Toni Clapés: “Un dels moments feliços d’aquests darrers anys ha sigut quan anava a fer quimioteràpia”

BarcelonaRei de les tardes radiofòniques des de fa més d’un quart de segle, Toni Clapés s’obre en aquesta entrevista a parlar de referents, algunes ferides, la seva estimada Barcelona, la Corporació, el desig d’assumir nous reptes... i els entrebancs que s’hi ha trobat.

Després d'haver estat la temporada passada unes quantes setmanes de baixa, espero que em disculpis si la primera pregunta és tan simple com demanar-te com estàs.

— Bé, bé. Jo ja visc al dia. Avui estic bé. I demà o demà passat... doncs el destí dirà.

Aquests sotracs de salut t’han afectat la fortalesa a l’hora de fer el programa?

— La segona recaiguda t'afecta més que la primera. La primera vegada que et diuen que tens un limfoma dius "Vinga, va, som-hi" i agafes el bou per les banyes. Quan recaus, tornes mentalment a la casella de sortida, com el joc de l’oca. I és més complicat. I si recaus tres cops... doncs ni t'ho explico. En fi, és viure amb la incertesa. I canviar la mentalitat: viure el dia, viure el segon.

¿Fer un programa que irradia bon humor i alegria és més fàcil o més difícil, en aquestes circumstàncies? No sé si et serveix de refugi...

— Crec que la meva manera de veure les coses ara és més crítica. Aquesta sensació de no saber què et depararà la vida i d’haver d’aprofitar fa que t'expressis més lliurement. No penses en el futur sinó en el present i això fa que siguis més radical a l'hora de fer humor.

Però tu sempre has estat algú sense pèls a la llengua.

— Vols dir? No ho sé... Saps què passa? Que Catalunya és el país de les famílies, com em va dir un gran periodista que no puc dir qui és. Riu-te'n tu, de Sicília! Ho trobo una definició perfecta. Jo no soc de cap família i això m'ha permès tenir la llibertat de poder dir el que penso, perquè no em sento lligat a ningú.

Fa molts anys que demanes renovar només per a una temporada. Això fa planar la sensació que, en qualsevol moment, podries dir "fins aquí".

— Jo ja fa anys que li dono voltes a quan plegar, o com plegar. M'agradaria fer un canvi professional i fer un altre programa, però aquí hi ha dos vectors. El primer és que dels projectes que s'han posat sobre la taula no n’ha sortit cap, per diferents circumstàncies. I el segon és que, a nivell econòmic, jo tinc unes despeses. Que la gent se’n fot, però tinc una hipoteca, uns deures amb la meva família, he de pagar la universitat a la meva filla... Bé, i hi hauria un tercer factor: estic en un programa que ha tingut la sort de tenir èxit i que la gent se l'escolti. Ara això no ho llançaré tot per la borda perquè m'he cansat, no? Ara bé, el dia que realment ja no pugui més, ho deixaré. Bé, això comptant que no hi hagi abans un declivi d’audiència. Perquè, tant si estàs a la privada com a la pública, quan la cosa decreix, ja et comencen a facturar. Ho pots preguntar a Catalunya Ràdio i passa també a RAC1.

Quins són aquests projectes que voldries fer?

— Un dels meus somnis, que crec que ja no el compliré mai perquè potser se m'ha covat l'arròs, hauria estat un late night, a l’estil Ricky Gervais o Conan O’Brien, amb més mossegada que els late nights més familiars. Però també hauria volgut fer un morning al matí, en una ràdio musical. O un programa d'esports a la nit. Però, bé, no ha estat possible.

—

L’altre dia explicaves que cada curs el començaves més nerviós que l’any anterior. A veure, ets líder indiscutible de les tardes a Catalunya. Nerviós per què?

— De debò, cada any és pitjor. A cada temporada fas canvis i penses que potser no agradaran. Però si no fas canvis potser aleshores hi ha la percepció que el programa s’està fent vell. Estàs en una frontera molt fina. Però és que, de fet, cada dia estic nerviós abans del programa. Me'n vaig sempre de la redacció quan falten cinc o deu minuts perquè comenci. M’assec al costat de l’estudi i repasso mentalment el programa.

