José Luis Martín: “Dir fills de puta als de Vox cada cinc minuts no serveix de gran cosa. I no és humor”

BarcelonaDiu que detesta els jocs de paraules, però José Luis Martín ha titulat el seu llibre (Des)memorias de una revista satírica, sobre el seu rol com a cofundador d'El Jueves i editor durant molts anys. El prefix des hi sobra, en tot cas: el volum supera les 500 pàgines, plenes d'anècdotes i de noms, escrites amb molta gràcia i sense estalviar algunes cleques, amb noms i cognoms.

De noi dels encàrrecs d'un banc a editor de la revista degana de l’humor a Espanya i un èxit editorial absolut durant molts anys. La trajectòria descriu un arc considerable.

— Quan algú em diu que l’ascensor social no funciona... Jo no era pas ambiciós, de jove. Venia de classe molt baixa, així que entrar en un banc als catorze volia dir solucionar-se la vida. Si hi hagués continuat, hauria arribat a director d’agència, suposo.

Però, a les tardes, amagaves per pudor la corbata a la butxaca de l’americana i t’oferies, amb la carpeta sota el braç, a les revistes d’humor de l’època. Et va costar decidir-te a fer el salt?

— Va ser un temps d’explosió d’oportunitats. El 1976 començo a col·locar les meves paginetes mudes al Mata Ratos, fitxat per Tom i Romeu. El 1977 tots tres ja estem fent El Jueves i, un any més tard, em quedo sol fent la revista. Mentrestant, el 1980 començo a dibuixar Quico el progre a El Periódico i publico llibres a Planeta... Vaig tenir la sort i l’encert d’anar encadenant feines.

Tot i l’èxit comercial, a El Jueves se l’ha menystingut des d'uns quants fronts: els del còmic no us reconeixien com a membres de la família i les revistes d’humor intel·lectual de la Transició us miraven per sobre de l’espatlla. Tens una espineta clavada?

— Molt per sobre de l’espatlla! Però no hi ha espineta, perquè al final a nosaltres ens anava molt bé. Vaig arribar a la conclusió que no es pot tenir l’èxit i la glòria al mateix temps. Doncs bé, nosaltres vam tenir l’èxit.

Al llibre em sembla que intentes treure importància al vostre paper com a bastió contra els abusos del poder en una època en què les revistes venien desenes de milers d’exemplars. Falsa modèstia?

— No, de debò. És que no suporto la gent que es creu superior als altres. És un tema físic: no puc. Els humoristes no som més llestos que la resta de la gent. Tenim una habilitat que sí que té poca gent, però al capdavall som artistes modestos. No hem de creure’ns genis.

No parlava tant de la genialitat com de l’impacte polític.

— Saps què passa? Que nosaltres vivíem en un món molt tancat. Ets a l’estudi tot el puto dia, dibuixant solet, amb la teva musiqueta... No sents la projecció. Dibuixes per als lectors, però no els pots palpar. Només apujàvem l’autoestima al Saló del Còmic, quan et posaves a signar llibres i de sobte hi havia una cua de gent. Però la norma general és viure reclosos amb les nostres inseguretats. I, després, l’altre problema és que tenim les nostres idees massa temps al davant!

Què vols dir?

— Oh, que la gent veu un dibuix al diari i el mira com a màxim uns segons i hi ha un petit joc, un factor sorpresa. Però nosaltres...: penses una idea, et poses a fer l'esbós, no t’agrada, en fas un altre de millor, comences a dibuixar, l’has d’entintar i, al final, t’has passat amb aquella idea tres hores literalment a un pam del nas. Esclar, si ets insegur de mena com jo, comences a pensar que potser és una ximpleria, perquè l’has estat mastegant massa temps.

En tot cas, la vostra pancarta "Aznar, lameculos de Bush" va ser la més vista a les manifestacions contra la guerra de l’Iraq.

— Sí, va ser un moment d’autoestima veure la riuada de gent que baixava pel passeig de Gràcia i adonar-te que molts portaven la pancarta que havíem inclòs a la revista. Però això només serveix per pensar que hem de continuar encertant-la o això s’acaba. Jo soc pessimista de mena: quan van bé les coses, penso quant durarà! Però això t’obliga a pensar més. I si una característica té El Jueves és que ens hem matat a treballar perquè el lector en quedi satisfet.

