BarcelonaLa mort d'Elisabet II i la seva successió en la figura de Carles III està servint per mostrar algunes diferències bàsiques entre la monarquia espanyola i la britànica, però aquests detalls són més fàcils de trobar a la premsa catalana que a la de Madrid. Aquest dissabte resulta especialment interessant un infogràfic que publica La Vanguardia on s'informa que abans del funeral de la seva mare el nou rei ha de passar per Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les. El mapa mostra quines seran les aparicions públiques del nou monarca en les exèquies reials: Londres, Edimburg, Belfast, Cardiff i un altre cop Londres. Es tracta d'un reconeixement simbòlic a les nacions que formen part del Regne Unit que també s'ha pogut veure en la cerimònia de proclamació, on Carles III ha autoritzat a fer servir el seu segell reial als quatre parlaments autònoms.
El que resulta particularment interessant des d'un punt de vista històric és que aquest era el comportament habitual de la monarquia hispànica sota els Àustries, i que no va ser fins a l'arribada dels Borbons, els decrets de Nova Planta i l'abolició de les constitucions i furs propis que es va deixar de considerar Espanya com un regne compost. Així, per exemple, quan Carles I va desembarcar a la costa càntabra per primer cop (sense a penes parlar espanyol), va haver de fer una gira per tots els regnes hispànics per jurar els respectius furs. En el cas de la Corona d'Aragó això volia dir com a mínim fer parada a Barcelona, València i Saragossa. Aquest ritual podia molestar més o menys el monarca, però era un reconeixement explícit de sobirania que reforçava el seu vincle amb els súbdits. Vet ací també un dels motius que expliquen la bona salut de la monarquia britànica també a Escòcia o Gal·les.