I després, quan acaba el programa, quina sensació tens?

— Depèn! Si el programa ha anat com jo mentalment me l'he imaginat, bé. Si el programa ha anat mentalment millor del que ha anat, contentíssim. I, si el programa ha anat pitjor, doncs creuat.

I això últim passa sovint?

— No, en general, posem un 80% de les vegades, acabo bé. Però sí que n'hi ha un 20% que acabo ratlladet. A vegades hi ha malentesos, perquè no tot són flors i violes, per exemple. Al final, en aquest tipus de feines, t'ho emportes tot a casa, i és una feina de 24 hores. Tot el que veus ho consideres com una cosa que podries fer al programa.

Quan has pogut sortir d’aquesta dinàmica, què és el que t'agrada fer?

— Ara et diré una cosa que sembla contradictòria. Un dels moments feliços d’aquests darrers anys ha sigut quan anava a fer quimioteràpia. L’última de les meves químios durava sis hores i mitja. I l’endemà en tenia una altra de quatre hores. Llavors em muntava un kit d'oci que m'ho passava de nassos: m'emportava llibres, música, sèries, uns fruits secs i un suc. I arribava allà i ja esperava que em muntessin l'arbre de Nadal, que en diuen, i hòstia, era el meu món. No agafava cap trucada perquè la gent sabia que estava fent la químio, i era un moment per a mi. Hi ha gent que necessita treballar per ser feliç. Jo no. M'encanta llegir, anar al teatre, veure les exposicions... Devoro molta cultura. Voldria fer un programa molt més cultural i ho intento, però segons quins continguts a la gent els hi costa consumir-los.

De fet, tu arribes a la ràdio per casualitat. La teva mare retallava anuncis de pisos de La Vanguardia i te’n va passar un de feina perquè a MK3 buscaven un locutor. Tenies setze anys.

— Sí, els diumenges muntava unes rutes per anar a veure pisos. Que no comprava perquè no teníem ni un duro, però era la seva afició. Però recordo haver anat a Los Tilos, a l’avinguda Pearson, o a Pedralbes. Era la seva distracció. Ma mare era molt especial i un dia va trobar l’anunci d'una emissora que començava, MK3, i em va animar a enviar una cinta.

Però els inicis no van ser fàcils. En una entrevista al Col·legi de Periodistes vas dir que t'havies plantejat fins i tot deixar-ho per dedicar-te a la sabateria del pare.

— Al cap d’un any o dos, vaig tenir una sensació que se'm feia com una mica de mobbing per part del cap de programes. Em van començar a putejar i fins i tot em van canviar d'emissora: em van enviar a una que es deia Radio Corazón, que era una emissora per a dones, perquè buscaven la manera de veure si marxava. Aleshores vaig anar a parlar amb el meu pare i em va dir mira "Però si aquí és la cosa més avorrida que et pots tirar la cara, i et mors de fàstic! Aguanta!". I, bé, al cap d’un temps el meu pare es va arruïnar i la botiga se'n va anar a la merda, així que la va encertar.

Com va arribar l'oferta de Catalunya Ràdio?

— Jo estava a la SER, amb el Xavier Sardà a La ventana fent imitacions i em van proposar si volia fer un programa d'humor de 6 a 7, abans del Pere Tàpies, per allò de rejovenir l’audiència. I també un de televisió, l’Efectes secundaris, que no va quallar. Recordo que les primeres audiències del Versió van ser un fracàs i el director, Joan Maria Claveguera, anava dient irònicament "Hòstia, ho arribo a saber i no els fitxo!". Però al segon any li vam donar la volta i la cosa va començar a quallar i al tercer va ser quan la casa, sorprenentment, ens va proposar fer les tres hores.

Per què creus que funciona la fórmula Clapés?

