Olalla Moreno: "La depressió estirava tant de mi que ja no podia seguir creixent professionalment"

BarcelonaOlalla Moreno és una de les actrius que més s'ha pogut veure a TV3: des de Nissaga de poder fins a Com si fos ahir, on interpreta la Cati, passant per Porca Misèria o Kubala, Moreno i Manchón. Una cocteleria del Poblenou acull aquesta conversa sobre la seva trajectòria i la dualitat que hi ha entre els personatges que li han tocat, generalment durs, i un interior real molt més obert a la vulnerabilitat.

Abans d’engegar la gravadora comentàvem que ja fa vint anys del Porca Misèria. I em deies que aleshores, tot i estar en la trentena, encara no et senties adulta del tot.

— És cert. Crec que encara estava bastant en procés de fer-me. Sempre estem creixent, però si ara em comparo amb aquell moment vital... no tinc res a veure-hi.

Hi ha un moment concret en què dius “ara sí, ara ja soc adulta”?

— Quan vaig fer la psicoanàlisi. I també en alguna separació després d’alguna relació.

Set temporades de Com si fos ahir. Com portes viure amb un personatge tant de temps?

— Ho porto bé! Des de fora es veu diferent. Jo mateixa recordo quan veia el Neighbours, o sèries com Amar es para siempre... I penses “Com poden aguantar tant de temps?”. Però és que jo mai m’he avorrit de la sèrie. M’ho passo molt bé, anant allà.

Quins trets del personatge et són més exigents perquè no formen part de la teva naturalesa?

— És que no tenim res, res, res a veure. I és curiós, perquè sempre faig aquesta mena de personatge dur, però ni el meu codi ètic, ni la meva energia, ni les meves fites, ni les meves prioritats tenen a veure amb les de la Cati, que sovint passen pel tema dels diners.

Ets despresa amb els diners?

— Jo no diré que a mi els diners no m'agradin, però prioritzo els vincles amb les persones que estimo. Les relacions van abans. I no, jo no tinc aquesta energia de la Cati. Puc tenir barra i puc tenir morro quan fa falta, eh? Perquè de vegades és necessari, però mai a costa de ningú, mentre que ella sempre ho fa aprofitant-se d’algú.

I tu? Algun cop t’has aprofitat d’aquest tret de la Cati i has activat en la teva vida personal els seus mecanismes?

— No, perquè jo ja els tinc i són meus, quan vull tenir barra amb algú! (Riu)

Una sèrie diària dona una estabilitat laboral evident però també et lliga curt a un personatge i potser et frena per assumir nous projectes. Com portes aquesta tensió?

— Arriba un punt que és compaginable. És cert que, durant molt de temps, he estat centrada a afiançar-me a la sèrie perquè, en realitat, jo hi anava per només tres mesos. Era només “la dona de”. Però per tota una sèrie de circumstàncies he acabat sent un personatge fix. Aquesta cosa de tenir certa rutina, lluny de ser una cosa que m'hagi cansat o avorrit, m'ha proporcionat una estabilitat que mai havia sentit a la meva feina, i és agradable. Ara, m'agradaria poder assolir altres coses, i tant.

Quins són els projectes que encara tens pendents? O espines clavades...

— Bé, voldria rebre personatges que surtin una mica del que faig normalment perquè, insisteixo, no són jo.

I com definiries els personatges que et donen habitualment?

— A veure, tots els personatges tenen febleses i fortaleses, però, en general, els meus no estan massa a prop de la vulnerabilitat i jo sí: em puc desmuntar més. Tinc un altre tipus de sensibilitat i no estic tan construïda, ni estic tan segura de mi mateixa.

Tal com ho dius, s’entén que és una cosa bona, no?

— La vulnerabilitat... no em sembla una cosa dolenta, no. I per això m’agradaria treballar algú més vulnerable, més fràgil. I fer més cinema i teatre.

Juro que deu fer més de vint anys que no faig la pregunta clixé per excel·lència, però gasto el comodí perquè m’ho has servit en safata.

— Noooo...! No em diràs allò de què t’agrada més!

Exacte. Tens alguna preferència?

— Jo no la tinc. Sé que molts companys diuen que prefereixen el teatre, però jo, personalment, no tinc preferència.

Seguint amb el tòpic: el teatre té el prestigi i la televisió posa el plat a taula.

