Aquesta setmana, Cuatro va recuperar ¿Quién quiere casarse con mi hijo?, un dating show en el qual les mares busquen parella estable per al seu fill en un càsting xaró. La gràcia del programa radica en potenciar les situacions esperpèntiques, no només amb el perfil dels participants sinó a través de la postproducció. El muntatge, els efectes sonors, la música i els grafismes aconsegueixen aportar una dosi extra de sentit de l’humor per rebaixar la mesquinesa del format.
Es tracta d’un reality que converteix les persones en eugues de competició, que desfilen per ser escollides. A més, es normalitza un infantilisme dels homes que busquen parella. Són les seves mares, exigents i autoritàries, les que supervisen el procés de selecció i jutgen les candidates. Es tracta d’una mena de traspàs de poders, de sogra a jove, per cuidar el mascle alfa inútil que necessita ser atès per una dona per tirar endavant a la vida.
“Quiero una chica explosiva pero fina para que me haga abuela”, “Busco una chica para el perfecto padre de familia”, “Quiero que sea una mujer guapa, sencilla y que se maquille poco”, diuen les mares per determinar el perfil de les noies concursants. Totes elles venen els seus fills com si fossin els hereus d’una monarquia, plens de virtuts i valors. Aquests magnats de pa sucat amb oli també expressen les seves preferències eròticofestives.
En la descoratjadora desfilada de noies inquietes per pescar el mascle d’oferta, n’hi ha que es mostren dòcils i abnegades, i d’altres que exhibeixen una enorme prepotència i ambició per garantir a l’home que tenen al davant una peça de màxima categoria.
En el súmmum del despropòsit, cap al final del programa, va entrar per la porta una noia amb una bossa de paper al cap. En un acte de compassió, li havien fet dos forats perquè no es fotés de lloros i li havien pintat unes pestanyes amb retolador perquè no semblés tan inquietant. Només se li veia el cos, de formes exuberants, dins d’un vestit de balls de saló, ple de transparències i lluentons. “No te podré dar dos besos...”, es va limitar a comentar l’home, normalitzant aquella situació grotesca. “Me llamo Soraya y soy de Madrid”, va presentar-se amb veu tremolosa. “Seguramente os debéis estar preguntando qué hago con una bolsa en la cabeza”, va suposar la Soraya davant el mutisme de mare i fill. “Es que me dedico al mundo de la moda y la belleza, pero lo que quiero es que me conozcan por lo que soy como persona, no por mi físico”, va argumentar. És la prova més flagrant de la cosificació. Atribuint-li l’anonimat d’aquella manera tan basta la convertien només en un cos, tot i que li feien advertir del seu context laboral per assegurar que el que hi havia sota la bossa no seria decebedor. El programa, en canvi, ho jugava al revés: incrementava una expectativa de bellesa màxima que obligava l’espectador a jutjar si el que veia després sota la bossa era mereixedor d’aquella prudència tan noble. Que avui dia la televisió toleri aquesta humiliació hauria de ser motiu no de tapar cares sinó de fer rodar els caps dels responsables.