— Jo això no t'ho sé dir. Potser perquè faig un format que fa poca gent amb aquesta barreja d'actualitat. I el clima, suposo, també compta. El Sardà sempre deia que l’important per fer forat és crear un clima. Som com un Catalunya Informació amb humor. I hi ha dies que domina més l’actualitat i altres l’humor. Això depèn del dia, perquè també has de veure què queda del bufet lliure. Al matí, quan comença la jornada, hi ha de tot, però aleshores passa el Basté i, esclar, el bufet està arrasat i tu has de veure si aquell dia pots arrambar amb sort uns corn flakes, o quatre kiwis.

Ets una persona competitiva?

— Sí, m’agrada guanyar. Però més enllà de la ràdio, en la resta de coses on he estat competitiu, sempre he perdut. Perdo al tenis, perdo al futbol, perdo en molts factors de la vida!

I, després, hi ha l’espineta clavada de la televisió.

— La tele... Mira, al final és allò que més val caure en gràcia que ser graciós. Ho he provat i no m'ha sortit, pel que sigui. Abans t'hauria dit que era per culpa dels altres, però jo això ho he canviat i crec que si un programa no funciona és per qui el presenta o el dirigeix. Tampoc me n’he acabat de sortir amb la premsa. El meu mitjà és la ràdio.

Doncs tornem a la ràdio. Hi ha un moment crucial, que és quan marxes a RAC1 després d’una sèrie d’enfrontaments amb la direcció de Catalunya Ràdio.

— Va ser quan hi havia Montserrat Minobis de directora, en pau descansi. Jo vaig marxar el 2005 i un any abans en Basté també ho havia fet. En aquella època hi havia una tensió a la casa per un conflicte laboral, amb vagues incloses. I, tot i ser autònom, jo i el meu equip ens vam posar al costat dels treballadors i vam donar suport a la vaga. Això va portar tensions amb la direcció i vaig haver de sentir coses que vaig considerar que eren intolerables.

Com ara?

— No per part de la Minobis, però recordo una frase que se’m va dir: "Ets incapaç de fer cinc minuts dignes de ràdio". Just en aquell moment, va aparèixer Eugeni Sallent, director de RAC1. A més, va coincidir també que em volien imposar uns col·laboradors i col·laboradores amb qui, bé, no tenia massa afinitat.

Per quotes polítiques?

— No, perquè l'antena s'havia de feminitzar. L'antena era massa masculina, però considero que la manera no era imposar un seguit de col·laboradores i haver de treure gent del Versió. Molta gent encara es pensa que me'n vaig anar per una qüestió econòmica, però jo vaig creuar la Diagonal sense guanyar un sol cèntim. De fet, podria dir que el contracte de RAC1 era pitjor, perquè em van demanar que fes també un programa a 8TV, el Dilluns Clapés, així que pel mateix preu havia de treballar el doble. Que tampoc va funcionar, però bé...

T'han arribat cants de sirena mai per tornar a Catalunya Ràdio?

— Sí, sí. Uns quants, uns quants.

Els has rebutjat tu?

— No... Senzillament mai s'han atrevit a executar-ho. He tingut propostes de diferents directors, perquè per Catalunya Ràdio van passant directors. Recordo un que em va citar dues temporades consecutives per reunir-nos i explicar-me la proposta però, a l'hora de la veritat, no la va tirar endavant, mai he sabut el perquè.

Em consta que, fa uns anys, des de la Corporació es va donar ales a Ricard Ustrell perquè muntés una graella nova per a Catalunya Ràdio, quan Saül Gordillo encara n’era director, amb el conflicte evident que això suposava. I una de les estrelles que es volia fitxar eres tu. Ho pots confirmar?

— Crec que Ustrell va sondejar diferents persones. I jo vaig rebre una trucada de Brauli Duart, president de la Corporació, en què em proposava d’anar a Catalunya Ràdio. Però, esclar, això m’ho proposava Duart i jo li vaig dir: "Bé, i Gordillo què hi diu?" No m’ho va aclarir. Aleshores, dues setmanes després, Duart va passar a la conselleria d’Interior. Però és cert que Ustrell m’havia dit que em trucaria Duart. I amb Gordillo també en vam parlar, un dia, a Catalunya Ràdio. He parlat amb pràcticament la majoria de directors, fins i tot ben recentment. Ara, deixa'm dir també que on soc em sento ben cuidat, ben tractat i considerat. Si alguna vegada m'ha passat pel cap, és per una qüestió de repte professional.

