Xavier Giró: “Demanar que els periodistes siguem neutrals o objectius és absurd”

BarcelonaDesprés de més de trenta anys de docència, el professor Xavier Giró s'ha jubilat, però el record de les seves classes és encara viu en moltes generacions. Darrerament ha publicat el llibre Contra la neutralitat: un periodisme de pau i de lluita, i aquesta setmana ha rebut també el premi Muriel Casals de comunicació que entrega Òmnium Cultural.

El periodisme pot aturar guerres?

— Pot contribuir a aturar guerres, però ell sol no les pot aturar. Les guerres les fan els guerrers i el que s'ha d'aturar és el guerrer. Ara, el periodisme ha contribuït, per exemple, a precipitar l'acord de pau a Irlanda, o en el cas de Colòmbia ha ajudat a fer que els acords de l'Havana no s'estavellessin... Ara bé, és més fàcil que el periodisme rebenti la pau que no que l’aconsegueixi. Que provoqui i rebenti unes negociacions. I això encara fa aquesta tasca més important, perquè vol dir que la matèria que tenim entre mans és perillosa, volàtil.

Suposo que molts periodistes es declararien en favor de la pau. Per què passa, això, doncs?

— Cada dia hem d'omplir un mitjà de comunicació amb coses noves, sense molts recursos per poder-ho fer, i això fa que en tinguem prou amb la novetat que comporten els esdeveniments bèl·lics: una bomba, un edifici que esclata, uns morts... Totes aquestes immediateses van en contra del que són els processos de pau, que són lents i no produeixen notícies. Com que seguim una lògica d’industrialització, fugim endavant i produïm endavant.

I algun altre factor?

— El drama. La pau requereix calma, que no s’ha de confondre amb la quietud, perquè la pau ben entesa és conflicte. Això sí, és gestió del conflicte d'una manera positiva i no violenta. I encara podria afegir el factor de la complexitat: com més simple és una cosa, més públic la pot entendre. I els periodistes també haurien de poder entendre les coses millor, que no sempre qui escriu sobre conflictes té la formació adequada, més enllà de tractar uns i altres de bons i dolents.

El teu últim llibre es titula Contra la neutralitat. No ens havien dit que els periodistes havien de ser neutres, escèptics, objectius i immaculats?

— Estàvem enganyats. Encara que ho vulguem, mai no som objectius ni neutres. Només pel fet de triar quines coses expliquem ja estem dient què considerem que és important. I això ja és polític. A més, sovint acabem dient, de manera implícita o explícita, si allò que expliquem és positiu o negatiu. Demanar que els periodistes siguem neutrals o objectius és absurd. Però ho diem perquè hem heretat una ideologia del poder i religiosa que es basa en dir “jo tinc la veritat”. I, si tinc la veritat, llavors sé què et convé a tu. Tu no la tens, jo sí que la tinc. Esclar, això et dona un ascendent molt gran davant la gent, que busca certeses. Hauríem d'aprendre a viure amb la incertesa.

Explicitar un posicionament pot restar autoritat. O, com a mínim, generar suspicàcia.

— Llavors no et pots moure amb llibertat, sí. I per això és comprensible que fem servir el pretès camuflatge de la neutralitat. Tot plegat es barreja amb la lògica comercial: si dic que estic a favor del que sigui, els que no hi estan d'acord se'n van, no et compren, no et llegeixen i perds ingressos.

Però si l'objectivitat no existeix, ¿no obrim la porta a defensar que la Terra és plana, si així l'hi sembla a algú?

— És que hem d'obrir la porta al fet que algú defensi que la Terra és plana, però que ho argumenti! I aquí és on pararà. Si comencem a prohibir, on poses el fre? No hi ha cap manera de posar una barrera de manera que segueixi sent democràtic. La gent ha de poder dir el que vulgui, però li hem d'exigir que el que digui ho argumenti.

Aleshores hi ha el perill de posar un científic i un conspiracionista antivacunes de costat perquè argumentin i es pot transmetre la idea que tots dos tenen el mateix crèdit per opinar sobre l’assumpte.

