Desànim a les redaccions de la propaganda russa

BarcelonaQuan truco a la periodista que es va atrevir a parlar amb mi, la primera cosa que em diu és: "M'ho he pensat, i millor que no esmentem el nom exacte de l'empresa on treballo". És el temps de la guerra. Ara, la gent que viu a Rússia no vol donar el seu nom ni mostrar la cara: qualsevol resistència podria ser penalitzada. Prestar qualsevol tipus d'ajuda a un estat estranger pot considerar-se traïció a la pàtria: 20 anys de presó. I, després, hi ha la "llei de fake news": de 3 a 15 anys per ofenses com ara fer servir la paraula guerra.

Mentrestant, els mitjans estatals russos tenen més feina que mai. Segons una anàlisi elaborada per la BBC, els canals de la televisió russa Piervy Kanal i Rossiya han canviat l'horari d'emissió i pràcticament han eliminat tot el contingut d'entreteniment. El gruix de la graella és ara un canal d'informació dedicat al que anomenen "operació especial". Els russos, quan engeguen el televisor aquests dies, veuen reportatges sobre "els nazis ucraïnesos", "els herois russos" i els supermalvats, esclar: l'OTAN i els països d'Occident.

La propaganda sembla impenetrable. Però, ¿qui hi treballa? ¿I què en pensen, de tot plegat? Jo he parlat amb la Karina –no és el seu nom real, evidentment–, que treballa en una cadena de televisió internacional de notícies finançada per l'estat rus. "Hi ha poca gent que hi dona suport, a això", diu. "Només he vist una persona a l'oficina amb una samarreta marcada amb la Z. I el vaig enxampar mirant Soloviev!" Explica aquesta anècdota amb l'horror típic d'un rus liberal encarat a Vladímir Soloviev, el propagandista número 1 de Rússia, que condueix un programa dominical al Piervy Kanal on deixa anar perles com aquesta: "La llibertat és quan no fa falta haver d'escollir".

La Karina va venir a treballar per a aquest mitjà fa un parell d'anys. "No vaig fantasiejar mai que treballava en un mitjà independent. Ho entenia tot perfectament, però mantenia una espècie d'il·lusió infantil…". Explica que la cadena de televisió està dissenyada per als països estrangers, així que abans del 24 de febrer les notícies sobre Rússia eren una part minúscula de tot l'espai informatiu. "Escriure les notícies sobre controvèrsies entre els Estats Units i Rússia sempre m'incomodava, però d'això n'hi havia molt poc. Escrivíem sobretot d'Amèrica Llatina, i per a mi era sempre un plaer".

Segons relata, avui l'atmosfera a la redacció és grisa: depressió, desesperació, xiuxiuejos. Des que va començar la guerra, va haver-hi una onada de baixes per voluntat pròpia. La gent marxava. "Aquí no només hi treballen russos. Un 30% de l'equip són estrangers. Tothom és pacifista, en general. Una altra cosa és com reaccionen. Alguns estan en contra de tot el que està passant i diuen «Això no es pot justificar de cap manera». N'hi ha que estan en contra del bombardeig de civils, però sostenen que «Occident no és millor»". La Karina pertany al primer grup. "Els tancs han vingut d'una sola banda i tothom sap quina és", diu.

Un coixí per poder marxar

Quan la Karina va contactar amb mi, va escriure: "Encara treballo aquí". Diu que els esdeveniments del mes passat li han fet perdre la fe en els mitjans de comunicació i que vol canviar de professió. Però no ho pot fer encara. "Molts dels meus companys volen marxar del país. Jo també. Però la gent necessita oportunitats reals. Ningú vol marxar sense un pla. Especialment ara, quan les targetes bancàries no funcionen i les fronteres estan tancades".

El que explica aquesta periodista es repeteix en altres mitjans estatals: la por, el desànim, les baixes. Dos periodistes dels mitjans clausurats pel govern des que va començar la guerra, Masha Borzunova, excorresponsal del canal Dozhd; i Irina Babloian, expresentadora de la ràdio Eco de Moscou, van escriure un article impactant sobre l'estat d'ànims a les redaccions dels mitjans estatals. Fins i tot els periodistes que ja havien marxat van parlar sota noms falsos. Un extreballador del canal Rossiya relatava: "Una cosa són les paraules i una altra les accions. Em vaig llevar el 24 de febrer i vaig pensar «Hòstia! Si vols apagar una foguera apaga la foguera, però no cremis tot el bosc!»". Va demanar la baixa l'endemà.

Una altra història que es recollia és la d'Oleg, nom canviat, extreballador de Piervy Kanal, que va ser acomiadat per parlar a Instagram sobre les protestes contra la guerra i "els temps difícils als quals ens enfrontem". El van detenir i multar amb 250 euros. Quan vaig parlar amb la Karina em va explicar com una amiga seva del digital Lenta.ru –depurat per Putin el 2014– havia rebut un PDF amb instruccions detallades sobre què podia fer i què no. Escriure res contra la guerra en els seus perfils personals a les xarxes era una de les línies vermelles.

Per publicar el seu article, Babloian i Borzunova van crear un blog a Substack que es pot veure com el ressorgiment de la històrica samizdat, la premsa partisana i clandestina. És un corrent d'informació crítica modest però creixent. Zhelud, la publicació mensual del barri universitari de Lomonosov, a Moscou, va treure un número amb la portada en blanc i dues cintes policials grogues creuades, com barrant el pas. "No ha passat res. Circulin, circulin. Està en curs una operació especial. Ningú s'està empobrint, l'economia s'enforteix…". Un dels esforços més notables, la Resistència Antibèl·lica Feminista, publica cada setmana al seu canal de Telegram un PDF amb articles antibèl·lics, agrupats i llestos per imprimir: "Poseu-los a les bústies dels veïns!", demanen. Pura samizdat en l'era digital. Són proves que aquesta guerra d'informació també té un front intern.