari, però em feien por les gallines! I volia ser bomber, també...

Però devia haver-hi un moment en què vas prendre consciència que la ràdio seria la teva feina.

— Un dia, em van llançar a la piscina sense saber nadar. L’Hospitalet de bàsquet es jugava l’ascens a Primera Divisió, contra el Bosco de la Corunya: me’n recordo com si fos ara. Jo tenia 16 anys i els de Ràdio Joventut m’hi van enviar, per fer algunes connexions. Fins que, deu minuts abans de començar, em diuen: “No t’ho hem explicat abans, per no posar-te nerviós, però has de narrar el partit sencer”. Em vaig espantar molt. Molt. Però ho vaig fer. I vaig pensar: "Si he pogut acabar això, ho he de continuar fent". I m’hi vaig quedar.

Què et dona la ràdio?

— Mmm... La ràdio sempre m’ha donat una cosa que encara avui em continua aportant: companyia.

No em referia a escoltar-la, sinó a fer-ne.

— També, també! Estic en un equip meravellós. De debò: me-ra-ve-llós. Fer ràdio em dona molta més seguretat que ser fora del micròfon. Michael Phelps, a la seva autobiografia, deia una cosa que em va entusiasmar. “La gent no s’ho creu però quan em llanço a la piscina i em poso els auriculars i començo a nedar encara hores i hores veient una línia negra... em trobo en el meu hàbitat natural. I, quan surto de la piscina, em sento més insegur”. Doncs a mi em passa el mateix.

Però quan surts de la piscina, o de la Torre Godó, se’t deuen obrir les portes, allà on vagis.

— És que tampoc no vaig a gaires llocs! M’agrada estar a casa. Tinc una vida molt solitària. No soc una persona de molts amics i de sortir molt...

Corre la brama que, de jove, formaves part del mobiliari de la sala Bikini.

— Sí, cert! Quedàvem per veure’ns, xerrar i beure, amb altra gent de Catalunya Ràdio. Però ara necessito estar més amb mi mateix i passar-m’ho bé sigui sol o amb alguns amics. Surto a sopar, esclar. Tot plegat és una mena d’inseguretat còmoda.

“Jo no soc periodista”, has dit algun cop. Això m’ho hauràs d’explicar ben a poc a poc.

— És que no ho soc! Jo no puc fer de periodista. Puc agafar un dia el telèfon i quedar per dinar amb algú, cosa que tampoc no m’agrada gaire. Soc un comunicador que fa sis hores de ràdio cada dia. Poc periodisme puc fer amb el cul assegut a la cadira sis hores en un estudi de ràdio! M’agradaria fer-ne, eh? I és cert que truca l’un i truca l’altre...

¿Fer les preguntes pertinents en antena no és fer periodisme?

— Sí, això és periodisme, estem d’acord. Però jo interpreto el periodisme com l’ofici de buscar notícies i sortir al carrer, cosa que jo no puc fer. Per això moltes vegades em rebel·lo contra les redaccions plenes. Jo vaig viure l’època en què estaven buides. Per què ha canviat? Doncs perquè és més còmode ser a la redacció que sortir al carrer. I més barat.

“Això d’haver d’anunciar la fi del món cada cinc minuts no sé si té massa sentit”. Ho va dir Josep Cuní quan va anunciar que es retirava de fer magazins matinals. Comparteixes el diagnòstic?

— Jo no m’hi reconec, però si ho diu el Cuní, segur que té raó! Estem en un moment que tots els mitjans audiovisuals tendim cap a l’opinió breu. Amb les xarxes socials tot és molt més curt, més ràpid i la ràdio no pot quedar-se enrere. L’únic horari que permet la reflexió pausada és la matinada.

¿Creus que pot donar-se un efecte rebot? Hi ha símptomes de saturació a l’exposició intensiva de notícies.

— Crec que pot arribar aquest rebot, sí. Encara més: espero que pugui arribar, perquè el ritme ara és... buf. Mira la guerra a Ucraïna. Abans n’hauríem fet un tractament dia a dia, amb analistes que haurien estat una hora parlant... Però això ja no passa perquè som a l’era del TikTok.

