Diaris obsessionats amb Puigdemont i el làtex

Es creuen mitjans no nacionalistes, però són incapaços de narrar la realitat política sense excitar l’orgull ferit del seu lector a partir d’uns enemics a qui dibuixa sempre amb traços grotescos. Titular d’El Mundo en portada: “Puigdemont humilia Sánchez i deixa el seu mandat en via morta”. Ja hi tornem amb el làtex. Junts s’ha desmarcat d’una votació i això té conseqüències polítiques (en els pressupostos, en el repartiment dels estrangers). Però en el fons és pura normalitat política en Parlaments fragmentats i majories amb suports externs, així que tal volta no cal explicar-ho seguint la dinàmica de la vexació i el sadisme.

M’he entretingut a mirar titulars en què Puigdemont apareixia com a humiliador oficial del Regne. Ho era, per exemple, en un article de La Voz de Galicia al gener. (No em puc estar de dir que, per error, he picat al teclat "La Vox de Galicia" i ho he estat a punt de deixar.) Puigdemont també humiliava Sánchez segons El Debate quan Josep Rull va ser nomenat president del Parlament. I quan va tombar la llei d’amnistia, mesos enrere. I quan el socialista Santos Cerdán es va reunir amb Puigdemont a Brussel·les i de fons hi havia una foto de l’1-O... també, humiliació. En fi. Hi ha 1.090 resultats de “Puigdemont humilla” a Google, per si algú es vol entretenir amb aquesta parafília periodística. El que és rellevant, aquí, és tenir clar que això és periodisme sensacionalista. Perquè no apel·la als fets, sinó a les emocions, i com més primàries millor. Tendim a pensar que el groguisme és l’explotació de situacions morboses i casos truculents, però hi ha un sensacionalisme polític que resulta més tòxic: els seus efectes són la polarització i l’odi, mentre que l’altre només causa un cert atordiment mental.