Juliana Canet: “Quan dic de treballar en català, les reunions amb RTVE s'acaben ràpid”

BarcelonaAmb només 24 anys s’ha fet un nom en el món de la comunicació gràcies a un verb àgil i esmolat, sense por de mostrar els seus compromisos i ideals. I ha pencat molt en programes com Adolescents.cat, XL, Món Maker, Tot són problemes i Tot es mou. El seu últim projecte, amb els companys d'armes Marta Montaner i Roger Carandell, és Que no surti d’aquí, d'1 a 2 del migdia a Catalunya Ràdio: un programa tenyit de rosa que vol fer safareig en català com a punt de partida per parlar de tot plegat, amb un accent jove, de generació Z.

El safareig és cultura?

— Redeu...! Sí. Tot és cultura. No posis això... No sé si ho és, però tampoc no m’importa perquè hem de poder parlar de coses que no siguin cultura. En el nostre dia a dia parlem constantment de coses que no són cultura. I molts programes que no són de safareig com el nostre tampoc parlen de cultura i ningú els qüestiona.

A la presentació de Que no surti d’aquí es diu: “La frivolitat és una cosa molt seriosa”. Raona la resposta.

— No t’encanta aquest eslògan? Per al nostre programa té molt de sentit perquè agafem coses aparentment frívoles i aleshores les portem a una part més seriosa de la vida. Podem parlar de com la Rosalía ha penjat una foto a Instagram, però potser a la imatge surten llibres i aleshores ve la Marina Porras i ens explica per què creu que els està llegint. O la ruptura entre Escanes i Mejide va bé per tractar les relacions de poder, de la diferència d’edat...

Parles sense filtre: és per rebel·lia o inconsciència?

— Doncs hi ha una mica de les dues coses. De vegades la dic molt grossa perquè m’enfado i penso: "Ara que es prepari tothom!" Però, vaja, que després a ningú li importa... Sí que hi ha una gran part d’inconsciència en el que dic. Quan soc al centre d’alguna polèmica, sempre cau el tuit que diu que era un error que li fessin tant de cas a aquesta noia sent tan jove. I tenen raó: era clar que era un error.

Per què?

— Perquè ets un nen petit. Ara ja no, soc més gran. Però jo amb 18 anys ja treballava a Catalunya Ràdio, encara que fos en un programa petit i tingués una repercussió també molt petita. Bé, que ara tampoc és que sigui tan gran, perquè a Catalunya ningú té una repercussió realment important, a part de Gerard Piqué. Ser als mitjans tan jove fa inevitable que creixis d’una manera diferent. Segurament em fa ser més imbècil del que hauria sigut si hagués anat a la universitat, hagués fet pràctiques, hagués tirat currículums...

Potser el teu èxit és justament que representes una manera de fer nova i genuïna, sorgida a les xarxes i no a les facultats. Al capdavall, TV3 i Catalunya Ràdio tenien un problema de manca de gent jove i de connexió amb aquest públic.

— Sí. Vaig tenir molta sort perquè vaig aparèixer just en un moment on realment no hi havia cap figura jove. Em va anar molt bé, però també em suposa un problema, perquè ara em costa molt treure’m l’etiqueta. Potser ara ja no vull ser la jove. Que sí, que encara tinc 24 anys i soc jove. Però d’aquí a un temps voldré continuar tenint feina i no seré la jove, així que he de trobar altres coses.

Als mitjans?

— Ja saps que no ho sé. És que no hi he pogut pensar, en tot això. La vida m’ho ha posat al davant. M’he entrebancat amb la feina als mitjans. La gent que fa periodisme deu estar rabiosa per això, però és que és la puta veritat: no ho he escollit jo. Vaig valorant a poc a poc. Ara m’estic traient una carrera universitària per tenir altres opcions laborals i no haver de dir sí a totes les opcions als mitjans que se’m posin al davant, perquè només vull fer coses que em facin il·lusió de veritat. Com que la meva vida és l’antiprogramació, no sé si m’imagino als 40 anys encara als mitjans. No crec que Catalunya estigui preparada per tenir algú vint anys als mitjans.

Preparada ho està: l’Helena García Melero en fa vora trenta que és a la pantalla i l’audiència la segueix.

— Sí, sí, Catalunya hi està preparadíssima. Però no sé si és bo... Ho dic pensant en mi, eh? No sé si arribarà un punt que em cansaré i diré: "Potser ja n’hi ha prou, d’aquesta història".

