Disney diu amén al Papa

El papa Francesc durant l'audiència general d'aquest dimecres 29 de març.
2 min

Disney+ acaba d’estrenar Amén. Francisco responde, un programa dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que facilita el diàleg entre deu nois i noies de diferents llocs del món i el papa Francesc. Mediàticament és ambiciós i meritori per aconseguir la predisposició d’un líder mundial inaccessible. A l’inici, mentre alguns flaixos de la quotidianitat dels joves ens permeten conèixer-los una mica, també veiem instants de la vida del pontífex al Vaticà. Una diferència de realitats que permet establir el contrast entre el món planer d’uns i el poder de l’altre fins que, simbòlicament, la humilitat del local que els acull els iguala per conversar. A l’arribada, Francesc es mostra bromista i proper, amb aquell humor d’avi una mica antic. La posada en escena té l’austeritat simbòlica que pretén vendre la senzillesa del Papa.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El càsting dels joves protagonistes està molt treballat, buscant realitats i condicions que estimulin la conversa i, sobretot, la portin a l’àmbit personal per fer-la més emotiva. Ni són tots cristians ni tots són creients. Les preguntes dels joves fan que es manifestin circumstàncies individuals amb un cert factor sorpresa per a l’espectador. Els abusos sexuals per part de l’Església, l’homosexualitat, la transsexualitat, el feminisme, la pornografia i el racisme apareixen en el diàleg. Alguns ploren pel dolor que han patit, o s’emocionen a l'expressar-ho davant del Papa. La capacitat d’argumentació dels joves és desigual. La Lucía, del Perú, és qui aconsegueix aportar una mica més de maduresa i complexitat al discurs. Les explicacions del Papa són més pròpies d’un capellà ras que d’un líder mundial. Evita hàbilment algunes respostes acollint-se a tòpics de sotana. També reconeix els mals i els defectes de l’Església amb més resignació que no pas determinació de qui té el control per solucionar-ho. Però mesura molt les paraules. En l’únic moment que fa inflexió de gènere és per parlar dels "abusadores y abusadoras" de l’Església. Però mai parla de "hijos e hijas" o "los y las creyentes" o "católicos y católicas". El seu argumentari per negar el masclisme de l’Església és ridícul i delirant. Però el debat és impossible. La càmera es limita a buscar les reaccions de perplexitat en els rostres de les noies. Malgrat que el programa vulgui vendre’ns aquest Papa proper i campechano –com diu una de les noies–, continua sent un discurs retrògrad lluny del que necessita l’evolució social. S’acaba consultant sobre els abusos, l’homosexualitat, la transsexualitat o la corrupció de l’Església gairebé com si es demanés permís a la institució, o suplicant una mena de vistiplau diví, com no es faria amb cap altre líder mundial, a qui s'exigiria una transformació immediata. Però amb el Vaticà s’ha normalitzat aquesta submissió al biaix moral caduc. I això fa retrocedir el discurs social. Amén. Francisco responde et demana tanta ingenuïtat, indulgència i carrincloneria com a espectador que, si no ets un creient entregat i acrític, et costa molt combregar amb el discurs i el format.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats