Missió complerta, suposo. La immensa majoria de mitjans es fan ressò de l’enquesta del CIS segons la qual el 44% dels espanyols consideren que el feminisme ha anat massa lluny i ara són els homes els discriminats. La inclusió de la pregunta és una punyalada poc elegant a Irene Montero i el que representa, en el marc del procés de residualització de Podem per part del PSOE, molt més còmode amb el pragmatisme de Sumar. El redactat de la qüestió és esbiaixat per afavorir la resposta positiva. “S’ha arribat tan lluny en la promoció de la igualtat de les dones que ara s’està discriminant els homes”, preguntava el CIS, i el subjecte havia de respondre si hi estava molt d'acord, bastant, poc o gens d’acord. L’opció intermèdia no era llegida per l’entrevistador, per fer que el personal es mulli. I apel·la evidentment a les masses conservadores, que es trobaran còmodes amb una resposta que no els tracta automàticament de masclistes (perquè la premissa és que s’ha avançat prou en la igualtat) i alhora els permet dir que això del feminisme potser toca començar a parar-ho.
La pregunta, expressada tan a l’engròs, sense especificar àmbits, afavoreix la resposta emocional. És anar pel broc gros i no partir de la base que el desequilibri es basa en un privilegi inadmissible. El CIS podria haver preguntat: “Li sembla que haver aconseguit un 21% de directives als consells d’administració de les empreses de l’Íbex-35 és anar massa lluny en la promoció de la igualtat de les dones?” Els resultats, esclar, haurien estat ben diferents. L’enquesta és tramposa perquè evita enfrontar-se a l’elefant de la sala: perquè les dones guanyin espais, els homes han de cedir-ne. Són compartiments estancs. Es pot vendre com a perjudici o com a discriminació masculina, però és simple justícia social bàsica.