¿El ritme és el gran canvi en el mitjà, des que fa quinze anys et vas posar a comandar El món a RAC1?

— No, crec que no. El principal canvi, i entén l’expressió, és el peix fresc. La gent no el vol congelat. Abans, sortia una notícia relativament important a les sis de la tarda i, a les sis del matí de l’endemà, l’escoltaves pràcticament tal qual. En canvi ara, a les sis del matí, el que ha passat a les sis de la tarda és el plistocè.

Més enllà dels objectius d’audiència, ¿et marques també objectius personals? És a dir, ¿hi ha coses que, a aquestes altures de la pel·lícula, encara t’agradaria millorar?

— Sempre hi ha alguna cosa millorable!

Per exemple, què t’has proposat millorar aquesta temporada?

— Doncs que estic en millor estat d’ànim, i l’equip ho veu. No estic tan angoixat.

Angoixat personalment, professionalment...?

— Tot, tot. Penso que professionalment també. Aquesta inseguretat de si tirar cap aquí o cap allà... la porto millor. Al final, les ajudes psicològiques funcionen i verbalitzar-ho m’ha anat molt bé.

“Hi ha més gent als gimnasos que als psicòlegs”, vas lamentar en una ocasió.

— Ara ja no sé si és així. Que per culpa de la pandèmia molta gent ha anat al psicòleg i ara gairebé s’ha convertit en una moda. Jo ho recomano, la veritat. A mi m’ha endreçat.

¿Hi ha una cultura de ràdio diferent a Catalunya i a Madrid?

— Home! Hi ha moltes diferències. I fixa’t que els grans programes de la SER els fan catalans. O el Carlos Herrera de la Cope, que ha estat molts anys fent ràdio a Catalunya. Es fa molt bona ràdio a Catalunya. Quan vaig amb el cotxe, per exemple, escolto molta ràdio municipal.

Per plaer?

— El coco treballa sempre. Escolto a veure si hi ha algú que estigui bé. I m’agrada també escoltar quan soc a casa emissores de Madrid. I algunes són interessants i d'altres no tant. A mi m’agradaria, per exemple, que algun dia tinguessin el valor de fer que algun català del Barça, molt radical, pogués fer un programa d’esports de nit.

Jo en tinc un al davant, d’aquests.

— No ho deia pas per mi! Però... ¿per què el Sique Rodríguez no pot fer El larguero? Perquè és del Barça!

8TV volia fer una ràdio, que de moment s’ha frustrat. Quan els impulsors t’ho expliquen, sembla que realment tenien coll avall que te n’anaves amb ells.

— A veure: vaig tenir una oferta, amb unes xifres que han sortit que són falses. Jo vaig escoltar-los perquè hi havia un element important que aportava Nicola Pedrazzoli, que era il·lusió. Es tractava d'un projecte nou i jo estic acostumat als projectes nous, sigui el naixement de Catalunya Ràdio, fent el primer programa nocturn esportiu en català o apostant el 2004 per RAC1, que era una emissora pràcticament nova. Així que, de sobte, apareix un senyor que comença a cantar-me unes excel·lències i... bé, allò em va il·lusionar. O com a mínim ho vaig escoltar, més que il·lusionar-me.

Hi havia Eduard Pujol, exdirector de RAC1 i amic personal teu, a més.

— Però encara no estava clar. Dit això, he de dir que de seguida, en cinc minuts, em vaig entendre amb Carlos Godó. Perquè a més hi havia el mateix dubte de 8 Ràdio: cap a on anava, qui hi anava... L'hi vaig preguntar a Pedrazzoli i em deia que no em preocupés, que les llicències estaven garantides. Però allà se'm va formar un gran dubte.

En aquests cinc minuts amb Godó, ¿la reivindicació va ser de caràcter econòmic o editorial?

— Zero econòmica. Em sento molt ben pagat. O ben pagat, vaja. Jo volia recuperar una mica la il·lusió i sentir que la ràdio es reforçaria. RAC1 ha estat pionera en la bogeria i això no ho podem perdre. Vaig demanar a la propietat que garantís no perdre la bogeria d'aquesta ràdio.

Com es preserva la bogeria?

