Divulgació sí, infantilització no

La plataforma 3Cat ha estrenat una sèrie divulgativa sobre disseny amb un títol enginyós: De la cullera a la ciutat. És en homenatge a la frase de l’arquitecte Max Bill, que considerava que “un bon dissenyador hauria de ser capaç de crear des d’una cullera fins a una ciutat”. De la mà de la il·lustradora Júlia Solans, l’espectador s’endinsa en aquest món per descobrir les millors creacions de grans dissenyadors.

Són deu capítols que serveixen per recórrer la història del disseny i comprovar com les necessitats socials, la indústria i l’economia influeixen en les idees i la forma dels objectes. Cada episodi se centra en una obra concreta: l’interruptor Ibiza d’André Ricard, el setrill de Rafael Marquina, el tamboret Manolito de Marc Morro, el pavelló Mies Van der Rohe i el plat Zigzag de Luki Huber, entre d’altres. Cadascuna d’aquestes creacions porta a reflexionar sobre aspectes vinculats amb el disseny: les còpies i imitacions, la relació entre la forma i la funció, la possibilitat de reinventar-se, la invisibilitat de determinats dissenys, l’experiència a través de l’ús de l’objecte... Des del punt de vista del contingut, De la cullera a la ciutat és un programa ben pensat i estructurat, fet des d’una clara vocació divulgativa, que incorpora la sensibilitat pel disseny des del punt de vista visual; és bonic i té cura dels detalls. I transmet l’entusiasme de la presentadora, amb experts i testimonis ben escollits, així com amb la selecció d’objectes proposats. Sens dubte, el Disseny Hub Barcelona és clau a l’hora d’oferir material i context.

Ara bé, hi ha un aspecte del programa que resulta desconcertant, i és l’actitud narrativa que s’ha escollit per explicar el programa. La il·lustradora Júlia Solans comunica molt bé i domina la matèria. Però tot ens ho explica com si els espectadors fóssim nens petits o curtets de gambals, com si la nostra capacitat de comprensió fos limitada. I és tan exagerat que, en alguns moments, De la cullera a la ciutat té el to propi dels continguts infantils de la plataforma. Ni l’InfoK resulta tan pueril. L’actitud narrativa és del tot equivocada perquè no s’acaba d’entendre a quina mena de públic es dirigeixen. I sorprèn que aquest aspecte no es corregís en la supervisió d’un episodi pilot. S’entén que els continguts culturals són transversals. I que la divulgació s’ha de fer des d’una voluntat popular i assequible. Ara bé, confondre l’esperit pedagògic amb un tarannà explicatiu infantil i espurnes d’humor apallassat és incomprensible. La presentadora abusa sovint d’una teatralitat de professora de preescolar xocant. Ens trobem amb una temàtica que demana certa maduresa en contrast amb una narrativa amb sobredosi de simpatia impostada que acaba per saturar l’espectador, que se sent tractat com una criatura. És una llàstima: De la cullera a la ciutat és un programa que podria ser interessantíssim, però aquest plantejament infantiloide converteix la proposta televisiva en fallida.