Jair Domínguez: "El dia del Tsunami a l’aeroport em vaig creure que Catalunya seria independent”

Jair Domínguez té 43 anys i en porta més de 20 sent guionista i col·laborador de luxe en alguns dels grans programes d’humor de ràdio i televisió. El Rosari de l’Aurora, La segona hora, Buenafuente, Polònia, Crackòvia, Bricoheroes, i ara a l’Està passant, a TV3, i a El búnquer, a Catalunya Ràdio, al costat d’en Peyu i la Neus Rossell. Té dos fills, una desena de llibres publicats i aquest 2023 ha guanyat un premi Ondas, ha deixat de beure alcohol i, en l’últim gir de guió, ara el veiem protagonitzant un anunci d’Endesa. Viu a l’AP-7, entre Barcelona –on té part de la seva feina– i Vilafant, a l’Alt Empordà, on té la casa.

Completa la frase: “últimament...”

— No vaig tan estressat, perquè vinc d’unes setmanes que van ser una bogeria amb tota la parafernàlia dels Ondas. Si per la promoció d’un llibre has de parlar del teu llibre, perfecte. Però parlar dels Ondas? Als matins, a la tarda, a la nit, al cap de setmana... Què més voleu dir dels Ondas? Ja ho entenc, però m’ha putejat una mica anar amunt i avall.

Si l’última nit de Cap d’Any et diuen: aquest 2023 deixaràs de beure, et donaran un Ondas i faràs un anunci d’Endesa, quina d’aquestes tres coses hauries dit que era impossible?

— D’aquestes tres, impossible l’Ondas. La que més. Per res del món esperava aquest premi perquè El búnquer és un programa que neix sent minoritari, que el fem uns amics, com aquell qui diu, i no pensava que els Ondas es fixessin en nosaltres ni que volguessin donar-li un premi a tres persones que van molt a contracorrent del que representa l’establishment. Ens caguem en tot, insultem, parlem molt malament... Les altres dues: fer un anunci d’Endesa segurament no entrava dins de les meves possibilitats, però ja havia treballat per a una campanya de Coca-Cola com a guionista i estic avesat a treballar amb grans companyies. És una cosa terrible, que fas per diners sempre, però no em representa cap problema.

No t’ha representat cap contradicció?

— Tenint en compte que he après a conviure amb les meves contradiccions, i soc molt contradictori en moltes coses, no em representa cap problema. I la tercera cosa, deixar de beure, feia temps que ho tenia en ment, però és allò que no acabes fent mai. 

Recordes l’última nit que vas beure alcohol?

— Sí, va ser una nit a les festes del Tura d’Olot, ha ha ha... 

Conscient que era l’última nit que bevies?

— No, no, recordo que em vaig beure un parell de gintònics molt dolents, d’aquells que et preparen en una barra gent que està més borratxa que tu i se’m van posar fatal. L’endemà vaig dir: “Aviam si no bec”. Vaig comentar-ho amb la meva parella, amb la Neus. No era un “s’ha acabat, passa una desgràcia, no tornaré a beure mai més”, perquè això tots ho hem dit alguna vegada. Simplement vaig pensar: "Deixem de beure, a veure què passa".

I què ha passat, com t’ha canviat la vida?

— No ha passat res. Em trobo millor, si vaig a córrer em fa la sensació que tinc els pulmons millor i m’estalvio experiències xungues, com ara anar a una festa i acabar fatal o beure molt perquè no m’acabo d’emborratxar mai. Tinc certa tolerància, no me n’adonava i m’havia begut una ampolla de whisky sencera. Bevia a tots els actes als quals anava i també bevia sol. I això no podia ser.

Quina és l’última definició amb què et sents més còmode: escriptor, guionista, humorista, periodista, comunicador, enfant terrible...?

— Enfant terrible, no, perquè ja no tinc edat.

Però per enfant o per terrible?

— Per les dues. He deixat de ser enfant i terrible, que no sé ni què significa. M’agradaria ajustar-me a la definició d’escriptor, tenint en compte com n’és de complicat, viure d’escriure. Humorista segur que no, no me n’he considerat mai. He tingut la sort de treballar amb humoristes de veritat com en Peyu. Més aviat, comunicador o allò que diuen els americans: entertainer. 

