M’astora com arrenca la columna d’un veteraníssim analista polític madrileny de fa quatre dies en un diari de Barcelona. Diu: “Al balcó del Palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume, surt el president Artur Mas per cridar a la mobilització de les masses com a «única garantia» per votar el 9-N”. Deixo de llegir. Si res de tot això no ha passat, per què he d’esmerçar temps en la seva anàlisi? Em pregunto com els mèdia es guanyaran la credibilitat de l’audiència si publiquen boles fàctiques d’aquesta categoria. Si no tenen la confiança de la gent, com la volen fer pagar pels seus continguts?
Déu me’n guard de ser ingenu. Se n’han dit de més grosses. Però trobo increïble que un mitjà de referència no es captingui correctament avui dia. Un estudi darrere l’altre assenyalen que la pèrdua de confiança en certes institucions tradicionals ha traslladat la credibilitat a altres àmbits a través d’aquest procés anomenat democratització de la confiança. Abans que en els governs, els mèdia de referència, les empreses, les elits clàssiques o fins i tot les entitats no lucratives, les persones confiem en aquells que sentim més a prop, en aquells que considerem col·legues o, senzillament, iguals a nosaltres. No obstant això, no sé si és millor la solució democratitzadora de qui confereix automàtica credibilitat a individus o iniciatives suposadament independents o que semblen més informals o “alternatives”. Ni tampoc considerar que és més lliure i més veraç aquell que més ràpid es mou, opina o té capacitat de mobilització pública. La veritat gairebé sempre exigeix matís, pòsit i fins i tot un cert repòs. L’entusiasme, la lleugeresa sense arguments, poden ser victòria d’un dia però no perduren. La gent s’adona de seguida que es maltracten els fets i es couen les opinions, que no es respecta la seva llibertat ni la seva intel·ligència i que s’apel·la simplement a les seves emocions. Això, amigues i amics, això sí que és carregar-se el model de negoci dels mèdia.