Ha desaparegut el risc de les sèries de televisió?

BarcelonaLa por de possibles cancel·lacions ens està obsequiant amb sèries més ensopides i menys arriscades. No s'ho pregunta, sinó que ho afirma Donald Glover, creador d'Atlanta, una de les millors ficcions nord-americanes dels últims anys. El creador va escriure un fil a Twitter en què assegurava que la gent comença a estar "cansada de veure pel·lícules i sèries avorrides": "Tenim obres avorrides que no experimenten perquè els creadors tenen por". És l'enèsim atac contra l'anomenada cultura de la cancel·lació, que és l'acció de reprovar o bandejar algú a causa d'un fet ofensiu o qüestionable, que ja va topar amb una vigorosa oposició l'any passat amb el manifest contrari que signaven, entre altres, intel·lectuals com Martin Amis, Margaret Atwood i Noam Chomsky i que alertava del "clima d'intolerància instal·lat en el debat públic". Però aquestes noves declaracions tenen força simbolisme: no només perquè Glover, que també és un dels rapers més importants i talentosos de l'actualitat –amb el sobrenom de Childish Gambino–, és una persona racialitzada i una estrella de la cultura pop d'avui, sinó també perquè qüestiona directament la gènesi de la creació. I no és el primer: el comediant Dave Chapelle s'ha manifestat en termes semblants.

Justícia popular per a uns, deriva puritana que se salta la presumpció d'innocència per a uns altres. L'anomenada cultura de la cancel·lació ha remogut les entranyes del showbussines menys del que sembla si fem cas de les reaccions viscerals que desperta: és cert que artistes assenyalats com Louis CK i Kevin Spacey han reduït dràsticament l'activitat professional, però la realitat és que avui tots dos continuen treballant. I, com ells, la gran majoria dels creadors que han patit cancel·lacions: de J.K. Rowling al cas més paradigmàtic, Woody Allen, que l'any passat va publicar una autobiografia molt venuda a Europa. O bé exemples més pròxims com els de Plácido Domingo, aclamat polèmicament aquesta setmana en la seva tornada als concerts a Madrid, i el comediant de Pantomima Full, Rober Bodegas, que tot just s'estrena com a imatge de Burger King tres anys després de fer acudits racistes contra l'ètnia gitana.

Guions condicionats

Els fets demostren que la cultura de la cancel·lació no és un problema definitiu per a gairebé ningú a llarg termini. Llavors a què es refereix Donald Glover? Es desconeix de quins projectes experimentals parla, però és veritat que hi ha certs factors que influeixen en les narratives de les sèries d'avui: "Estem veient decisions, diguem-ne estratègiques, en alguns guions", explica la periodista especialitzada en cultura i gènere Begoña Gómez Urzaiz, que cita el cas d'Aziz Ansari, que després de tenir problemes derivats del Me Too (va ser acusat d'haver incomodat una noia amb qui va tenir una cita) ha decidit treure el seu personatge del centre de Master of None. A la tercera temporada l'acció ja no hi posa el focus, i sí en el personatge que interpreta Lena Waithe i en una relació lèsbica entre dones racialitzades: "Es podria arribar a pensar que s'està anticipant a les crítiques i comprant una mena d'absolució", creu la periodista.

Sigui per evitar desconfiança envers l'hegemonia cultural o per voler adaptar-se a una nova realitat social que progressa i difumina el concepte normatiu, és obvi que les ficcions televisives han fet una aposta per obrir mires. Aquest fet no té res a veure amb el risc i l'experimentació de què parla Glover, però per a alguns la necessitat de reflectir la pluralitat és un sinònim de rendició al políticament correcte. Per al crític de cinema i de sèries Toni García, que creu que la cancel·lació acostuma a ser "un acte de justícia", el problema és que generalment aquesta nova normalitat no s'està transportant bé a la narrativa de les ficcions televisives: "El mitjà creu que s'ha d'adaptar a l'evolució social, però no ho està aconseguint amb veracitat. Totes les sèries tenen un personatge racialitzat, un homosexual, un trans... i jo l'únic personatge trans que m'he cregut últimament és el d'Euphoria, una sèrie escrita per gent que sap de què parla i que ha fet un producte que és atrevit, potent i veraç alhora". El problema estaria en la incapacitat per mostrar la realitat de manera orgànica. Al capdavall, l'experimentació per l'experimentació tampoc és sinònim de qualitat.

Sèries que es mullen

Sigui per por d'arriscar-se a una cancel·lació, sigui per convicció genuïna, moltes de les sèries actuals es mouen en un perímetre delimitat per la correcció política: Mare of Easttown compleix els requisits de representativitat de la societat d'avui –hi apareixen dones empoderades, homosexuals, persones racialitzades– i The good fight és una sèrie clarament ideològica. Res a veure, per exemple, amb els sis blancs, cis, heterosexuals que protagonitzaven Friends. Però, més enllà d'aquests estàndards d'inclusió, ¿es mullen de debò els creadors? Hi reflexionava el còmic Marc Sarrats en una piulada arran del celebrat nou xou de Bo Burnham a Netflix: "Té un talent al·lucinant i l'especial en si és molt pepinu, però narrativament és redundant i ell no té pebrots de donar la seva opinió real sobre cap tema".

Els termes cultura de la cancel·lació, políticament correcte i puritanisme estan consolidats avui en les converses seriòfiles. Begoña Gómez Urzaiz veu evident que ja "hi ha departaments a les plataformes vigilant de no creuar línies vermelles", cosa que per a ella és "molt més positiu que negatiu". Això continuarà portant a la "sobrereacció contra un moviment que tot just està començant perquè no només riguin els de sempre", diu.

La pregunta retòrica de Glover no té una resposta única: és difícil aïllar en un laboratori el factor por per saber si és només això el que repercuteix en l'excel·lència. Hi ha altres factors en joc per explicar la sequera de títols sobresortints com ara –paradoxalment– la sobreproducció: amb tants títols en competència, les propostes tendeixen a ser transversals, amables i facturades a foc ràpid. "El millor que es pot dir d'una ficció no és que és arriscada, sinó que és bona. I cada cop n'hi ha menys, de sèries bones", conclou Toni García.