Deu anys després, ja no tothom és 'Charlie Hebdo'

Es compleixen deu anys de l’atemptat contra la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo, que es va saldar amb dotze assassinats. La publicació prepara un número especial en el qual publicaran noves caricatures religioses: dibuixar Mahoma va ser, precisament, el que va motivar l’atac. Recordo l’onada de solidaritat durant els dies posteriors a la massacre. Je suis Charlie Hebdo era un lema que anaves llegint aquí i allà, però el cert és que la majoria d’humoristes eviten desafiar la iconoclàstia islàmica no incloent el profeta a les seves vinyetes. I no els culpo: ningú hauria de jugar-se la integritat per un acudit.

La dècada transcorreguda convida a preguntar-se on som, avui. L’avanç de la ultradreta i els seus derivats ha enverinat l’ambient. Hi ha molts més trols desfermats i violència simbòlica contra els més vulnerables: el llenguatge de l’odi camuflat de fals humor campa alegrement per les xarxes. Alhora, l’humor que dispara apuntant cap a dalt ho té més complicat i la guerra cultural afavoreix avui dia, per exemple, pegar un còmic i que molta gent ho justifiqui, com li va passar a Jaime Caravaca. I què dir de l’ofensa als sentiments religiosos. Aquest dijous mateix s’ha sabut que Lalachus serà denunciada per mostrar una imatge que combinava l’estampa del Sagrat Cor de Jesús amb la vaquilla del programa Grand Prix. També la revista Mongolia o Judit Martín han patit querelles per aquest gasós concepte de l’ofensa als sentiments religiosos. Charlie Hebdo sovint ha fet acudits d’aquells que trepitgen línies vermelles o apunten amb poc encert. I diria que, amb el context actual, poca gent repetiria aquell lema de fa deu anys. Avui s’estila més el "que els bombin". Tant de bo no haver de comprovar si tinc raó, ara que venen noves vinyetes amb Mahoma.