Ets un dels exemples més reeixits de comunicadora sorgida a les xarxes. Notes que et miren amb recel?

— Sí, clarament. I ho entenc i ho respecto. Hi ha vegades que noto que no tinc formació i que hi ha coses que no sé fer de la mateixa manera que sí que sap fer altra gent. Ara, ¿crec que és perquè hauria d’haver fet la carrera de periodisme? Pel que diuen els meus amics que sí que l’han fet, no és necessari. Però entenc que qui ha pagat una carrera, ha sacrificat anys de la seva vida i ara no té feina o està de superprecari, li faci ràbia veure’m a mi, amb 24 anys, fent merdes des de fa temps. I em sap molt de greu.

Parlàvem d’inconsciència, però també de rebel·lia. Què és el que et sulfura més?

— Buf, tantes coses... [Pausa molt llarga] Tinc uns atacs d’ira brutals, com sap la gent que comparteix l’oficina amb mi. Trencaria coses, de vegades. No ho sé, hi ha molta competència per la meva ira! Però la gent que em fa més angúnia és la que no diu la veritat. Que dir la veritat no vol dir ser un maleducat de merda. Jo de vegades ho soc i he de començar a aprendre’n, perquè pots tenir una conversa formal amb algú sense necessitat de dir-li que allò li queda horrible. Però, en general, la gent no para de mentir. I una cosa molt pitjor: es menteixen ells mateixos.

Per tant, quantes voltes rebel t’adjudicaries?

— De les de Maria-Mercè Marçal? A veure, soc una noia, com salta a la vista. I, esclar, també soc de nació oprimida. I de classe obrera...? No, evidentment no soc de classe obrera.

“A Cardedeu tot són pijoprogres o canis”, vas dir un dia. Quin percentatge tens de cada cosa, tu?

— Jo soc més pijoprogre que no pas cani. Hi ha una tendència que últimament em cansa molt: tothom fa veure que és pobre. “Els meus pares van fer molt d’esforç per pagar-me la carrera...!”, se sent sovint. Però te la van pagar, oi? Doncs ves amb això de cara, amor, que no passa res per no ser precari. Hi ha molta gent que sí que ho és i aquest és el problema. Si tothom va dient que és precari, no sabrem qui és precari de veritat. Hi ha hagut moments en què he guanyat pocs diners, però sempre he sabut que la meva família em podia recollir i obrir les portes de casa quan ho necessités.

Abans, mentre rumiaves què et feia enfadar més, has tret una medalleta del coll amb una mare de Déu i has començat a acaronar-la i jugar-hi amb els dits. Pijoprogre amb creences?

— Sí, sí! Creus que quedaré molt conservadora en aquesta entrevista? No ho voldria. Però això és una medalla que la padrina del meu pare li va regalar quan el van batejar, de nadó. Evidentment, no se la va posar cap dia de la seva vida, però un Nadal que havia estat una mica potxa me la van regalar. I és el millor regal que mai m’han fet, mai a la història. I m’encanta, perquè és la família i és Déu. I per a mi Déu és important. He parlat poc d’això, oi?

I no és que no xerris de tot el que et passa!

— Doncs aquest és un tema molt íntim. I la qüestió de la religió sempre és polèmica: mai agrada. Ni a la gent que no hi creu, ni a la que sí, perquè no creus com voldrien que creguessis. Jo vinc d’una família cristiana, però tampoc cap cosa exagerada. Ara, quan era preadolescent em vaig obsessionar: creia en Déu, però em preguntava per què hi ha nens de dos anys que moren de càncer. Les guerres me les explicava, per allò del lliure arbitri, però això dels nens? Uf! Vaig llegir moltíssimes coses sobre el tema, volia fer-ne el meu treball de recerca, vaig anar a moltes trobades...

I vas trobar-hi resposta?

— No vaig saber entendre cap de les respostes que em donaven. És una de les gràcies de la vida: si creus en Déu s’ha de veure així i acceptar que hi ha moltes coses que no es poden entendre. No sé quin, perquè no vaig a missa ni soc practicant, però en moltes coses noto la presència de Déu. I evidentment hi ha una part de voler-hi creure. Em tranquil·litza.

És curiós que consideris això íntim i parlis sovint de sexualitat de manera tan oberta.

