La dona musulmana, més enllà del hijab

Un estudi presentat aquesta setmana a l’Institut Europeu de la Mediterrània certifica que el retrat de la dona musulmana als mitjans espanyols és dolent i escàs. A partir de l’anàlisi de 150 articles apareguts a El País, La Razón i Abc s’arriba a la conclusió que el 36,8% de les peces contenen comentaris directament islamòfobs per part del periodista. Denuncien els autors de l’estudi que els titulars acostumen a oferir “la imatge d’un islam antiquat i masclista” i d’una dona musulmana “submisa i obligada contra la seva voluntat a portar el hijab”. Sense negar la islamofòbia subjacent, ¿assenyalar les formes de subjugació d’aquesta religió –que s’acarnissa especialment amb les dones– és forçosament islamofòbic? M’agradaria pensar que no. Sí que ho és, en canvi, limitar-se a parlar de les musulmanes només en tant que portadores de vel, perquè la reducció és el camí més directe cap a l’estigma. Per això resulta especialment sagnant la manca d’entrevistes a dones practicants de l’islam i que, quan se'n parla, sigui sempre per treure el tema dels vels o els banyadors integrals. El repte és difícil, perquè el límit entre el respecte (imprescindible) a la multiculturalitat i la naturalització (inadmissible) de l’opressió és una línia molt més fina del que voldríem. En assumptes on està en joc la llibertat d’un col·lectiu –en aquest cas les dones musulmanes– la solució no pot passar per la inhibició. Ni tampoc per l’equidistància. El que cal és abraçar la complexitat: fer parlar les dones musulmanes que vulguin i puguin fer-ho, i convertir-les en subjectes de notícia no només per parlar d’aspectes negatius.

Àlbum de titulars

“Els joves es resisteixen a ser propietaris d’un habitatge”. (El Mundo. Maleïts joves i la seva reticència a no comprar pisos de preus pels núvols amb els seus sous precaris...!)