— Bé, no és una fórmula màgica. I no era un tema d’inversió econòmica, sinó de veure cap a on havia d’anar RAC1. Jo vaig preguntar: “La ràdio continuarà sent un dels pilars importants del grup, sí o no?” I ell em va dir: “Per descomptat que sí”. Va ser una bona entesa, perquè jo no parlo amb els propietaris del grup gairebé mai. O molt poc. I ja ho començo a notar. Per exemple, que Toni Clapés es bolqui en el Mundial és recuperar la bogeria, perquè muntarà un espectacle sensacional, amb la seva mirada, i la ràdio no es limitarà a fer els partits. El resultat de tot plegat és que he tornat a recuperar la il·lusió.

Del zero al deu, ¿quant colla la propietat?

— A mi? No diré zero però... A veure, collar collar, zero. I parlar... parlem. A mi, el 2017, em podrien haver agafat pel coll si haguessin volgut i fotre’m al mig de la Diagonal, i no ho van fer. Tot això que ens passa, i que passa també a la gent de l’ARA i a molta gent independentista: que si els mitjans subvencionats, que si els nyordos, que si has canviat de camisa perquè el Godó... de debò, zero. Tot el que dic jo a les vuit del matí, tot, tot, soc jo. Ningú m’ha dit: “Digues que...” Mai, mai, mai. Sé que és difícil de creure, però t’ho asseguro. Un altre m’hauria fotut un tret al cap. Metafòricament, esclar!

Les celebritats solen fer-se els desmenjats quan els preguntes sobre l’impacte de l’odi a les xarxes, cal entendre que per no donar satisfacció als trols. A tu t’afecta?

— Ara no, però em van afectar molt, fa cosa d’un parell d’anys. No per canviar el que pensava, però sí per frenar-me. I vaig decidir que no, que fins aquí. Perquè s’ha demostrat que hi ha una sèrie d’interessos creuats i moltes vegades no saps si qui t’ho diu és una persona en carn i os, o algú contractat per un partit polític, o un bot, o un trol... Jo estic a favor del Twitter, eh? Ara, el que hauríem de fer tots, cada dos mesos, és canviar de seguidors: així veuríem una realitat que no és sempre la mateixa. Gràcies a l’ajuda psicològica he tingut més autoestima i he après no a menysprear aquest fenomen, però sí a marcar més distància.

Quin és el teu estat d’ànim, pel que fa al país?

— Aviam, no conec cap independentista que ho hagi deixat de ser, però conec molts independentistes frustrats o que han arribat a la conclusió que aquesta batalla s’ha perdut. Per tant, s’ha de comptar fins a deu i veure què ha de passar a partir d’ara. Estem en una època en què la base de tot passa per intentar que tothom que és fora pugui tornar i reinventar-se.

I renovar lideratges?

— Oh, això també m’ho podries preguntar a mi! Per això penso que Jordi Cuixart va fer un pas endavant el dia que va decidir plegar. I s’han de trobar aquests substituts, que no és fàcil, eh? A més, quan tu perds, el que vols després és guanyar. I els que han perdut ara el que volen és guanyar. Això costarà.

Et sents Generació Tap?

— Home, tinc una edat...! I crec que hi ha més gent darrere meu. He de començar a pensar en això...

A veure, tens centenars de milers d’oients diaris. Diria que encara no t’ha arribat l’obsolescència...

— Sí, però jo jugo contra mi mateix, contra la meva pròpia inseguretat. No m’he preguntat mai: “Què faré després?”

Doncs vinga: què faràs després?

— És que no m’ho he sabut contestar. Sent TDAH, tens moltes coses al cap. No descarto tornar a esports. Vinc d’allà i m’ho he passat sempre molt bé. I crec que el periodisme polític ha evolucionat cap a l’esportiu i viceversa, així que tornaria a entrar en un món que seria desconegut de nou, per a mi. Abans es podia parlar amb els esportistes, i ara no. I abans no es podia parlar amb els polítics i ara sí. Una cosa raríssima, un gir bestial. Si algú em vol, no ho descarto. Però l’altre dia, quan va morir el Loco de la Colina, vaig pensar: jo sempre he volgut fer això. Fer un programa de matinada no em desagradaria gens.

