El dia que el periodisme no es va arronsar

BarcelonaHi ha un moment, a mitja pel·lícula, d’aquells que resulten subtilment reveladors. Tom Hanks (o sigui, Ben Bradlee, director del Washington Post ) i Meryl Streep (és a dir, Katherine Graham, la propietària del diari) són a casa del primer, tot mirant una fotografia que hi ha a la tauleta. S’hi veu el periodista i la seva dona amb el president John F. Kennedy i també la seva esposa: l’estampa dels dies feliços ja pretèrits. Som a l’era Nixon i Graham sospira: “Aquesta foto em posa trista”. Bradlee fa una pausa i diu: “A mi també”.

L’espectador intueix, tanmateix, que el comentari del director no obeeix al ressort de la nostàlgia. Aquella foto li crema a la consciència: li recorda l’excessiva proximitat que va mantenir amb Kennedy. Minuts abans, al film, Graham li ha retret delicadament haver collat ben poc el seu amic Kennedy. Potser va ser en aquell moment de confidència que l’empresària va prendre la decisió de publicar els anomenats papers del Pentàgon, en contra dels seus advocats, dels seus consellers, dels seus amics entortolligats en la política, dels bancs que estaven a punt de comprar accions d’un Washington Post que sortia aquella setmana a borsa, empès per un escanyament de tresoreria.

L’episodi marca simbòlicament el moment en què Graham va deixar de ser simplement la propietària del Washington Post per esdevenir-ne també l’editora, és a dir, algú implicat fins al moll de l’os per fer sortir al carrer un diari, més enllà de posar-hi uns diners i esperar-ne un retorn. El film de Steven Spielberg que s’acaba d’estrenar, Los archivos del Pentágono, ajuda a recuperar aquests dos personatges decisius per a la història del periodisme. I rescata també el primer moment en la història de la república nord-americana en què es va gosar prohibir a un diari (el New York Times ) la publicació d’un article. El Post també va obtenir l’informe vetat, on quedava clar que els Estats Units, durant quatre presidències, havien continuat enviant tropes a la Guerra del Vietnam sabent que no la guanyarien (i amagant-ho al públic rere un vel de mentides i propaganda triomfalista). Era el moment per al rotatiu de decidir si acatava el poder polític o bé desobeïa la mordassa del jutge i imprimia aquella notícia que li comportaria una querella segura, qui sap si condemnes de presó.

¿Calia treballar per al govern o per als governats? Aquest va ser el dilema fonamental. Si publicaven els papers, això marcaria el divorci definitiu amb el president Nixon. Seria la fi de la complicitat entre premsa i poder. Que la pel·lícula s’estreni pocs dies després que Rajoy hagi agraït als grans diaris espanyols el seu servei en defensa de la seva política nacional -Quins favors editorials hi ha hagut? A canvi de què?- posa en relleu com la qüestió, encara avui, està menys resolta del que caldria esperar en una presumpta democràcia avançada.

Qui van ser, doncs, els dos artífexs d’aquell desafiament? Per què van desafiar els que invocaven un presumpte interès nacional amb la intenció d’amagar sota l’estora les vergonyes de la política exterior nord-americana?

Un tàndem singular

Nascuda entre cotó fluix el 1917, Katharine Kay Graham tenia setze anys quan el seu pare va comprar el Washington Post aprofitant que el diari estava en fallida. El 1946, sis anys després de casar-se amb Philip Graham, el patriarca va cedir les regnes del diari al seu gendre. “De cap manera em va molestar que el meu pare pensés en el meu marit i no en mi -escriuria l’editora el 1997, a l’excel·lent Personal history, la seva autobiografia guanyadora d’un Pulitzer-. Al contrari. Em va plaure. De fet, mai m’havia passat pel cap que ell pogués veure’m en cap paper important al diari”.

Ella adorava i admirava el seu marit, però una malaltia mental s’hi va interposar. Philip Graham alternava moments de brillantor amb fases erràtiques i marcades per comportaments maníacs. Va trair la seva esposa. Va entrar en una espiral de desconnexió amb la realitat. I el 3 d’agost del 1963, quan aparentment estava en una fase de lucidesa, es va engegar un tret amb una escopeta de caça. Va ser en aquestes dramàtiques circumstàncies quan Kay Graham va rebre l’inesperat ceptre.

El clímax del film és la conversa que manté Graham per telèfon amb els advocats i periodistes del diari, en què ha de fer valer el seu criteri. Spielberg hi afegeix el pebre del dramatisme i Streep compon un personatge dubitatiu i que, a estones, sembla levitar amb elegància per la realitat. Però les memòries de l’editora demostren uns convenciments profunds i terrenals ferms: “La meva defensa de l’empresa durant aquells anys i les decisions sobre què publicàvem van ser molt instintives. Com que creia molt en la nostra missió, no va ser pas difícil de fer”.

L’altra part del binomi, esclar, va ser Bradlee, quatre anys més jove que Graham. Periodista de raça, dels que quan ha de citar la competència perquè ha publicat una exclusiva li xerriquen les dents. Sorneguer, excessiu, enginyós, malparlat... Un clixé, però també una defensa. La seva determinació per publicar els papers del Pentàgon no obeïa tant a una freda visió estratègica sinó al convenciment del periodista que vol publicar els temes i, també, que volia igualar la competició amb l’etern rival, el New York Times. Que era un rival relatiu, en realitat: ja s’havia consolidat com una gran marca nacional de prestigi mentre que el Post era vist encara com un diari local.

És per això que Bradlee, a les seves memòries titulades significativament A good life -i tan imprescindibles com les de Graham-, admet que va ser ella qui va veure que la jugada de publicar l’informe prohibit podia catapultar el rotatiu cap a una altra divisió. Ell hi va veure les implicacions ètiques d’empassar-se el gripau i doblegar-se a l’interès polític; ella va ensumar l’oportunitat de consolidar un model de premsa més independent. És a dir, més lliure.

Aquest singular tàndem encara es va fer més sòlid quan, de nou, la potència del diari es va posar a prova -i satisfactòriament- amb el cas Watergate, destapat tot just un any després i que marcaria una nova fita carregant-se la carrera política de l’obscur i ressentit president Nixon. Quan Bradlee recorda aquells temps a les seves memòries, es fa evident com de productiva va ser aquella relació, per molt que estigués salpebrada d’espurnes i friccions: “Kay diu que de l’únic director de qui va estar enamorada va ser Russ Wiggins. I jo ho accepto. Jo també l’estimo, el Russ. Però a ella l’adoro per la seva valentia, pel coratge, per la lleialtat, per la determinació de lligar el Post als valors de l’excel·lència i per haver aguantat contra vent i marea aquest compromís. Adoro també l’alegria que treu de la seva feina i l’alegria que dona als altres. La seva amistat i confiança són un tresor”.

Hi ha una frase que es pronuncia dues vegades a la pel·lícula. “La manera de defensar el dret a publicar és publicant”. No és habitual que en un guió es repeteixi una mateixa frase. Deu ser important.