Quan els documentals entren als vestidors

BARCELONADeia el genial ciclista belga Eddy Merckx que una cursa sempre la guanya qui més pateix. Hi ha poques coses que alimentin més la curiositat de l'espectador que assistir a un triomf o derrota amb altes dosis de patiment des de la comoditat del sofà de casa. La segona temporada d'El dia menos pensado és exactament això, però a més permet a l'espectador colar-se en l'acció mentre se li mostren elements propis de la novel·la d'aventures: les caigudes, les gestes, la sang, els somriures, les decepcions, l'amistat, la traïció. De tot això va aquesta sèrie documental, que ha tornat a Netflix repetint la fórmula que tan bé va funcionar-li l'any passat: seguir el dia a dia d'una temporada de l'equip ciclista Movistar, centrant-se especialment en les seves participacions en les tres grans voltes per etapes del calendari. Giro, Tour i Vuelta a Espanya.

Les claus de tot format audiovisual acostumen a ser el ritme i la narrativa. Ben fet, fins i tot un documental sobre petanca, podria tenir la seva part heroica, però hi ha esports que, per propensió a l'extrem i la tragèdia, són imants per als amants de la no-ficció televisiva. Els reis del gènere són l'escalada i l'alpinisme, que fa dos anys van endur-se un Oscar –Free solo amb Alex Honnold–, però tot just al darrere ve el ciclisme, centre vital d'El día menos pensado. "És un dels esports més visuals que hi ha. No estem parlant d'un estadi, d'un circuit o d'un pavelló, sinó de paisatges espectaculars per tot el món. L'èpica i l'esforç màxim també hi ajuda, pots passar de la glòria al fracàs en una caiguda", explica Víctor Mur, periodista i secretari general de la Volta Ciclista a Catalunya.

La sèrie, produïda per Movistar, patrocinador que dona nom a l'històric equip on va militar Miguel Indurain als anys noranta, s'ha estrenat a cavall entre el final del Giro d'Itàlia i l'inici del Tour. Dirigida per José Larraza i Marc Pons, consta de sis episodis que no exclouen les mil i una polèmiques en les quals es veu implicat l'equip durant l'any. De documentals esportius se n'han fet sempre, però aquest té el plus de l'entrada de les càmeres a llocs vetats i mostrar el dia a dia dels esportistes, amb les seves coses bones i dolentes. És el fet diferencial d'un inside (com es diu tècnicament el format): mostrar la quotidianitat i arribar a llocs inaccessibles amb el valor afegit de l'accés privilegiat. 

Una tendència d'avui en les múltiples plataformes: alguns dels inside més populars han sigut All or nothing: Manchester City (Amazon, 2018) i Matchday (Rakuten, 2019) la sèrie documental del curs 2018-2019 del primer equip de futbol del Barça. Raül Calàbria, el seu cap de guió, recorda que "van posar una càmera en un lloc, el vestuari del Camp Nou, on mai n'hi havia hagut d'una manera continuada". Aquest fet és molt valorat per una audiència que ho entén com una cosa extraordinària: mai havíem vist un Leo Messi desencaixat com en les imatges de després de la dura derrota de les semifinals de la Champions League a Liverpool.

¿Un producte promocional? Sí, però paradoxalment El dia menos pensado no és del tot complaent respecte a un equip que no fa una temporada gens brillant. Si bé és cert que es magnifiquen victòries de poca categoria, com la primera posició en la classificació per equips del Tour, a la sèrie no s'amaguen alguns errors, siguin de ciclistes o de directors. Aquesta sensació de certa autenticitat sorprèn. "Sembla que s'hagin censurat molt poc", explica Víctor Mur. "No tothom dins de l'estructura de Movistar hi surt ben parat. Senyal que els filtres abans d'emetre el documental han sigut flexibles i han prioritzat la transparència a quedar bé davant la càmera". Tot i aquesta flexibilitat de què parla el secretari de la Volta, a ningú se li escapa que els inside s'acostumen a fer a partir d'uns límits molt pactats i tancats. "Les vergonyes de qui t'ha obert les portes de casa seva no s'ensenyen. És molt estrany tenir un accés total, i menys quan tractes amb estrelles mundials", detalla el responsable del guió Matchday. Aquesta censura prèvia pot anar en contra del format, que pot ser acusat d'artificial o de donar, només, el discurs oficial. En aquest sentit, Raül Calàbria apunta que tot i aquests condicionants, aquest tipus de producció disposa d'una veritat diferent de la resta: "S'han fet molts documentals sobre el Barça, però amb aquest accés privilegiat i continuat només hi ha Matchday, que és un relat des de dins. ¿És una realitat petita i pactada? Sí, però és molt veraç, encara que altres puguin ser més objectius i crítics".