I sorprès. Els vostres regals eren antològics. El paper de vàter amb la cara de Bush, el clauer que xiulava, els mítics para-sols de cotxe... i les 120.000 calces que vau aconseguir en tan sols una setmana, com a conya per aquella foto indiscreta de Marta Chávarri on es veia que no en duia. De quina fusta era la gent d’El Jueves?

— Hi havia una barreja entre irresponsabilitat i dedicació al lector. I que érem molt joves, coi! Ens ho passàvem molt bé. Les calces les podíem aconseguir o no, però el procés d’intentar-ho era francament divertit. No sabies com i, de sobte, estaves negociant amb un paio dubtós que assegurava controlar els mercadillos d’aquí i d’allà. Esclar, després d’estar set hores al dia dibuixant, que és avorridíssim, embolicar-te en tot això era la bomba.

Dibuixar, avorrit? Quin és l’estímul, doncs? No em diràs ara que enyoraves el banc...

— És que el banc són set hores en un taulell, però fent els comptes d’un senyor que no coneixes. L’estímul és que t’agradi el resultat. M’agrada la satisfacció de veure reflectida una idea de manera adequada. Mira que fa temps que m'hi dedico, però el procés creatiu em continua semblant miraculós. Hi ha un segon en què no tens la idea i, just al següent, sí: com un flaix. És un procés apassionant i esgotador, ple d’inseguretats encara ara. I em sorprèn a mi mateix, eh? “Estàs a punt de fer setanta anys, ja hauries de sentir que el que fas, més o menys, funciona”, em repeteixo.

Què penses quan repasses dibuixos ja publicats?

— Normalment, m’agraden les coses que he fet quan ja ha passat molt de temps, perquè torna a haver-hi l’efecte sorpresa.

Us compra el grup Zeta, pocs mesos després de sortir. I mantens una relació intensa amb Antonio Asensio, un editor de raça, amb un punt excessiu. Els editors d’aquella estirp ja han passat a millor vida?

— Jo diria que sí... Asensio i aquella colla eren uns visionaris. I tenien un grau d’irresponsabilitat important, com nosaltres! Se t’acudia una idea i la feien. Esclar, si la penses cinc minuts, ja no la fas. Asensio, a més, era un visionari. Inventaven revistes, s’equivocaven... però tot això es podia fer perquè hi havia grans riscos, però també grans expectatives de beneficis. Es van fotre algunes patacades de collons, però quan l’encertaven... boom! Com amb Interviú, que va ser una màquina de fer diners. L’Antonio era un gran jugador de pòquer, en el sentit literal i també metafòric.

El teu personatge de Déu et va regalar unes quantes visites als jutjats. Què en vas aprendre, del funcionament de la justícia?

— Només pel fet de tractar la figura de Déu, al fiscal se li giraven els ulls. Vam tenir judicis per historietes innocents i poètiques. En recordo una en què Déu se n’anava de vacances i la seva rulot tenia un campanar. Ja em diràs a qui pot ofendre, això! O vaig dibuixar la Desfilada de la Victòria, amb els bisbes marxant al pas. Doncs bé: al fiscal li preocupava que Déu duia medalles militars. I deia al jutge: “¡Está claro que el autor está diciendo que hay alguien superior a Dios!” No entenien les historietes, perquè allò era humor absurd, que no és a l’abast de tothom.

Al llibre i ara mateix ho tractes amb lleugeresa, però en algun moment va planar l’amenaça d’una condemna de presó...

— La veritat és que no vam patir gaire. Potser sí en el moment crític del 23-F. Llavors sí que vam pensar: "Ostres, ens hem estat enfotent molt de temps de tota aquesta gent".

Hi havia el record recent de la bomba a El Papus.

— Però va sortir el Juancas, vam veure que tot allò ja anava de baixa i l’endemà tots vam fer veure davant els altres que no havíem patit pas...

No només vau emprenyar els catòlics: també vau tenir problemes diplomàtics amb Israel. I un dia Rubalcaba et truca, en qualitat de ministre de l’Interior, dient que textos d’El Jueves estan circulant en webs de grupuscles pròxims a Al-Qaida. Ni aquí vas passar por?

— Això no ho havia explicat mai. Però sí, érem a la intranet d’aquesta gent i en aquell moment sí que em vaig espantar. Això sí que feia por, com es va demostrar després amb Charlie Hebdo. Al cap i a la fi, si tens un problema amb l’Església catòlica, et mouràs dins uns paràmetres d’Occident: aniràs a judici i pagaràs una multa. Però que pugui venir un paio amb un Kalàixnikov i començar a disparar a la redacció ja és una altra cosa, perquè amb aquesta gent no hi pots parlar. Vaig pensar si comunicar-ho o no a l’equip, però al final no en vaig dir res. Al cap de dos o tres mesos, Rubalcaba em va dir que això anava de baixada i que no em preocupés. Em va impressionar que dugués personalment l’assumpte.