I alguna proposta per fer el matinal de la pública?

— Sí, però suposo que abans de posar-me a mi que soc un vers lliure... Com que he vist el que passa amb els editors dels matins a Catalunya Ràdio, al final arribes a la conclusió que políticament potser tampoc ha interessat mai, finalment, que jo faci els matins a Catalunya Ràdio perquè no digui segons què. M'hauria agradat fer els matins en alguna emissora de ràdio, però ara ja no, li he perdut l'interès. Després de veure el que vaig veient i el que passa en segons quines emissores als matins, millor no fer-los. El que em sorprèn més és que, a vegades, se m'han fet propostes econòmiques que després s'han triplicat o quintuplicat respecte qui ha acabat agafant després el programa.

L’altre dia un tuit teu ironitzava amb unes audiències baixes de TV3, tenint en compte el finançament que rep.

— El govern de Catalunya ha de prioritzar els serveis bàsics com la sanitat, l’educació o la justícia. No pot ser que tu vagis a urgències del Clínic i la gent s'esperi a les escales d'emergència. És intolerable. O escoles amb barracons. Aquí falten un munt de milions i tu aportes 350 o 360 milions cada temporada. Estic a favor que es protegeixi la llengua catalana. Però no que es malbarati i es munti un gran negoci d'uns quants amb els diners de tots. Això ningú s'atreveix a dir-ho, ni ningú en parla, però al final tot és un business.

Com jutges la plataforma 3Cat, doncs?

— La idea està molt bé, però aquí hi ha tot un seguit de projectes que jo no entenc i que costen un dineral. S'estan invertint milions i milions d'euros en produccions que no tenen ni cap ni peus, mentre tens un Canal 33 abandonat de la mà de Déu. No pares de fer projectes i realities que no aporten res. La travessa què t'aporta?

Teòricament, nous públics.

— Sí, però m'agradaria saber si realment aporten aquests nous públics o no, perquè quan aquests projectes han passat per antena, no els han vist ni els que corren a la travessa! I comença't a mirar els contractes dels podcast de Catalunya Ràdio: hi ha contractes de 300.000 euros, de 400.000 euros. Un podcast val 400.000 euros? Quines productores hi ha al darrere? Qui cobra d'aquests contractes? Em sembla molt greu. No puc concebre que vagis a emergències del Clínic i estiguis set hores tirat pregant perquè vingui una infermera mentre la Corporació té 360 milions d’euros per anar gastant a lo loco. Hi ha d'haver un control de la despesa. I m’agradaria veure tants projectes qui els acaba veient... Però les dades són les que donen ells, i aquí tothom fa la trampa, que ens coneixem. Sempre hi ha unes productores a qui curiosament els cauen tots els contractes, i de milions d'euros, però n'hi ha d'altres que, per molt que tu presentis projectes, no els hi toca ni la pedrea.

Què els demanaries, doncs, als gestors de la Corporació?

— D'aquí a uns anys, quan se’ns morin els referents, què haurem fet? Jo el que demano a la Corpo és que, ja que són tants pensant i són tan bons, que agafin i que es mirin què fa La 2 de Televisió Espanyola. Hi trobaran uns programes de xapó, uns documentals i uns programes d'entrevistes collonuts o un concurs cultural de puta mare.

Fa tres anys vas declarar que Barcelona et semblava la millor ciutat del món. Encara ho defenses?

— Sí. He tingut la sort de voltar per moltes ciutats i soc un enamorat de Barcelona. Me l’estimo molt, tot i que quan tu critiques les coses de Barcelona, aleshores els que manen s'ho prenen malament i passes a ser un mal barceloní. Igual que si critiques el Barça t’acaben acusant de mal barcelonista. Doncs el mateix.

Tothom té un alcalde a dins. Quines serien les teves primeres tres mesures?

