Per què una dona amb cabells blancs no pot presentar un TN?

Fa tres dècades que Ramon Pellicer va debutar com a cara visible del Telenotícies a TV3. Amb algun parèntesi, la carrera del periodista s’ha mantingut vinculada a la televisió pública catalana, on ara mateix edita els informatius del cap de setmana, que també presenta juntament amb Cristina Riba. Al llarg d’aquests trenta anys hem vist com els seus cabells s’argentaven sense problema. A la barba de Toni Cruanyes, conductor del Telenotícies vespre, també li comencen a sortir cabells grisos, però encara no mostra les clapes blanques de la de Xavier Graset, que dirigeix i presenta el Més 324. No pretenem fer cap mena de comentari valoratiu sobre l’estètica capil·lar dels periodistes de TV3, ja que no té res a veure amb el seu ofici. Però crida l’atenció que la naturalitat amb què els homes de la petita pantalla mostren els cabells emblanquinats no es traslladi també a les seves col·legues. Per què encara és tan difícil veure una dona amb cabells grisos al front d’un informatiu?

En l’informe Gènere i edat de la pantalla, publicat per l’Observatori Crític dels Mitjans (mèdia.cat), Anna Bonet posava de manifest com l’edat és encara “el gran greuge comparatiu que pateixen les dones a tots els informatius i programes -a excepció de l’apartat que hem anomenat actualitat -. Sovint són menys en proporció i, a les que hi ha, se’ls exigeix que siguin més joves.” Als mitjans dels Estats Units s’han fet un fart de denunciar i fer paròdia de la imatge del periodista veterà flanquejat d’una professional més jove que perpetuaven la majoria d’informatius. Una combinació que a priori no oferiria cap problema si no fos perquè no admet alternativa, sobretot en el sentit contrari. Així se segueix fomentant la idea que si ets dona i vols treballar a la tele, es valora més la teva aparença i joventut que la teva professionalitat. D’altra banda, mentre la imatge d’home madur s’associa de forma positiva a conceptes com la saviesa o l’autoritat, les dones que són o semblen grans queden invisibilitzades. Perquè no només es tracta que les periodistes a la televisió siguin més joves, també cal que ho semblin. Així, de forma més o menys conscients, moltes dones se senten obligades a ocultar els cabells blancs sota el tint per evitar discriminacions laborals.

Fa sis anys, l’ARA duia a terme una selecció les catalanes més influents. De les 25 més destacades, només dues presentaven els cabells grisos, Muriel Casals i Teresa Forcades. Tanmateix, cada cop són més les dones en esferes de poder que llueixen la cabellera argentada o blanca. A casa nostra, polítiques com Mireia Boya, Dolors Camats, Clara Ponsatí, Dolors Sabater o la també opinadora Montserrat Nebrera, o periodistes televisives com Montserrat Besses; en l’àmbit internacional, la dirigent del Fons Monetari Internacional Christine Lagarde o la primera ministra britànica Theresa May. També actrius sempre inspiradores com Helen Mirren, Jamie Lee Curtis, Diane Keaton o Ángela Molina; cantants com Joan Baez, Françoise Hardy o Patti Smith, i models com Yasmina Rossi, Cindy Joseph, Kristen McMenamy i Carmen Dell’Orefice. Fins i tot la jove directora de l’edició britànica de Vogue, Sarah Harris, presumeix dels seus prematurs cabells grisos. No és una qüestió d’estils, modes o tendències. Ni d’opcions, perquè la majoria de professionals femenines no poden escollir. Cal acabar amb l’estigma dels cabells blancs que penalitza les dones, i només les dones, per tenir i/o aparentar una edat que ja no es considera atractiva de cara a certa audiència. Envellir davant la càmera ha de deixar de ser un privilegi masculí.