Eloi Vila: “Dels 40 als 50, he passat una dècada de merda”

El periodista Eloi Vila i Escarré (Sant Esteve de Palautordera, 1972) té dos rècords no homologats: ser el conductor no professional que fa més quilòmetres cada any amb el seu cotxe i ser l’home que té més persones conegudes, saludades o estimades a cada poble de Catalunya. Els èxits professionals de l’última dècada, fruit del talent i la sensibilitat amb què treballa Eloi Vila (Quanta guerra, Al cotxe i Trinxeres) se li han ajuntat amb uns anys complicats a casa. De tot això, en parla en una conversa que acaba amb un sintagma que el defineix: "Anant-hi fort".

Quina és l’última vegada que t’han dit Oriol, en comptes d’Eloi?

— Doncs fa un parell de dies. Ara em trobo que la gent pel carrer m’explica la història dels seus avis, però molts es dirigeixen a mi com a Oriol. Jo crec que és l’efecte de les os i les is que es barregen. M’ha passat sempre: "Escolta’m, Oriol". I al final ja dius "Sí, digue’m". Forma part de la normalitat.

I l’última vegada que t’han confós amb un altre periodista, qui era?

— Era amb el Roger de Gràcia, molt. "Oita, el caçador", quan ell feia el programa aquell, Caçador de paraules. Suposo que perquè els dos anem amb barbeta, però ell té cabells i jo no.

Ara que parles de cabells, quina és l’última vegada que has enyorat aquella cabellera que tenies?

— [Riu] Jo portava els cabells molt llargs. Soc molt futbolero i m’agradaven aquells jugadors argentins, com Gabriel Omar Batistuta, un dels meus ídols, que portava els cabells llargs. Ara ja és definitiu, però fa deu anys vaig començar a veure clar que em quedaria sense cabells. Ho portava bastant malament. Amb humor, però malament.

No vas pensar mai en una replantació tipus Ter Stegen?

— No, penso que està bé acceptar el que hi ha. També perquè quan em va passar a mi tampoc eren tan habituals aquestes replantacions. 

Què diries que és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— Tornar amb la meva parella, amb la Joana. Ens vam separar fa set anys i des del gener hem tornat. Ha estat un trajecte bastant complex, però tornem a estar plegats i això és el millor. És la meva parella de tota la vida, des que jo tenia vint anys. Tenim tres fills i el 2017 ens vam separar. Ha estat tot un procés, no ha sigut allò que de cop dius "Va, tornem-hi". És clau que t’estimis molt.

Com és tornar, després de tants anys?

— A veure, això que diuen que tornes a ser nòvios i tot això, a mi no m’ha passat. És un retorn dins de la quotidianitat, de respectar-te, d’entendre't. Aprens coses, a mirar què fèiem o què feia jo malament. I el que feia malament era treballar massa, tot i estar sempre pendent del que passava a casa.

Potser hi ha lectors que s’esperaven que diguessis que el millor de l’últim any és l’èxit de la segona temporada del Quanta guerra.

— És que l’èxit professional és només això: èxit professional. És només un programa de televisió. Els èxits personals, com aquest retorn, per a mi tenen molt més valor. Jo he passat una dècada de merda. Això que diuen que dels 40 als 50 són els millors anys de la teva vida... Vam arrancar els 40 amb una festassa, que ens ho vam passar de conya, i allà començava un infern. L’altre dia estava com trist i pensava "Per què estàs trist si hem tornat amb la Joana, si la feina va bé?" Però és que, mirant enrere, en aquests deu anys s’ha mort la meva mare, després d’una malaltia molt llarga; el meu pare ha estat molt fotut; la meva filla mitjana, la Marta, s’ha trencat tres vegades els lligaments creuats jugant a handbol; a mi em detecten diabetis, i sí, al final hem tornat amb la Joana, però vinc de deu anys de merda.

