Silvio Berlusconi, magnat i ex primer ministre d’Itàlia, va morir fa un any, el 12 de juny del 2023. Ara, la plataforma Movistar+ ha estrenat un documental de tres episodis que glossa la seva figura amb llums i ombres. Simone Manetti, director d'El imperio Berlusconi, comença el relat amb imatges del seu funeral multitudinari al Duomo de Milà. El comiat transmet la transcendència del personatge, però és una manera de dir a l’espectador que, un cop mort, ha arribat el moment de parlar-ne més obertament. En la introducció se’l defineix com un precursor de líders com Trump i Bolsonaro i es fa referència a la corrupció política i a la manca d’escrúpols, anticipant que no es pretén ser agraït amb el protagonista absent.
“A partir de Berlusconi, la política ja no tindrà a veure amb la vida i la mort, sinó amb la televisió”, diu una de les expertes. I és que tot el retrat es farà a partir del creixement del seu imperi mediàtic. Malgrat tot, El imperio Berlusconi vol mantenir un cert equilibri narratiu a través dels col·laboradors més directes del Cavaliere, com Adriano Galliani, a qui va delegar la presidència del Milan, o Lele Mora, íntim amic i representant de tot l’esperpent de personatges que surten de la teleporqueria de Mediaset. També hi intervenen alguns membres del consell de la corporació mediàtica. Però hi ha també la mirada crítica a través de periodistes, intel·lectuals i persones que el van haver de tractar. El corresponsal del Wall Street Journal a Roma explica que en una visita a casa seva per fer-li una entrevista, li va semblar que els llibres de les seves prestatgeries, folrats de pell, estaven buits per dins, que només eren elements de decoració. La imatge és simptomàtica de la seva falsa aparença i de la buidor intel·lectual dels seus continguts. El imperio Berlusconi ens mostra com neix la seva filosofia televisiva, de quina manera pren consciència del tipus de televisió que vol i de la necessitat d’atribuir als espectadors el seu paper de consumidors i no pas de ciutadans. Posa en contrast els valors televisius de Telemilano i La 5, les seves primeres cadenes, amb els de la RAI, la televisió pública. “La seva mare sempre li deia que tenia foc al cervell”, explica un dels seus homes de confiança de la junta directiva de Mediaset. Diu que un dia li va preguntar: “Silvio, per a tu què és la televisió?”, i sua Emittenza va contestar: “La televisió és tot allò que envolta la publicitat”. Per això és tan interessant descobrir com construeix aquesta idea i crea un model de graella que perdura avui dia en la immensa majoria de cadenes privades. “Berlusconi va colonitzar les ments –diu un dels testimonis–. Va convertir Itàlia en un altre país”, explica una periodista. “Berlusconi era un empresari poderós, de gran èxit, sense escrúpols i despietat, però amb les habilitats i el talent necessaris per encobrir aquestes qualitats negatives amb alegria, riures, bromes i glamur”, diu una altra de les entrevistades.
El seu mentor va ser William S. Paley, director executiu que va fer que la CBS passés de ser una senzilla emissora de ràdio a ser un dels grans operadors mediàtics dels EUA. “Mira per la finestra. ¿Oi que em sabries dir quina hora és només per on està situat el sol? Doncs quan la gent encén el televisor també ha de saber quina hora és per la programació que hi veu”. L’expansió de Mediaset connecta amb els seus vincles polítics. Bettino Craxi o François Mitterrand cauen rendits a les seves propostes perquè Berlusconi els fa entendre el poder electoral del mitjà. El imperio Berlusconi serveix per entendre l’evolució, i per deixar clar que, tot i que el Cavaliere ja és mort, el berlusconisme perdurarà durant molt de temps entre nosaltres.