— Qui munta el debat pot decidir fer-ho així... i pot decidir no fer-ho. Jo no ho faria. El periodista té la responsabilitat d'avaluar el que està oferint. És com tries les persones, en quin ordre els fas parlar. Hi ha una responsabilitat gran en ordenar tot això. La nostra feina és escoltar un i l’altre i aleshores valorar. Això ho devem al públic. Jo no només treballo per donar la informació en brut, sinó que treballo aquesta informació. I si algú no ho argumenta bé, aleshores cal fer servir la llei del judo, que és fer que el seu propi pes el tombi.

El subtítol del llibre també és provocador: “Un periodisme de pau i de lluita”. Com es fa el periodisme de pau?

— Un periodisme a favor de la pau busca el mínim sofriment humà possible en les guerres i també vol una pau com més justa millor, perquè si no serà l'embrió d'un nou conflicte potencialment violent. Per tant, encara que sembli paradoxal i sorprenent, si fem un periodisme de pau, ha de ser de lluita.

Lluita contra?

— Contra l'abús de poder, dit així en supergenèric. Gairebé tots els mitjans, excepte els venuts i els mercenaris, denuncien els abusos dels drets humans. Això és necessari, però no suficient, perquè un es queda al nivell de la denúncia i no facilita la resposta sobre què s’ha de fer aleshores.

Escrivim amb massa inconsciència?

— Sí, moltes vegades. Però no es culpa nostra. Hem de deixar de ser peces d’un tauler d’escacs i ser el que juga a escacs. És a dir, el que té la visió total. El dia a dia ens fa produir peces periodístiques, però cal saber quina idea conjunta és la que es vol transmetre. Si cobrim una guerra, o una vaga, sovint som uns imprudents i ens limitem a posar el micro a les dues parts confrontades. S’ha de fer, sí, però no n’hi ha prou.

Quan mires el panorama periodístic català, o espanyol, ¿creus que en general tenim més mitjans que exerceixen de contrapoder o que en són extensions?

— No ho he calculat, això, perquè em dedico més als estudis qualitatius. Però aquí em surt el professor de periodisme i diria: sigues responsable amb el que fas. M'és igual quanta gent ho faci, però tu sigues responsable. I llavors, esclar, cal assenyalar males pràctiques i bones pràctiques, o donar claus per fer-ho bé.

Per les teves mans han passat centenars d'estudiants de periodisme. Com són avui els joves que es volen dedicar al periodisme, comparats amb els de tres dècades enrere?

— Tots tenen vint anys i tots tenien i tenen il·lusió per fer periodisme, per moure's pel món, per veure gent. Sí que, en aquells anys dels inicis, hi havia un grau de politització general, en tots els aspectes, bastant alt. Però sempre hi ha hagut gent amb ganes de veure coses... i també alguns que l’únic que volen és ser guapos i sortir per la tele.

Què hem de fer amb les xarxes socials?

— Les xarxes socials són un reflex de la societat en què vivim, de la polarització general. Estem fotuts a Twitter per combatre el racisme allà, no? Perquè són coses molt curtes i destruir idees segregadores és difícil, perquè necessiten un espai més llarg i complex per ser desmuntades. Si tinguéssim una situació en què la societat respirés antiracisme, el discurs de l'odi de la xarxa lliscaria com aigua sobre els impermeables. Ara bé, l'assegurança contra les xarxes no està en la prohibició. No ens hem de fer la il·lusió que si canviem el discurs, canviem el món. El que hem de fer és anar canviant el món. I, esclar, crear un coixí cognitiu: un coixí de coneixement que vacuni la gent davant del discurs xenòfob, racista o sexista de les xarxes i dels polítics que el promouen.

Creus en l’anomenat periodisme ciutadà?

— Si fan periodisme, és a dir, que informen amb criteri, responsabilitat i estratègia, per què no? De fet, la cultura periodística hauria de ser molt més estesa, perquè és el que faria ciutadans crítics. No em preocupa que hi hagi ciutadans que informin. Sí que em preocupa que donem per periodisme el que no mereixeria aquest nom. Però si és periodisme, m'és igual que sigui ciutadà o no.

La precarietat segueix sent un dels mals del periodisme?

— Sí, totalment. Si hi ha més precarietat, els periodistes tenen menys llibertat. És automàtic, perquè si estàs en una posició vulnerable, més que pensar en la repercussió del que dius penses aleshores en la repercussió sobre tu del que fas. I, si això passa, es redueix el pati de llibertat.