“Anàvem a dibuixar Mahoma, però finalment ens hem cagat”, deia una de les vostres portades, després de l’assassinat d’un caricaturista.

— Volíem fer una portada en solidaritat. I la gent t’hi empenyia molt: "Vinga, endavant!" Però, si l’endemà cremen una ambaixada espanyola i hi moren dues persones, i l’excusa és la portada d’El Jueves, jo no hauria dormit tranquil. Què vam fer? Doncs el de sempre: dir la veritat. Molta gent ens ho va retreure, però el nostre lector ho va entendre.

Com vau aconseguir fer una revista sense demanar crèdits?

— És que això era condició sine qua non: si havíem de fer una revista depenent dels bancs, no l’hauríem fet. La qual cosa ens converteix en uns empresaris raríssims i molt xungos, que portàvem els comptes de la vella. Si en teníem prou per pagar, pagàvem. Que vam pagar puntualment sempre. És orgullico d'ignorant, suposo. Els que tenen molts diners fan suspensions de pagaments i es queden tan amples. Nosaltres érem de poble.

L’arribada d’Aznar va ajudar la revista a sortir d’un mal moment de vendes. Ara que Vox guanya quotes de poder, ¿hi pot haver una revifada de revistes d’humor?

— El Jueves va ser tan important perquè va tenir el monopoli d’un cert tipus d’humor durant vint-i-cinc anys, fins que neix internet. El que feia El Jueves no s’atrevia a fer-ho ningú. Vam obrir camí i va començar a haver-hi humor amb més atreviment a la ràdio i a la televisió. Per exemple, l’any 2004 vam publicar el llibre Tocando los Borbones. Doncs bé, no vam poder fer-ne publicitat! No estic dient a l’Abc, eh? Ni a la SER ni a Canal Plus van voler el nostre anunci! I era un espot molt blanc, amb Joan Carles dient [imita la veu de l’emèrit]: “Estos mamones de 'El Jueves' me han sacado un libro...”

Al llibre expliques un moment en què revises exemplars antics per a un extra d’aniversari i t’adones que hi ha pàgines impublicables en el context actual. Hem anat a millor o a pitjor?

— Les dues coses. Hi ha dibuixos que no s’han de fer. Avui és claríssim que no es pot riure d’una senyora maltractada. Però l’any 1977 no estava tan mal vist i potser apareixia com una histèrica que es queixava per tot. La societat ha evolucionat positivament, per sort. Ara bé, també hi ha la part negativa, amb les xarxes i les ofenses. Nosaltres treballàvem en un circuit tancat, per als nostres lectors, que buscaven un humor més atrevit, extrem. Però amb les xarxes tothom pot opinar, censurar, condicionar, pressionar... sobre una cosa que ni llegeixen ni els interessa. "Oh, és que a mi m’ofèn". "És que no és per a vostè, no ho llegeixi!"

En tot cas, defenses distingir l’humor del mal humor. Què vol dir?

— És una tesi personal, potser una mica tronada. Però he d’oferir al lector una cosa que a ell no se li acudeixi. Hi ha massa humor que és només insult. I això no funciona. Ho tinc clar des que El Papus es va enfonsar els anys 80 perquè van derivar cap a l’insult. Si dius que Sánchez és un fill de puta, la setmana que ve –perquè la setmana que ve has de tornar a sortir– t’has de superar. Aleshores dius que Sánchez és un fill de puta sense entranyes. I així arriba la tercera setmana i ja no saps què dir. És molt més divertit ironitzar, satiritzar o recordar el que deia abans i el que diu ara. Això és humor. Per dir que Sánchez és un fill de puta no cal ser humorista gràfic: ho pot dir qualsevol que estigui molt enfadat.

I creus que anem cap aquí?

— I tant. “Com que soc molt d’esquerres, diré tot el dia que els de Vox són uns fills de puta”. A veure, això és una repulsió que sents. Ep, i que podem compartir, eh? [riu] Però dir fills de puta als de Vox cada cinc minuts no serveix de gran cosa. Hi tens dret, però no és humor.

