Denunciar l’antisemitisme però també l’abús del terme

S’hauria de poder fer. No ha de ser tan difícil. S’ha de poder dir sense embuts que l’antisemitisme existeix i és execrable i, al mateix temps, lamentar que aquest és un concepte que es fa servir a vegades com a escut per intentar criminalitzar qualsevol crítica o buscar una certa impunitat. I també s’ha de poder admetre que ser receptor d’odi racial o religiós resulta compatible amb ser, alhora, emissor d’aquest mateix odi però contra algun altre col·lectiu. Una cosa no anul·la l’altra i, tanmateix, els esdeveniments d’Amsterdam recents s’estan explicant en alguns mitjans com si les agressions verbals o físiques haguessin estat unidireccionals. Els afeccionats del Maccabi de Tel-Aviv van insultar i provocar els palestins i van deshonrar el minut de silenci per les víctimes de la DANA valenciana. Posteriorment, van ser agredits per simpatitzants propalestins. El govern de Netanyahu i altres actors ho qualifiquen de "pogrom d’Amsterdam", la qual cosa és un afront a la memòria dels qui realment van patir aquells esdeveniments històrics. S’ha de poder denunciar la violència sense invocar un concepte que, a voltes, sembla només buscar la impunitat.

Així, El País, per exemple, parlava de "disturbis que les autoritats dels Països Baixos consideren antisemites", mentre que el New York Times validava la tesi de l’antisemitisme, sense detallar que procedia d’una font concreta. La font policial, per cert, no ha explicat quin criteri fa servir per elevar aquesta andanada entre hooligans futbolístics a una qüestió d’odi religiós. Probablement n’hi hagi, però aleshores ¿les accions prèvies no s’haurien de qualificar d’islamofòbia? El periodisme beu del conflicte, però hauria de ser una força de pau. I això implica admetre que les hostilitats corren en ambdós sentits, la qual cosa no anul·la poder explicar que un dels bàndols està aplicant una força desproporcionada.