Què diantre és “un salvadoreny”?

Quan la ultradreta s’instal·la, també ho fa el racisme desacomplexat. En l’arenga dominical de l’enèsima manifestació antiamnistia, Feijóo ha dit que era una “humiliació insuportable” l’elecció “d’un salvadoreny expert en guerrilles”. Hores abans, la caverna havia atacat amb la mateixa idea: “Un salvadoreny serà l’àrbitre de les cessions del PSOE a Junts” (Abc). El senyor, oh sorpresa, resulta que té un nom. Es diu Francisco Galindo i això d’expert en guerrilla està pensat per fer visualitzar en el destinatari la figura bigotuda d’un home amagat entre palmeres i vestit de camuflatge. No és el cas: resulta que l’home ha estat ambaixador del seu país a Colòmbia. I un ja comprèn que, en no ser algú conegut, cal descriure'l. Ara, si en el titular s’ha optat per subratllar que és “un salvadoreny” en comptes de dir que és “un diplomàtic”, hem abandonat el terreny del periodisme per entrar en el fèrtil abonament dels prejudicis xenòfobs. Un salvadoreny decidint el futur d’Espanya? Bah, si els vam civilitzar nosaltres! Aquesta visió colonialista és la que traspua amb el sintagma en aparença innocent d’un salvadoreny, quan en tens prou amb reduir la persona a la seva nacionalitat.

Perquè, no ens enganyem, la majoria de la gent del carrer segurament no podia dir, fins abans-d'ahir, qui era el ministre europeu de Justícia. I, en canvi, quan aquests mateixos diaris el veien com a esperança per fer descarrilar l’amnistia, de cap manera haurien titulat amb “un belga”. La majoria de codis deontològics expliquen que l’origen d’una persona només s’ha de detallar si aporta informació rellevant, ja que, en cas contrari, se’n poden derivar categoritzacions estigmatitzadores. Per a determinats mitjans, el precepte ha passat a millor vida i, si hi ha en joc les essències pàtries, troben legítim mirar per sobre l’espatlla algú tan sols pel seu origen.