No sé si podries emular els silencis del Quintero, Basté.

— Són el que més m’agrada, els silencis! Passa que als matins tens un clima de dia i és un to diferent. M’hi hauria d’adaptar. El que no podria fer mai és la tarda.

¿I et veus fora del món del periodisme o –perdó!– de la comunicació?

— Nooo!

El noble art de la pesca, una plàcida producció artesanal de vins...

— No, no i no! Van posar en boca meva que vull deixar la ràdio. No, no i no. Res. Vull continuar comunicant. No vull jubilar-me.

¿Un presentador ha d’aparentar neutralitat?

— No. Aviam, jo dono molta menys opinió del que la gent es pensa. Només a les vuit i en algun punt molt concret. Però és que la gent reclama opinió. Jo vull llegir a l’ARA el que escrius tu o la Planas sobre televisió, o el que escriu l’Esther Vera els diumenges. La informació evoluciona i, en aquesta informació evolucionada, jo vull conèixer les claus. I les claus me les donen els periodistes que opinen.

Com es menja que, després de sis hores diàries de ràdio, encara et quedi temps per fer programes de televisió o llibres?

— Jo soc hiperactiu...

Quan et van diagnosticar?

— El TOC fa temps, però el TDAH me’l van diagnosticar fa tres anys.

¿Et sents còmode parlant d’això?

— Sí. Si puc ajudar la gent que hi vagi a fer-se proves, encantat. No crec que sigui res dolent explicar-ho.

Quan mires la teva caricatura al Polònia, ¿t’hi reconeixes?

— No [riu]. És a dir, no m’emprenyo gens, però me n’avergonyeixo molt. “Soc així?”, penso. I em poso les mans al cap. No hi ha element més espantós i indispensable que el mirall. Alguna cosa dec tenir a veure amb aquella imatge i no la critico. Si dona audiència, m’encanta, però em fa molta vergonya.

¿Hi ha hagut moments de pensar, seriosament, que d’acord, que fins aquí?

— Als matins sí, molts cops. Per motius diversos: per esgotament, perquè arribes a final de temporada i t’adones que t’has llevat sempre de nit i la màxima alegria que tenim és que quan s’acosta l’estiu sentim els ocellets quan sortim de casa. Sempre llevar-se a toc de despertador, mai espontàniament...

Què va fallar amb el programa Nexes de TV3?

— Vaig fallar jo. Crec que vaig ser el responsable del seu fracàs, perquè l’equip era magnífic i la Mònica era estupenda, però no vaig saber fer-me’l meu. I també va haver-hi un segon factor, que si l’esmento no és per justificar-me: vam haver de competir amb un dels moments televisius dels últims anys, que va ser la confessió de la Rociíto i, després, amb el futbol. Allò ho va assassinar. Era millor programa del que semblava, o del que molts van dir.

Ets un personatge públic de primer ordre. Digues alguna cosa que creguis que els altres encara no sàpiguen de tu.

— Hum... hòstia. [Es fa el silenci. S’aixeca i surt de la sala com un llamp, sense dir res. Sento que consulta a l’equip què pot explicar que els altres no sàpiguen. Els companys riuen. “Els rituals!”, diu alguna veu femenina. Després del petit conclave, potser la manera de Basté de mostrar-me com funciona orgànicament amb el seu equip, torna i s’asseu de nou.] Que tinc moltes camises blanques: més d’una vintena, totes planxades l’una al costat de l’altra. Són les úniques que estan endreçades. Potser tinc una cinquantena de TOCs. Entro per l’esquerra sempre a les cadires, he de prendre dos cafès en dues hores concretes, poso el despertador de les 4.24... i coses que no es poden explicar. Ah, i una altra cosa que la gent no sap: després de set anys i dient a la gent que no havia de fumar, vaig tornar-hi aquest estiu. Ara, però, fa un parell de dijous que vaig deixar-ho.

I professionalment?

— Que tinc una petita empresa de podcasts. Ah! I que em van oferir el FAQS, abans que l’agafés Ricard Ustrell. Però vaig dir que no. No em veia amb cor de parlar set dies a la setmana de política.