Denunciar un circ mentre muntes la carpa

"Houdini", "Jimmy Jump", "Joker tarat"... Són alguns dels qualificatius que els mitjans de Madrid dediquen a Carles Puigdemont a les seves edicions digitals, després de la tocata (de bemolls aliens) i fuga protagonitzada per l'expresident de la Generalitat aquest dijous. Si la política avui és capitalització del relat, Puigdemont s’anota clarament el dia per bé que ningú sàpiga què toca ara després d’aquesta bomba de fum. Hi ha molta fel a la caverna, però també perplexitat. I poca contrastació: més d’un obria la web dient que hi havia ordre de detenció contra Turull, quan feia temps que els Mossos havien aclarit que només el citen per declarar. A manca de certeses, abundaven les columnes saberudes, prenyades de metàfores sobre la prestidigitació i el circ. Els titulars s’encaminen a un triple objectiu. Primer, desprestigiar Sánchez, a qui consideren responsable últim del vodevil i, per tant, li exigeixen eleccions. Segon, denigrar els Mossos, suggerint sense proves la connivència del cos. I, tercer, demonitzar Puigdemont, el principal enemic interior d’Espanya, per no haver d’entrar en el detall incòmode de la clamorosa injustícia –i possible prevaricació– que suposa voler detenir un diputat electe tot i l’amnistia en vigor.

Escric aquestes línies quan Illa acaba de ser investit. Diria que demà, a Madrid, el nou president només serà protagonista de la portada d’El País, mentre que la resta seguiran parlant de circ, sense adonar-se que ells són els col·laboradors necessaris de la funció. Són els seus escarafalls els que alimenten aquestes escenificacions i trolejades. Personalment, preferiria una política més racional i menys performativa, en la qual les institucions catalanes quedessin més ben parades. Però veient qui s’enrampa i se sulfura, els cops d’efecte de Puigdemont trenquen la sonsònia general. I fan evident que, perquè sigui un circ, com diuen, algú ha de posar la carpa.