Quina és l’última vegada que has pensat: ho deixo tot, això de la tele, haver de baixar cada dia a Barcelona i em dedico a una cosa que no m’hagi de moure del meu poble?

— Sí, ho penso cada dia. Cada dia penso a deixar-ho tot i anar-me’n a viure a la muntanya, en una cabana, i escriure com Salinger o Unabomber. La nostra és una feina molt agraïda, però molt sacrificada, encara que no ho sembli. Atabala moltíssim, per més que la gent es pensi que només estem aquella estona fent ràdio o fent tele i després ens en anem on sigui. Però no soc un inconscient: sé que els que ens dediquem a aquest ofici som uns privilegiats.

Quina és l’última vegada que has anat a Madrid?

— Vaig anar-hi fa dos o tres anys, perquè Madrid s’ha de visitar de tant en tant. És una ciutat preciosa. Hi vaig anar molt de jove, perquè tenia una xicota madrilenya. Agafava el pont aeri i vaig viure bastant l’ambient d’aquell Madrid. Era l’època que sorgia el moviment de Podemos, tenia amics guionistes madrilenys... Què vols que et digui? A Madrid tenen tots els diners del món, i nosaltres aquí tenim les escorrialles.

Quina és l’última vegada que has pensat, que t’has cregut: Catalunya serà independent?

— Bufff, que m’ho he cregut? El dia del Tsunami a l’aeroport m’ho vaig creure. Aquella època la vaig viure amb molta intensitat i durant tota la prèvia jo anava bastant fort. Anava a tallar carreteres i a increpar camioners que volien passar. Veig imatges d’aquella època i no em reconec. No he deixat de ser aquella persona, però ara sí que necessito una espurna per tornar a recuperar les ganes, l’emoció i tornar-hi a creure. Vaig acabar molt cansat i desil·lusionat, com tanta altra gent, però en aquell moment ho vaig veure possible. Necessitem sang jove, partits polítics nous que ens facin pensar que tot és possible una altra vegada. Jo tinc ganes d’il·lusionar-me amb un procés nou, però ara mateix no ho estic gens.

Què vas votar a les últimes eleccions, es pot saber?

— [Beu aigua]

Boníssim que facis un glop d’aigua just en aquest moment...

— Ara has de posar publicitat, ara ha d’entrar l’anunci d’Endesa i llavors jo dir-te “vaig votar...”. Saps per què vaig votar? Perquè em van fer suplent de taula a Vilafant. I vaig votar Junts. Als partits independentistes, els he votat tots. Vaig tenir una època molt de la CUP, quan hi havia el David Fernàndez, que és una gran persona. Vam treballar junts a la campanya de la furgoneta amb l’Antonio Baños. I allò m’engrescava molt fort. A les últimes no volia votar, però és que tampoc soc un abstencionista convençut. Crec que s’ha de votar. Però, després, què passi amb el teu vot i per què serveixi...

El teu vot a Junts haurà servit per fer president Pedro Sánchez.

— Ah, exacte, cosa que no m’agrada gens, perquè m’interessa el caos i la disbauxa. Llavors és molt estrany que un tipus a qui li interessa el caos i la disbauxa voti Junts sabent el que podia passar i ha acabat passant. Però ja t’he dit que visc amb moltes contradiccions.

Què voldria dir, en aquest cas, el caos i la disbauxa?

— No ho sé, que no es formi govern, que passi una desgràcia, que assalti gent el Congrés dels Diputats amb pistoles, m’agrada. L’assalt al Capitoli m’agrada. Coses que després serveixin per fer un llibre o una pel·li. No m’interessa el peix al cove, la tranquil·litat, un món globalitzat tranquil governat per xinesos que comercien amb tot el que es pugui comprar sense moure’s de casa.

Llavors vol dir que t’interessava més un govern PP-Vox que un del PSOE?

— Sí, sí, 100%. Jo em quedo sense feina al dia següent, però és una manera de despertar-se. Pot sonar molt kamikaze, però crec que això fa espavilar-te. Podria ser un govern com el d’ara, però simplement que no van amb caretes, que van pel broc gros. Ja m’empassaré les meves paraules d’aquí uns anys, però ara em semblaria interessant.

