Després del sotrac, un agraïment a la sanitat pública

Sí, aquest és un d’aquells articles inevitables, gairebé clixé. Fa cinc setmanes vaig anar al CAP de Manso perquè notava molèsties al pit des de feia uns dies. Diagnosticat l’infart, d’allà em van enviar immediatament al Clínic, i d’allà a l’Hospital del Mar, on em van col·locar un stent a través d’un cateterisme. Impossible saber per quantes mans vaig passar: volia comptar-les (els automatismes de l’articulista), però de seguida vaig perdre’n el compte. Dotzenes i dotzenes, tots amb aquella barreja de professionalitat i humanitat amb la qual es passa el tràngol de manera més acompanyada i, per tant, més ferma. Sí que vaig retenir una dada, la dels 30.000 euros que costava el llit de semicrítics on vaig passar dues nits, monitoritzat fins a l’últim racó de l’ànima. Una filigrana. Jo anava estenent el meu agraïment a tothom i a alguns també l'admiració per la robustesa de la sanitat pública, almenys en casos així. “Oh, però la gent només se’n recorda quan té un ensurt!”, era la resposta més comuna. Aleshores jo intentava dir que no, que jo ja la valorava abans. Esclar, devia sonar com el patètic fan d’un grup musical que s’ha acabat fent popular, veu com tothom en parla, i ell intenta lluir que ja va comprar el seu primer disc. En tot cas, gràcies i escalf. El Pareu Màquines no permet gaires expansions fora de l'àmbit periodístic, però penso que avui se m’acceptarà la dispensa perquè reivindiqui un sistema de salut que, aquest sí, nos hemos dado entre todos.

En fi, tanta conya que hem fet als comentaris de la columna sobre els efectes en el meu fetge de filtrar brossa mediàtica a cabassos, i resulta que l’òrgan que s’ha acabat queixant és el cor. Deu voler dir que, malgrat les seves múltiples imperfeccions i xacres, això del periodisme es fa estimar.