— Mira, ja quan feia Nissaga de poder la gent deia “el que val, al teatre, i el que no a la televisió”. I en el cas del culebró... encara et posen a un nivell una mica més baix. No és Netflix, no és HBO, és el culebró. I, esclar, té alguna cosa de pejoratiu ja des de la paraula...

Creus que si aquesta mateixa sèrie la passessin per Netflix, tindria idèntica consideració?

— No m’ho havia plantejat, però potser sí. Però la comparació és impossible, perquè els nostres pressupostos no són els de Netflix ni de lluny. Fem amb quatre canyes el que podem i, darrere del que es veu, hi ha molta feina, molt d’estrès. És un rellotge suís.

Quina és la part més estressant?

— Per a mi, estudiar a casa.

Ets bona estudiant?

— Jo sóc molt dispersa, encara que no ho sembli, i em costa bastant. Soc un cul d’en Jaumet. Estic estudiant i de sobte dic: ai, calla, espera, la rentadora. O els gats.

Com vas arribar a la interpretació?

— Jo vaig començar a verbalitzar que volia ser actriu cap als nou o deu anys. Però no m’acabava d’animar a estudiar, i era massa peque. I llavors tenia un nòvio que em va dir que aquell any estaria molt ocupat i que no podria dedicar-me massa temps. Jo ja havia anat a buscar informació sobre escoles de teatre i, en un atac de despit, li vaig dir: “No, la que no tindrà temps seré jo”. I tenia un opuscle de la Nancy Tuñón i m’hi vaig presentar. Aquell dia començaven un grup i estaven fent una improvisació. I, tot d’una, em vaig trobar allà al mig, improvisant i començant el curs aquell mateix dia.

Com que he pecat de tòpic, ara intentaré que hi caiguis tu. I et preguntaré si també em diràs allò que ets actriu però que ets molt tímida.

— Sí, això es diu? Jo de companys n’he conegut de tot tipus.

No esquivis la pregunta!

— Jo personalment sí que sóc el prototipus (riu). Però ho era més abans: sóc una tímida que ha après a desenvolupar recursos perquè en un moment donat fins i tot vaig arribar a tenir fòbia social. He après a fer que no se’m noti, però em costa molt conèixer gent i confiar-hi. Trigo com un any a fer confiança amb una persona.

I si no haguessis sigut actriu?

— A mi m'agradava psicologia... però crec que també és un tòpic! I, si hagués de triar avui un altre ofici, interiorista. És que jo vaig fent coses, vaig estudiant i vaig fent el que em ve de gust.

De fet, a xarxes, has obert un perfil específic per a les fotografies que fas i també t’he vist amb les baquetes a les mans i tocant la bateria.

— Exacte. I, mira, ves a saber si potser acabo muntant un grup o acabo fent un espectacle on la toco. És com quan vaig estudiar per ser tècnica superior en interpretació de llengua de signes. Després vaig veure que no m'hi dedicaria, però en canvi m'ha servit per fer un espectacle en llengua de signes, amb els Farrés Brothers.

Anem als inicis. Nissaga de poder, que t’arriba després d’haver assumit el paper d’Anna Frank. Éreu conscients aleshores d’estar fent una sèrie que deixaria tanta empremta?

— Crec que això es veu a posteriori. A Nissaga era fortet tot el que passava, i ha acabat quedant així en el record. Al Com si fos ahir, per contra, les trames no arriben al nivell d’incestos, assassinats i violacions que passaven a Nissaga. Amb el personatge del Jordi, per exemple, tocàvem comèdia moltes vegades.

Ets pallassa?

— Mira, jo tenia un nòvio que, quan m'emprenyava amb ell, reia i deia que és que era molt graciosa. Hi ha molta gent que em diu que, sense pretendre-ho, sí. He de dir que, de petita, em deien que era com la Lina Morgan. I, en la intimitat, sí que soc juganera i bastant pallassa i gamberra.

Els intèrprets que feu sèries diàries establiu una relació de molta proximitat amb el públic. T’has trobat que, pel carrer, et confonguin amb el teu personatge?

— Això em passava sobretot amb la Laia, de Nissaga de poder. Aquella noia tenia molt mal caràcter! La Cati també en té, però la Laia encara més. I sí, pel carrer m’havien dit “puta”, per exemple. També recordo una vegada, que jo estava a l'hospital en una situació personal molt complicada i vaig anar cap al bar, a prendre una til·la. Doncs bé, em va barrar el pas una doctora mentre jo estava desfeta en plors i mocs penjant. I ella: “Tu ets la de Nissaga! Doleeeentaaa!”. Hi ha gent que és molt agradable però n’hi ha que no té gens de cura.

