Digue'm per qui plores i sabré qui ets

Aquests dies assistim a autèntiques proeses dels atletes més destacats del món, però també a moments d’extrema frustració. Com acostuma a passar, les llàgrimes cotitzen mediàticament de manera inversament proporcional a la distància –geogràfica, però també emocional– del lector o espectador respecte de l’ull secretor en qüestió. I això permet precisar clarament el contorn del marc mental dominant. Els diaris de Madrid, que es creuen no nacionalistes, ens regalen titulars com “Se’ns va trencar el cor” (Marca), “Espanya plora amb Carolina” (As) o “Dolor, plata i bronzes amb gust agredolç” (El Mundo). Diguem que nivell de sorpresa zero. Com tampoc ho és que, des de Barcelona, tant La Vanguardia com El Periódico segueixin el mateix patró de subratllar en portada les amargues però heroiques derrotes de Carlos Alcaraz i Carolina Marín. Al quiosc, l’única dissidència són El Punt Avui i l’ARA, per als quals el tema més destacat és la impressionant final, decidida per cinc mil·lèsimes, en els cent metres lliures. El suplement esportiu del diari gironí parla també de la selecció espanyola d’hoquei sobre herba, que passa a semifinals, però recorda de seguida, en un subtítol, que hi ha deu blaugranes en el combinat.

Són, esclar, declaracions d’intencions de cara al lector que espera una alternativa a l’empatx de nacionalisme espanyol banal d’aquests dies. Ep, banal, però efectiu. Al conjunt de l’Estat, el duel magnífic entre Djokovic i Alcaraz va ser vist per un 37,5% del total d’espectadors i a Catalunya –on les coses amb grans dosis d’espanyolitat solen quedar molt per sota de la mitjana general– va fer unes audiències similars: un 34%. Diria que l’esport és el principal cas d’èxit a l’hora d’intentar retenir emocionalment Catalunya dins d’Espanya. I els mitjans amb sentit d'Estat actuen en conseqüència.