Dels bitllets d’avió als xips, passant per Beyoncé

Al Telenotícies de TV3 explicaven la setmana passada que les últimes localitats de pista que quedaven per veure i escoltar Beyoncé al mes de juny a l’Estadi Olímpic de Barcelona s’han venut per 312 euros, més del triple dels 91 euros que costaven quan van sortir a la venda el 10 de febrer. En algun moment, les entrades han arribat a superar els 600 euros.

Seria senzill despatxar aquestes fluctuacions del preu de les entrades atribuint-les a l’anomenat mercat secundari, l’eufemisme que sovint es fa servir per parlar de la revenda. Però en aquest cas no hi té res a veure: és la plataforma oficial de venda Ticketmaster qui ha anat modificant el preu de la mateixa entrada a mesura que en quedaven menys, per provar d’extreure'n el màxim rendiment possible.

Ticketmaster ja hi té la mà trencada, a extorsionar els aficionats. Per exemple, recordem que la "tarifa per servei" que afegeix al preu nominal de les entrades és un percentatge d’aquest preu, com si el cost intern de vendre per internet una entrada de 150 euros fos més alt que vendre’n una de 50 euros. És evident que no ho és: suposant que hàgim de pagar per separat el servei de venda, aquest impost revolucionari hauria de ser fix. Però sent filial del conglomerat Live Nation, que ostenta el monopoli comercial d’aquesta mena d’espectacles a escala mundial, es pot permetre imposar les seves condicions. Ocasionalment, els surt algú que intenta moderar l’afany recaptatori: Robert Smith, el líder dels The Cure, ha obligat fa poc Ticketmaster a retornar als espectadors de la seva gira pels EUA una part de la comissió per servei que els havia cobrat, i que molts consideraven abusiva. Tant de bo serveixi d’exemple.

Tornant a les variacions de preu en funció de la demanda, Ticketmaster no fa altra cosa que seguir les passes del sector turístic: tots sabem que un mateix bitllet d’avió o habitació d’hotel tenen preus diferents segons quan fem la reserva. I van sorgint nous àmbits on aplicar el mecanisme: jo mateix he hagut de pagar aquest any més del doble que els quatre anys anteriors per la mateixa plaça de pàrquing que acostumo a reservar durant tot el MWC en un hotel al costat del recinte Gran Via de la Fira de Barcelona. En general, els preus dinàmics afecten qualsevol producte o servei que vulgui esprémer el negoci cobrant cada unitat més cara com més demanda n'hi hagi. En el sistema capitalista les coses valen tant com algú estigui disposat a pagar per elles.

El preu dinàmic arriba als xips de mòbil

Un nou cas d’aplicació dels preus variables afecta el mercat dels semiconductors. L’empresa Arm ha avisat els seus clients fabricants de microprocessadors que a partir de l’any que ve no els cobrarà la llicència d’ús dels seus dissenys segons el preu del xip, sinó en funció del preu del dispositiu on es faci servir. Això afectarà els escandalls de producció de la gran majoria dels aparells electrònics que es venguin: els processadors basats en la tecnologia d’Arm són els més eficients en termes de potència de computació respecte a l’energia que consumeixen, i per això es fan servir en tots els smartphones, tauletes i rellotges intel·ligents del mercat, però també en molts ordinadors portàtils –tots els que no porten xips d’Intel o AMD, que són majoritàriament d’arquitectura x86– i de sobretaula, a més de tota mena d’andròmines connectades. El penúltim exemple són els xips de l’empresa Silicon Labs, tan petits que es poden incrustar en dentadures postisses per analitzar la saliva humana.

Segons el diari Financial Times, el preu mitjà d’un processador per a smartphone va dels 6 als 40 dòlars, i fins ara Arm cobrava un royalty d’entre l’1% i el 2% del preu de venda del xip. Amb el nou model de negoci, aquests drets d’ús del disseny s’aplicaran al preu de l’aparell que incorpori el xip, que pot ser molt variable. Per exemple, en el cas dels smartphones, el seu preu mitjà al món va ser l’any passat de 335 dòlars, però el d’un iPhone ja supera els 800 dòlars.

Val a dir que les noves condicions no afectaran Samsung ni Apple, perquè totes dues fabriquen tant els telèfons com els processadors i negocien directament amb Arm, però sí les empreses de xips per a aparells de tercers, com Qualcomm, MediaTek i Unisoc. I de retruc, les marques com Xiaomi, Oppo, Vivo i d’altres que fan servir processadors dels tres fabricants esmentats. Tot i això, s’hauran de veure els efectes del futur royalty variable d’Arm sobre el preu final dels aparells amb xips basats en els seus dissenys: la mateixa Qualcomm ja està aplicant un model semblant al preu dels xips que fabrica a partir dels dissenys d’Arm, que cobra un mateix xip a Xiaomi i Oppo a preu diferent segons en quin model de telèfon el posen.

Tot i ser d’origen britànic i tenir la seu a Cambridge, Arm és propietat des de 2016 del grup japonès Softbank. L’objectiu d’aquest canvi de tarifes de llicència és incrementar la facturació d’Arm i el seu valor de cara a una possible sortida a borsa. Aquesta és l’opció que Softbank ha previst per rendibilitzar la compra d’Arm, després que les autoritats antimonopoli fessin fracassar la venda de l’empresa a la nord-americana Nvidia, el fabricant dels processadors gràfics que es fan servir en targetes per a videojocs, supercomputadors, mineria de criptomonedes i entrenament d’algorismes d’intel·ligència artificial. Uns xips gràfics que, per cert, també fan servir la tecnologia d’Arm i, per tant, li generen ingressos per llicència.

Per altra banda, un dels grans atractius dels xips basats en Arm és fins ara el preu assequible. Si Softbank s’excedeix en les seves ambicions, estarà donant ales a alternatives com l’arquitectura RISC-V, de codi obert, cada vegada més popular entre els fabricants xinesos per esquivar els vetos tecnològics occidentals.

En tot cas, qui segur que hi guanyarà són els advocats que a partir d’ara hauran de renegociar els contractes de llicència d’Arm amb els clients.