I, paral·lelament, deu anys d’èxit professional, Al cotxe, Trinxeres, Quanta guerra. 

— Sí, i veníem de fer El convidat. Però és només feina. Ens ho hem de repetir, això. La resta ja has vist que anava pel pedregar. Són circumstàncies de la vida que et fan anar del revés, com si no tinguessis les regnes emocionals a les mans, vas a remolc, atrapant-les com pots.

Al funeral de la teva mare, al tanatori de Sant Celoni, una de les últimes coses que vas dir és que obriríeu una ampolla de cava Recaredo. Es va obrir, aquella ampolla?

— Es va obrir i només en vaig beure jo. El meu pare va dir "Deixa’t de caves i deixa’t d’hòsties". La meva mare era de Sant Sadurní d’Anoia i el cava sempre ha estat present a casa nostra. Cava per tot beure és el que fèiem i encara fem a casa.

Quan has obert l’última ampolla de cava?

— Doncs, mira, diumenge a casa, dinant. La Joana no és gaire de cava, però la meva filla gran, l’Ona, també és de cava. I això fa il·lusió, quan hi ha aquestes transmissions de pares a fills.

Quina és l’última vegada que t’has mirat el nivell de sucre a la sang?

— Cinc minuts abans de començar l’entrevista, aquí fora. Estava a 120, que per a un diabètic està de collons. Hem d’estar a 100, i els diabètics tenim un marge de 70 per baix i 180 per dalt. Una merda, això. 

Com t’ha canviat la vida aquests últims tres anys, des que tens el diagnòstic de diabetis?

— M’ha canviat que estic pendent del que menjo i del que faig, però ho faig tot. Quan mengem, el nostre nivell de sucre puja i el pàncrees emet la insulina que regula el sucre. El meu pàncrees no funciona i, per tant, la insulina me l’he d’administrar jo. La xeringa és el meu pàncrees. Com el que et deia dels cabells, el primer pas és acceptar-ho. El dia que em van dir que era diabètic em vaig passar hores i hores a casa plorant. A partir d’aquí ja no he plorat més per la malaltia. És per sempre i hi he de conviure.

Recordo una entrevista a El suplement, amb Roger Escapa, en què li deies que tenies la sensació que et moriries jove.

— No, el que vaig dir és que parlo de la mort amb molta naturalitat. La diabetis té un risc elevat, genera molts problemes cardiovasculars, un atac de cor, un ictus... Per tant, si no vigiles, tens risc de morir. Ara soc més conscient d’això, parlo més de la mort que no en parlava abans. 

Tres fills: l’Ona (23), la Marta (21), l’Oriol (18). Quina és l’última alegria que t’han donat?

— L’Oriol, decidir que aquest any no s’inscrivia a la universitat, ja ho farà. Estudia anglès, treballa, veig un nano amb les conviccions clares, que no fa el que toca fer a cada moment. La Marta, la manera com ha encarat haver-se trencat els lligaments creuats per tercera vegada, jugant a handbol. També va estar un dia molt enfonsada i després s’ha posat a afrontar una lesió que és una putada. És un any de recuperació i és la tercera. I l’Ona, la maduresa amb què juga a handbol a Divisió d’Honor amb el Granollers, la tranquil·litat amb què gestiona la pressió.

Quants quilòmetres has fet durant l’últim any amb el cotxe?

— 47.000 en porto i encara no ha acabat l’any. Soc de Sant Esteve de Palautordera, vaig molt amunt i avall. La feina, les coses passen al voltant de Barcelona. A vegades agafo el transport públic, però per anar a TV3, que és a l’altra banda de Barcelona, són moltes hores.

Quina és l’última vegada que t’ha parat la policia conduint?

— [Riu] Va ser pujant a coll d’Ares des de Camprodon, el dia que va venir Puigdemont. 

Hi vas anar expressament, perquè et paressin?