També vas participar a Porca Misèria. Què t’evoca?

— Hi ha un abans i un després. Recordo que teníem lectures prèvies, dos dies d’assaig... I els guions! Ostres, quins guions! El Joel Joan va intentar importar tot el que s’estava fent en sèries com The Sopranos o Six feet under. Va fer una cosa molt intel·ligent, molt interessant.

Quines armes té el Com si fos ahir per defensar-se davant de produccions que el superen en uns quants ordres de magnitud en pressupost?

— Suposo que s’ha intentat fer una cosa molt propera a l’espectador. Quan vam fer la reunió per parlar-ne, ens van dir: “Venim de La Riera. No hem pogut matar més personatges, així que ara farem una cosa molt més quotidiana”. I també crec que hi funciona la barreja de comèdia i drama. Mai arriba a ser molt dramàtica.

A la Cati se li mor el marit!

— Sí, però què fa, aleshores? Es queda amb un lloro i parla amb el lloro. No voldria fer servir la paraula lleugera, però sí que és digestiva, o digerible, saps?

Les sèries de sobretaula de TV3 solen abordar qüestions socials. Després del lloro, la Cati experimenta amb el poliamor, per exemple.

— Sí, fa un trio i és una cosa que va ser especialment curiosa de rodar. No és incòmode, perquè tot és molt blanc i no estem ensenyant ni mig pit, però en el meu cas ho vaig fer amb la Núria Gago, que som molt amigues. I la sensació era molt rara: de ser amiga, morrejar-me amb ella a plató. Sembla que hagis de tenir com més confiança, però per mi era molt curiós, perquè jo em relaciono amb la Núria d'una altra manera, esclar!

En algun moment t’ha costat més el personatge, perquè et portés a un terreny que sentissis massa allunyat de tu?

— Jo he après a fer aquests personatges, però quan vaig començar em costava molt. Ni tenia l’edat ni el pes, o la força, o l’energia, que requereixen. I m’ha costat, perquè no és la meva energia... però ja en porto uns quants.

Ara que parlem de fortalesa, has explicat que vas superar una depressió. Estava relacionada amb la teva feina?

— No, no, era més de tipus... personal. El que passa és que va repercutir en l’esfera professional. Inicialment, la feina va ser com una espurneta d'esperança, però després la depressió estirava tant de mi que ja no podia seguir creixent professionalment. No estava emocionalment forta per assolir-ho.

Suposo que devia esquinçar-te molt per dins estar en aquesta situació tan fràgil i haver de defensar justament personatges forts, d’una peça.

— És igual, qualsevol tipus de personatge em costava, llavors. Les depressions són bastant incapacitants i és molt complicat treballar en aquestes condicions.

Com t’ho vas fer, professionalment parlant?

— Quan em va sortir el paper de l'Anna Frank, va ser un fil que m’estirava endavant i que em va donar certa il·lusió de felicitat. Però amb la depressió va arribar un moment que treballava en contra meva. Malgrat jo, podríem dir. Quan feia Nissaga de poder estava molt malament, per exemple. Era un estat permanent, perpetu, que no acabava de sortir ni aflorar, perquè jo estava amb la feina, la feina, la feina. Fins que, al final, vaig fer un catacrec molt gran i vaig aturar la meva carrera: de Madrid em cridaven per fer papers, però jo no hi anava. No volia, no podia. És que no podia. Però vaig aconseguir treballar molts anys i ara, amb el temps, me n'adono del valor i de la força que vaig arribar a tenir.

Per tant, tot el reconeixement del públic i el xut d’autoestima que pot donar la fama, tu no el devies gaudir especialment.

— Són petits moments, sí. I quan estàs en mans d'un professional, doncs és més portable. Però fins que no vaig anar a petar a la psicoanàlisi, no ho vaig superar. Havia fet altres tipus de psicoteràpies i no em servia. I aleshores, no ho gaudia, no. Vaig patir molt.

Ho vas poder explicar?

— Mai, mai. Pensa que em va durar molts anys, fins i tot mentre feia el Porca Misèria. Sempre he sentit molta vergonya i pudor. Fins que ho vaig explicar a una ràdio un dia, perquè vaig pensar: Què carai? Això em fa persona i és un tema que ha de tenir visibilitat. I des d'aleshores no diré que m'he alliberat, però ja no em fa cosa explicar-ho.