— El primer gran problema és l’habitatge, perquè hem expulsat els barcelonins i ara només hi ha guiris i expats. Hem perdut el moll de l’os de la ciutat: el forner, la senyora Maria, la gent del barri... Després, la recollida d’escombraries s’ha de replantejar de dalt a baix. Reconec que Collboni ha millorat la neteja de la ciutat, però el gran problema és la impunitat de la gent: ja pots posar una brigada a netejar cinc cops al dia. No s’entén que encara anem amb contenidors on s’acumula tota la merda al voltant. I el tercer problema seria el de la circulació. El que han fet en llocs com la Via Laietana és kafkià.

Hi ha el català emprenyat, el barceloní emprenyat... Quant de temps passes empipat i quant de temps eufòric?

— Quan m'agafa el rampell, soc bastant vehement. I, com que cada cop veig que quan m'agafa l’encabronament la gent es pixa a riure, temo que cada cop ho faig més: és com un mal vici! Això m'està portant a fer que cada dia potser soc més vehement, cosa que fa que la meva dona ja n’estigui una mica fins a la gorra.

La fas servir de conillet d’índies, per a algun d’aquests moments d’engorilament?

— La meva dona... Uf, és la persona que sempre té la paraula justa i sempre em fa tocar de peus a terra.

Posem-li nom, per a qui no ho sàpiga, no? És Marta Romagosa, una de les veteranes més sòlides de Catalunya Ràdio.

— Sí, sí, sempre té el comentari precís. A vegades em fa mal, però és qui em diu les veritats i qui m’assenyala quan m’he equivocat. No em censura mai, però em fa pensar. Per exemple, aquests dies m'ha dit "Estàs molt irascible, no et veig bé. No estàs bé i no has començat bé la temporada". Això em fa pensar i em treu de la bombolla del dia a dia. És la persona que sempre m’ha aguantat i a vegades em fa por que, d'una manera indirecta, la Marta hagi patit la meva llibertat. Crec que li ha passat factura i que, per culpa meva, potser ella no ha pogut fer altres coses com a professional. A la Corporació l’han maltractat i s’ha estat molt injust amb la seva trajectòria professional. Però, esclar, ella tampoc no és de cap secta, ni de cap família.

Per acabar, et diré tres persones de qui vas ser col·laborador. M'agradaria saber què t'evoquen. El primer, l’Andreu Buenafuente, amb qui vas fer El terrat, de Ràdio Barcelona.

— Part del que vaig aprendre a El terrat de Buenafuente ho he aplicat al Versió, com ara els personatges. Ha estat el programa de ràdio més creatiu en què he treballat. Però hi ha un fet que em va torturar durant molt de temps: quan vaig decidir canviar de feina per motius que ara no explicaré, ell no m'ho va perdonar mai. Amb l’Andreu és així: o estàs amb ell o contra ell. Ara he girat full, però em va saber greu que fos incapaç de fer un cafè amb mi i parlar-ne obertament. Alguna vegada ho he plantejat però no me n'he sortit, i això em va generar frustració.

Miquel Calçada, al Persones humanes.

— El Miquel em va donar una gran oportunitat. Va ser aleshores, quan es va enfadar l’Andreu, perquè vaig passar d’El terrat al Persones humanes. Però jo volia fer pantalla i l'Andreu considerava que havia d'estar fent altres feines. Aquell va ser el millor programa d'entreteniment que s'ha fet a TV3. Era com anar a jugar amb Messi. Aquest programa no es pot tornar a reemetre, perquè hi havia coses políticament molt incorrectes! I representa l’estil d’humor que m’agrada.

I Xavier Sardà, amb el Tot per l'audiència i, després, a Crónicas marcianas.

— El Xavier, per a mi, és l'arquitecte del Versió. Amb ell vaig aprendre tant... Sempre li estaré agraït, tota la vida. És el meu pare, el meu referent a nivell professional, tot i que quan vaig estar al Crónicas vam acabar la relació d'una manera precipitada per la intoxicació de tercers. Però, a diferència de l'Andreu, amb el Xavier ens vam retrobar i vam parlar. El segueixo estimant i l'adoro.