Abans d’entrar al món dels mitjans, quina és l’última feina que havies fet que no tingués res a veure amb tot el que t’hem conegut després?

— Vendre nans de jardí a Empúriabrava, en una botiga d’aquestes de souvenirs per a francesos i alemanys. Nans d’aquells que pesen, eh! Aquelles àligues, lleons, fonts. Em sabia el catàleg de memòria. Era una feina d’estiu i jo era el nano dels encàrrecs. “S’han de portar sis nans a casa d’un client alemany”. I algun dia de pluja et posaven a la caixa. Recordo en una tarda haver facturat cinc mil euros i dir: “Però què és això, com funciona aquest negoci!”. Me’n recordo, allà, d’haver pensat: “No pots tornar a treballar de res més que s’assembli a això en ta vida, fes el que sigui”.

I com vas anar a parar després a la ràdio?

— Doncs, de miracle. Estava amb un amic, jo havia fet un curs de cinema i volíem fer alguna cosa i no sabíem què, a finals dels anys 90. Vam estar buscant feina per internet i vam trobar-ne una molt ben pagada en una central petroliera al golf de Mèxic i vam dir: “Anem-hi”. Demanaven geòlegs per analitzar estrats. Vaig enviar un correu amb un currículum més o menys fals, pagaven uns 10.000 dòlars al mes. Van contestar-me, van dir-me que sí, que endavant, i en aquell moment un company de la ràdio de Figueres, en Dídac Moreno, em va dir: “Obrirem una sucursal d’Ona Catalana a l’Empordà i busquem gent. Tu saps com va una taula de mescles?”. “Sí, sí, sé perfectament com va una taula de so”. Mentida. I em van col·locar a fer de productor i tècnic de so del programa matinal.

Quina és l’última cosa que has fet només per diners?

— Un anunci d’Endesa. Lògicament. No hi ha cap altre motiu que et pugui impulsar a fer-lo. Jo ara mateix estic a la tele per diners. I perquè hi estic bé.

Però això ja són dos motius...

— Són dos motius, però els diners hi són. Ara mateix és així. Escriure ja et dic jo que no ho faig per diners, he he.

Com va ser el teu últim Cap d’Any?

— El vam fer a casa d’en Peyu, a Muntanyola. Molt bé. Aquest any hi tornarem. Si ho fas dos cops, ja és tradició. Però per la gent d’Osona, segons em va dir en Peyu, fer les coses un cop ja es tradició. Estic començant ara a conèixer la gent d’Osona i déu-n’hi-do. Osona-Empordà, no sé qui és pitjor. Som gent molt diferent.

Quina és l’última vegada que has netejat un vàter?

— Aquest matí, t’ho pots creure? Estic fent obres al vàter de casa i els paletes l’han deixat ple de pols. Netejar-lo a fons, el vaig netejar al setembre perquè és un lavabo vell i és d’aquells lavabos que ja s’ha fet servir tant, que ja és tot negre. I als meus fills els feia por aquell lavabo.

I a missa, l’última vegada?

— Ostres, a missa. A veure, els meus pares, a Garrigàs, el poble on em vaig criar, la seva casa és a sobre la rectoria i llavors hi baixava força. Jo no estic batejat però soc creient, soc bastant creient, i m’interessava tot aquest tema, volia saber de què anava. Però a una missa potser des que tenia vuit anys que no hi he anat. Soc creient cristià, més que catòlic. No m’interessa el tema de les religions, però sí la part espiritual. M’ha interessat el budisme, he fet meditació. La gent sempre es pensa que parlo amb conya, perquè soc el primer a cagar-me en Déu i a fer acudits contra l’Església. Però hi crec, en tot això.

Una cançó d’El Último de la Fila?

— Ara mateix només em ve al cap Como un burro amarrado a la puerta del baile. Al meu pare li agradava molt, s’escoltava força a casa.

Les últimes paraules de l’entrevista son teves.

— Ah, sí? Doncs, moltes gràcies per aquesta oportunitat. No sé mai què dir davant d’un micròfon. No sabem improvisar els que ens dediquem a escriure. Crec que la gent llegeix poc, s’hauria de llegir més.