I quan ara et veus en clips antics dels teus treballs?

— Depèn del que vegi. Hi ha coses que veig i “ostres, aquí no”, però hi ha coses que les veig i dic, “mira, aquí me’n vaig sortir prou”. Tinc encerts i fracassos, però és dels fracassos del que he après. De les coses on l’he cagat. I, a partir de cert moment, crec que sí que es notava. Hi ha alguna entrevista en què em veig i veig algú trencat per dins.

La Cati també pateix molt la pressió estètica i acaba fent-se una liposucció i augmentant-se els pits. Notes una pressió, en aquest sentit, pel fet de complir anys? Abans m’has dit que no t’agrada revelar la teva edat.

— La pressió estètica en les dones existeix sempre, siguis actriu o no. I després ja cadascuna ho viurà com ho viurà.

I com ho has viscut tu?

— Jo... jo soc bastant coqueta, he de dir. Sempre m’he cuidat, però és cert que hi ha aquesta cosa que, quan arribes a certa edat, no tens personatges, no hi ha papers. Jo he intentat no pensar-hi: soc zero d’enganxar-me a això. La vida ja dirà. Jo m’he trobat que volen sovint que el personatge sigui atractiu. Ha de ser una dona atractiva. De fet, jo he perdut alguna pel·lícula perquè m'han canviat per una noia més guapa. “No, és que és més guapa l'altra”, et diuen. I això amb el guió ja a casa. És aquesta cosa típica que diuen que les dones han de ser joves i els homes madurs i atractius i tal.

Així d’obertament? Ha de ser dur.

— Sí, sí, en un parell d'ocasions. Recordo que em va saber greu, però no em vaig quedar enganxada aquí. És injust, però és el que hi ha. Saps a què estàs jugant i on estàs.

I vitalment, et preocupa, això de fer anys?

— Vitalment no em preocupa. És motiu d'alegria, fer anys! Però potser tens raó i professionalment sigui una cosa que m'ha de preocupar. Igual que quedar-te embarassada, tenir fills... totes aquestes coses a les actrius ens afecten, sí. Per exemple, jo no he tingut fills. Aquest moment no l'he viscut. Però veus companyes que són mares i, de sobte, la seva carrera fa una aturada enorme. Increïble.

No els has tingut per por a repercussions professionals?

— No, senzillament perquè no s'han donat les circumstàncies. No n’he tingut un instint molt fort, però sí que m'ha interessat el concepte família. Però per tenir una família també cal tenir un company, un bon company. I jo, els companys que he tingut... m'ho he passat molt bé, però no he sentit que amb ells pogués fer una família. Diguem que ho he deixat una mica en mans de la vida i no ha passat.

Sovint els actors aprofiten la seva exposició per significar-se políticament, però no he trobat declaracions teves en aquest sentit. T'interessa la política?

— M'interessa, sí, però és veritat que no m'hi manifesto gaire, de fet. Era a Twitter, que ara és aquella X, i me'l vaig treure. No m'agradava el lloc. Sempre l’he trobat una mica... hostil.

En l’eix esquerra-dreta, on te situes?

— Jo, a l'esquerra.

I en l'eix nacional?

— Aquí tinc les meves dicotomies i les meves temporades. Jo, a casa, parlo castellà. La meva mare és asturiana i el meu pare és de família aragonesa i andalús, però jo he estudiat a l'escola catalana, llavors tinc aquest mix i aleshores em costa més situar-me.

En els últims anys als Estats Units hem vist com s’han destapat abusos sistèmics a la indústria de l’entreteniment. Parlo del Me Too, però també a Catalunya amb els casos vinculats a l'Institut del Teatre o a l'Aula de Lleida. Hem fet net, ja?

— No, home, no. Però ni a la indústria, ni a la carnisseria, ni enlloc. És una plaga. És el que explica la sèrie The Morning Show: al final, tots som còmplices. Tothom hi participa. D’aquest tema, el que sempre m’ha portat més de cap és la negació que practiquem quan et toca de prop. Com l’entorn de l’agressor tendeix a mirar cap a una altra banda o disculpar-lo, perquè és algú que t’estimes. Potser hauríem de començar a fer alguna cosa, amb això.