— Segurament és cosa generacional. Potser a Catalunya, que és un àmbit petit, he destacat jo. Però si mires TikTok a Espanya, tothom hi parla de sexe sense vergonya. És cert que ensenyo mil coses i podria penjar una foto meva literalment fent caca, però hi ha altres coses amb les quals soc molt reservada. Amb el temps vas calculant. Jo he necessitat molt l’ajuda de l'entorn, perquè ho ensenyaria tot, però les persones que més m’estimo m’han hagut de posar límits. Els meus pares no volen que ensenyi casa seva, per exemple. Hi ha coses que em reservo, però la resta ho explico tot. I això m’ha generat problemes a la vida personal.

Com ara?

— Tu imagina que t’enamores de mi, ens fem nòvios i després, quan ho deixem, jo et dedico no un, dos, quatre o quinze, sinó cent cinquanta vídeos...! I tu vols tenir una nova nòvia i ella ha de veure tooots aquests vídeos. Soc una ex horrible, faig molt mal paper. Soc la pitjor ex de la història i no n’estic orgullosa. Soc molt rancuniosa.

...la ira!

— Sí, m’enfado molt. I tinc molta ràbia, de vegades. Però és que em sembla bé tenir ràbia si et tracten malament. És difícil ser el meu exnòvio perquè t’apareixeré a tot arreu. No pots bloquejar-me. Encara que em bloquegis de totes les xarxes socials, que ja serà una feinada, encara et sortiré en un anunci de Catalunya Ràdio o a TV3. Deu ser molt pesat...

Acostumes a deixar-ho tu o ells?

— A mi m’han deixat sempre. Sempre, sempre. L’únic cop que ho vaig deixar jo, ho vaig fer perquè ell no s’atrevia a deixar-me. M’han deixat sempre, és espectacular. A veure, tampoc he tingut tantes relacions...! I no em ratlla: no em poso en pla “què dec tenir?” L’amor s’acaba, som joves, la gent s’enamora d’altra gent... És inevitable.

Amb tot el que fas, podries pagar-te un lloguer, però comparteixes pis. És prudència o cultura generacional?

— A veure, hi ha una part d’estalvi. No tinc encara la seguretat per gastar-me 1.500 euros per un pis a Barcelona. Una cosa que a casa meva m’han explicat molt és que els diners importen només fins a un punt. Però no saps quan deixaràs de guanyar-ne. La meva situació no té cap mena de sentit: estic tenint una sort, en el sentit monetari, descontrolada.

Vas ser una de les fundadores de Canal Malaia, un canal de YouTube per promoure els continguts en català a l’esfera digital. Però a YouTube tot just suma 8.000 subscriptors, mentre que tu sola en tens més de 30.000. Per què creus que no ha aconseguit fer més forat?

— Ens hi podríem haver esforçat molt més, haver fet que cresqués més. La idea de base neix d’aquesta cosa de pensar que només per ser contingut en català t’ha d’interessar. I no és veritat. El problema de Canal Malaia és que hi ha contingut molt divers i, esclar, segur que no t’interessa tot, així que aleshores costa captar subscriptors. Ara ho està agafant gent més jove i crec que anirà millor.

El català té opcions de fer forat en unes xarxes que, per la seva naturalesa i model de negoci, es mouen a l’engròs amb desenes de milions d’usuaris i clics?

— Ja en té, no? Ja no és com “Ai, només hi ha la pobra Juliana, com una puta formigueta abandonada”. Hi ha excés de creadors, que és el que hi ha d’haver. Cada cop s’acosta més al que hi ha a Espanya o a la resta del món. TikTok ha estat crucial, perquè distribueix els continguts molt per nínxol i això et permet escapar-te de la dinàmica de YouTube dels milions i que és veritat que només et dona força si arrossegues molta gent. Cal ser a les xarxes des de la millor manera possible, que és l’autenticitat de no intentar fer res ni ser ningú. Fer-ho per passar-t’ho bé i per als teus amics. Es nota molt qui comença per això i qui vol aconseguir un programa a EVA, la marca jove de la Corporació. Em sembla bé que vulguis aconseguir un programa a EVA i creguis que és millor això que no fer periodisme. Però es nota molt d’on surten les ganes.

Tu busques agradar?

— A mi m’encanta agradar, però com a tothom. Qui digui que no és un puto mentider i ho diu perquè té por de no agradar. I ja he dit abans que el que menys suporto són els mentiders. Tal qual. Ara, que m’agradi agradar no vol dir que m’hi obsessioni. L’única cosa que m’importa, encara que soni a clixé, és agradar al meu cercle íntim. Quan hi ha una polèmica, sempre els dic: "Si creieu que m’he equivocat, digueu-m’ho". I tinc la sort de tenir uns pares molt presents i molt durs. Duríssims. A mi no em riuen totes les putes gràcies ni de conya.