Després d’exercir com a editor durant molts anys vau buscar un primo de Zumosol, com en dèieu. Planeta va ser la primera opció, però si havien de continuar venent centenars de milers de catecismes a l’Església, era evident que tindríeu conflictes. Finalment, acabeu venent el 60% de la revista a RBA en un acord que semblava molt avantatjós.

— Va ser molt bonic, sí.

Fins que un dia us trobeu, amb fets consumats, que us han canviat la portada sense avisar. Era la setmana de l’abdicació de Joan Carles i al dibuix censurat es veia Felip VI rebent de mans del seu pare, amb pinces, una corona coberta de merda.

— El més estrany és que això passa després de vuit anys sense haver rebut d'ells ni un sol suggeriment, tal com havíem pactat. No hem sabut mai per què la van censurar, tot i que tinc una hipòtesi.

Quina?

— A veure, aquella setmana devien haver circulat veus que s’havia d’anar amb molta prudència amb el tema, perquè hi havia manifestacions per tot arreu en suport de la República. I penso que l’empresa, aquella setmana, devia tenir una cita a la Zarzuela o alguna cosa semblant i no volia passar el tràngol d’arribar-hi i que li diguessin: “Miri quina revista ha fet vostè, aquesta setmana”.

Va ser l’episodi més traumàtic de la teva carrera a El Jueves?

— Jo ja només n'era col·laborador, però sí. Això passa un dilluns a la nit i dimarts ja havia dimitit la meitat de la plantilla sense cap possibilitat de conversar per veure si es podia arreglar aquell disbarat. Dijous m’abraço a la directora, Mayte Quílez, i ens acomiadem pensant que s’ha acabat tot. I ens diem: "Quina manera més merdosa d’acabar". Tot s’acaba i algun dia El Jueves s’acabarà. Ara bé, matar-lo per una decisió estranya del propietari? No ho sé, fem una vaga, planta’t davant el despatx del director, però ¿sortir corrents? Vam estar a punt a punt de tancar, però la Mayte va fer un miracle i dibuixants dels que plegaven van lliurar pàgines per salvar el número.

La revista ha passat enguany de setmanal a mensual. És el principi de la fi?

— No és un bon senyal, però quan els he preguntat com els va semblen contents i la fórmula sembla que funciona. Hi ha un nou director i han fet un gir interessant. El número d’aquest mes va d’addiccions. Això és El Jueves de tota la vida, el que va més enllà de dir que els fatxes són fatxes, que ho són. Està molt bé atrevir-se a fer humor de les addiccions, perquè és un tema que tenim entre nosaltres. Ara, el panorama general de la premsa en paper és el que és.

A banda de la feina a El Jueves, has impulsat més revistes, productes audiovisuals, una tira diària a El Periódico durant molts anys, la vinyeta d’actualitat ara a La Vanguardia... Quina de les altres ocupacions t’ha donat més satisfaccions?

— El Quico em va donar moltes alegries, tot i que és el típic cas en què, quan feia la tira, no hi donava gens d'importància. En un dia em polia totes les tires de la setmana. I m’ho vaig passar molt bé fent audiovisual, sobretot fent sitcom. Ara, era una bogeria. Cada cop que tornava a la redacció pensava: "Ostres tu, quin descans...!" Però és droga dura escriure un guió, anar a l’assaig i veure uns actors que admires dient el que has escrit.

Encara existeixen els progres?

— Nah! De fet, jo el deixo a finals dels 80 perquè havien desaparegut. Vaig conèixer Manuel Vázquez Montalbán i companyia. I què fan quan guanyen diners? Doncs comprar-se una casa a l’Empordà, un bon cotxe per pujar-hi... Es converteixen en petits burgesos i tenen l’habilitat de canviar tot el relat. Per exemple, a principis dels 70 menjar bé només era possible gràcies al producte obtingut de l’explotació dels treballadors. Però quan ells comencen a menjar bé, aleshores la gastronomia passa a ser cultura i aleshores pots menjar de puta mare perquè fas un acte cultural. A mi tot això em cridava l’atenció, perquè venia de les Cases Barates d’Horta, on els d’esquerres eren els pobres i els rics eren molt de dretes.

Ets a punt de fer 70 anys. Penses deixar el llapis algun dia?

— M'horroritza la figura del dibuixant gran a qui se li passa l’arròs i no se n’adona. M’espanta molt arribar a aquest moment, perquè n'he vist alguns casos. Encara tinc la sensació que això meu funciona, però quan vaig pel diari no deixo de preguntar-ho molt a la gent.