— No, no. Era per veure quin ambient hi havia. Em van parar els Mossos, em van fer obrir el maleter per veure si hi portava el president. Els vaig dir "Hòstia, quin paperot us fan fer". I em van dir que sí. També em van parar tornant de la festa d’aniversari de 50 anys d’un amic, em van fer bufar i vaig poder tirar, anava bé.

El 2012 publiques Cartes des del front; el 2017, Trinxeres; el 2022, la primera temporada de Quanta guerra i ara, el 2024, la segona temporada. T’has parat a pensar quina és la raó última per la qual la guerra s’ha convertit en el centre de la teva vida professional?

— Ha sigut circumstancialment. Els meus dos avis no van anar a la guerra, eren molt grans, no els van allistar. Jo tenia un avi anarquista, el de Sant Sadurní, i el de Camprodon, potser més conservador, però tampoc no estava especialment significat. Per tant, aquest trauma a casa meva no hi és. M’hi vaig trobar circumstancialment per unes cartes que em van arribar i un projecte editorial d’històries humanes al voltant de la guerra. M’apassiona. T'adones que darrere de cada porta de cada casa d’aquest país hi ha una història relacionada amb la guerra. És un material molt interessant per treballar-hi.

Quines ganes tens de ser avi tu?

— No especialment. Així com sí que tenia moltes ganes de ser pare, encara no m’ha passat pel cap ser avi. Quan arribi, si passa, deu ser acollonant. 

És veritat que tu has sigut un pare molt present, que no seràs d’aquells que quan sigui avi farà el que no ha fet com a pare.

— Sí, procuro ser-hi sempre. I ser-hi emocionalment, que és el que té més valor. Quan ets pare, i els fills es fan grans, sempre els veus més petits del que són. Arribarà un dia que marxaran de casa o s’aparellaran, que és com ha de ser. 

Què és l’últim que has après entrevistant gent?

— He après que, quan els hi preguntes, la gent no sap explicar què és la felicitat.

Tu ho saps explicar?

— No, tampoc. Abans et parlava d’aquests deu anys emocionalment dramàtics i ara estic bé. Per tant, deu ser un benestar. Un benestar per encarar amb solidesa tot el que va venint.

Quina és l’última il·lusió que tens ara mateix?

— Mira, anar a viure en una altra casa, sense moure’m de Sant Esteve de Palautordera. On estem, està molt bé, però és petita i som cinc. Es fan grans, venen amb amics, amigues i allà no hi cabem. 

I l’últim neguit que et persegueix?

— Que la gent amb qui fem el programa Quanta guerra s’hi senten còmodes. Ells et donen la confiança perquè furguis en la seva vida, perquè sàpigues coses que ni ells saben, i m’agrada que quan vegin el programa se sentin reconfortats. I, personalment, tenir una mica de seguretat econòmica. Poden pensar "A aquest noi li van molt bé les coses". I no em queixo, em guanyo la vida, però sempre estàs pendent de què farem després. Jo no tinc feina fixa ni a la tele ni enlloc. És el neguit meu i el de milers i milers d’autònoms d’aquest país que intenten cada dia tirar endavant. Quan tinc aquests neguits, saps què li passa al sucre? Que puja. Menjant el mateix, punxant-me el mateix, el sucre puja. Llavors intento respirar. No faig ioga, no medito, però intento respirar.

Respirar és el que sembla més fàcil, però és el més difícil de fer.

— Sí, sí. He de fer deu respiracions i a la quarta ja tinc el cap a qualsevol altra cosa. 

L’última cançó a què estàs enganxat.

— Estic enganxat a Oques Grasses, Com el dia i la nit. Em poso les cançons en bucle. La música, al cotxe i a casa, la ràdio.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves. 

— Anant-hi fort. És una expressió meva, que ha sigut bastant el meu lema. Si sortim de festa, anant-hi fort; si tenim una feina complexa, anant-hi fort; si venen mal dades, aquells deu anys de merda, anant-hi fort.