I com portes la fama? Alguna vegada has tirat de caputxa i ulleres de sol?

— De vegades vaig amb caputxa... però perquè tinc molt de fred! I alguna vegada, duent-ne, he sentit com xiuxiuejava algú: "Bss, bss, bss, és la Juliana Canet, qui és creu que és?" Però és que a Catalunya no existeixen els famosos de veritat. Que Carlos Cuevas va amb metro, sisplau. Jo puc anar a un concert i potser només em pararan tres persones. I no soc tonta: si sé que al Canet Rock hi ha tots els meus seguidors, perquè és el meu públic, doncs no m'hi posaré.

I perquè no hi ha famoseig català? Per dimensió de mercat o perquè preferim deixar-ho a Telecinco?

— Per mida. Senzillament, no podem tenir tantes celebritats. Ara, per molt que sigui nínxol, hi ha molt de moviment al darrere. El que més ens funciona a YouTube no és parlar de la Taylor Swift, sinó del futbol femení, per tant de noies catalanes, de la Mushka i la Julieta, o de Roger Escapa i Diana Gómez.

Soc RTVE i t’ofereixo multiplicar per deu el sou a canvi de fer deu anys de continguts en castellà amb nosaltres.

— Jo ja m’he reunit amb RTVE. He fet reunions en castellà. I sempre acabo les reunions dient que les meves dues úniques condicions per valorar un projecte són que sigui en català i poder mantenir el Que no surti d’aquí, que és el meu projecte personal i el faig amb la meva gent. Quan surt això del català les reunions amb RTVE s'acaben ràpid: "Ah, bueno, pues ya os llamaremos". I m’és igual.

És un no rotund, doncs.

— És com si fos una model que s’hagués fet coneguda per tenir les tetes extremadament petites. Que totes les fotos me les haguessin fet subratllant-ho, que fos la meva main thing, i la resta de models tinguessin les tetes gegants. Si un dia me les operés, perdria una de les meves gràcies més importants, la meva marca personal. Jo ja estic en aquest puto barco del català, jo ja tinc les tetes petites, i seria absurd posar-me a competir amb les que ja tenen les tetes grans de natural. A més, no estaria còmoda fent coses en castellà perquè no el domino com el català. No parlo castellà mai; em costa. No em desenvolupo igual i em costa trobar paraules. Si no tingués feina en català, preferiria posar-me a treballar en un institut.

Fa uns mesos et van picar la cresta a les xarxes quan vas dir que Ibai Llanos era una mica “nen rata” i “feia cara de menjar conys”. Era fàcil pensar que li estaves dient lleig i, de retruc, que suggeries que menjar conys era una pràctica degradant, a la qual s’han de resignar els qui tenen poc capital sexual.

— El que més greu em sap d’aquesta polèmica és com s’ha distorsionat. Hi ha gent que encara em diu: "Vas dir gordo a l’Ibai". No, jo no li vaig dir gordo. Anem a la font i parlem del vídeo: forma part d’una sèrie on fèiem broma separant nois sobre si menjaven conys o no, només perquè feia gràcia. Tret de context, es podia llegir diferent. Ara, per a mi no és una excusa, això: al final, si tothom ho llegeix d’una manera diferent de la que tu pretenies, has d’acceptar que potser allò no ho has dit com calia. Per a mi, menjar conys és una cosa positiva. I entenc que ell va penjar el vídeo perquè li va fer gràcia.

N'heu pogut parlar?

— No. Ens vam creuar un dia i vam creuar mirades. Però diria que no em va reconèixer, em va fer mirada de quan et trobes la pediatra però no va amb la bata i no saps de què la coneixes. Sé per fonts properes que senzillament va veure una boja parlant en català i dient que ell menjava conys. Però, com amb totes les polèmiques, hi ha gent que ja et tenia ganes d’abans.

Sigui com sigui, com portes l’odi a les xarxes?

— A ningú li agrada. Quan entres a Twitter i tothom t’està insultant és molt bèstia... Això destrossa el cap de qualsevol. Quan em passa, penso: imagina’t ser famós famós. Ser la Rosalía. Has d’estar malalt mental per força. L’única manera és no entrar-hi durant un temps, que és el que vaig fer jo, perquè et genera una ansietat terrible. I em fot, perquè de vegades conec algú i penso: "Potser aquesta persona ja té una idea preconcebuda de mi".