Richard Lloyd Parry: "El dolor i la sensació de pèrdua pel tsunami són vius i ho seran durant una generació"

BarcelonaRichard Lloyd Parry (Southport, Lancashire, 1969) estava assegut al seu escriptori quan el terra del pis va començar a tremolar. Era l'11 de març del 2011 i el Japó patia un dels terratrèmols més forts dels últims anys. Poques hores més tard, un tsunami es va empassar gairebé 30 quilòmetres de costa i va deixar més de 15.000 morts. Uns anys després d'aquella catàstrofe, Lloyd Parry va viatjar fins a Okawa, a la prefectura de Fukuoka –on van morir 74 dels 78 alumnes i 10 mestres d’una escola per un error fatal a l’hora de l’evacuació–, per recollir l'empremta del desastre al llibre Fantasmes del tsunami, una crònica periodística estremidora que ara publica La Segona Perifèria amb traducció d'Anna Llisterri. Lloyd Parry és corresponsal del diari britànic The Times a l'Àsia i viu a Tòquio des de fa més de 25 anys.

Per què va decidir escriure un llibre sobre l'impacte del tsunami del 2011 al Japó?

— Quan va tenir lloc la catàstrofe jo estava informant de la història com a corresponsal d'un diari. Vaig passar moltes setmanes a la zona del desastre, treballant en el periodisme diari convencional per explicar aquells fets. Però em va resultar obvi des del principi que aquest era el tipus d'història a la qual és impossible fer justícia d'aquesta manera. Per tenir l'oportunitat de transmetre la complexitat, la profunditat i l'horror del desastre, he hagut de descriure'l en un llibre.

Per què es va centrar en Okawa? Què hi va trobar?

— Sabia que seria impossible escriure un llibre efectiu que englobés tot el desastre. Per fer-ho amb èxit, necessitava trobar històries humanes més petites que pogués explicar amb detall i a partir de les quals pogués extrapolar temes més amplis. Aquestes històries les vaig trobar a l'escola d'Okawa i en els relats de fantasmes explicats pel capellà, el reverend Kaneta, entre d'altres. La meva primera visita a l'escola va ser sis mesos després del tsunami. Vaig trobar una ruïna completament netejada i un grup de pares afligits que volien entendre per què els seus fills havien mort innecessàriament.

Moltes de les persones amb qui parla són mares que van perdre fills a l'escola. Per què les va anar a buscar a elles i no als pares?

— Vaig parlar amb una sèrie de pares, i se citen al llibre. Si sembla que predominen les mares, no va ser una decisió conscient, tot i que tampoc és una cosa de la qual em penedeixi. En alguns casos només era qüestió de qui estava disponible: si el marit treballava a temps complet i la mare no, jo, naturalment, acabaria passant més temps parlant amb ella que no pas amb ell. Els personatges del centre del llibre, com Sayomi Shito i Naomi Hiratsuka, hi van trobar el seu lloc no perquè fossin dones, sinó perquè eren punts de vista articulats i clars i podien explicar la història d'una manera convincent. Dit això, em vaig adonar, com vaig escriure en un moment donat, del "diàleg antic, les seves línies escrites fa segles, entre les veus suplicants de les dones i el menyspreu inconscient i dominant dels vells". Hi ha moltes veus femenines al llibre, i crec que és millor per a això.

Què va fallar en la resposta de les autoritats japoneses i els equips d'emergència?

— És complicat. En general, el Japó estava més ben preparat per al desastre que cap altre país que conec. Si hagués passat el mateix a qualsevol altre lloc, hauria estat molt pitjor. De tota la població, els nens a les escoles eren els que tenien menys probabilitats de morir en el tsunami. El que va passar a Okawa va ser una horrible anomalia que va sorgir com a conseqüència d'una mala planificació (el director no havia omplert la part del manual de preparació que dictava què s'hauria de fer en cas d'un tsunami) i de la indecisió dels professors en aquell moment.

Com ha respost posteriorment el Japó a la negligència que es va produir a l'escola? S'han assumit responsabilitats?

— Les autoritats locals es van negar a assumir la responsabilitat legal del que va passar. Fins i tot quan van ser demandats per un grup de pares, i van perdre, van rebutjar el veredicte i van recórrer totes les vegades que van poder. Els tribunals els van sentenciar una vegada i una altra. Si preguntes sobre el Japó en conjunt, és més difícil de respondre. Com tots els països, el Japó no té una voluntat col·lectiva: és una aglomeració de 120 milions d'individus, cadascun amb una ment pròpia i moltes institucions diverses. Estic segur que totes les escoles del país han consultat el seu manual de preparació per a emergències i han omplert tots els espais en blanc i, com dic, les escoles ja estaven ben preparades per al desastre. Però, en general, la inflexibilitat burocràtica que va provocar l'encobriment continua sent forta com mai.

Gairebé 10 anys després del tsunami, quina empremta ha deixat en aquesta comunitat?

— Amb l'única excepció de l'escola en ruïnes, no hi ha cap senyal físic que hagi passat mai un desastre. El desastre i els danys s'han netejat tan completament que, si no sabíeu que hi havia hagut un tsunami l'any 2011, mai ho endevinaríeu. Però psicològicament el dolor i la sensació de pèrdua són vius i crus i ho seran durant una generació.

Va ser el desastre natural més costós del món. Com valora la cobertura periodística que es va fer des del món occidental?

— Només n'he vist una part, és clar. La cobertura del tsunami es va veure eclipsada pel desastre nuclear. [Molta gent diu Fukushima per referir-se al tsunami en general, tot i que va afectar zones molt més enllà de la prefectura de Fukushima.] Al principi, part de la cobertura en anglès del desastre nuclear va ser lamentablement dolenta: excitable, mal informada, alarmista, gairebé calculada per provocar por i confusió.