El delicat art dels obituaris d’objectes
Resumir la vida d’algú en 1.000 paraules és una tasca de síntesi titànica. Però una de les especialistes del gènere dels obituaris, Ann Wroe, ho fa cada setmana des del 2003, a l’última pàgina de The Economist. Cada peça l’escriu en el lapse de 36 hores que van des que dilluns al matí la revista decideix quin serà el mort homenatjat fins dimarts al vespre, quan Wroe entrega l’article després d’haver-se imbuït del pensament d’aquella persona a partir dels seus escrits, entrevistes i intervencions, sense deixar-se contaminar pel que altres han escrit sobre el finat. La seva mirada peculiar i una finesa especial en l'ús del llenguatge l'han convertit en una estrella de l’Economist, i això que generalment no firma els seus articles, com és costum al setmanari.
Però si parlo avui d'Ann Wroe és per una de les seves subespecialitats: els obituaris el subjecte dels quals no és humà. Una de les seves columnes més cèlebres és sobre una carpa ben popular al Regne Unit. Una de les preferides se centrava en l’última parlant d’una llengua d’Alaska: l’article superava l’anècdota personal per mostrar la mort d'un idioma i, per tant, de tota una manera de mirar-se el món. En les edicions de l’Economist que plantegen com serà l’any entrant, Wroe acostuma a firmar un article lúcid i irònic sobre alguna cosa que morirà en el decurs dels dotze mesos vinents. I el catàleg és tan variat com per haver cantat les absoltes de les pauses dramàtiques d’Obama, dels narius de Bush o de les canyetes no articulades dels Starbucks. Ningú toparà mai amb un dels seus articles fent una cerca a Google. Però, tot i que la nostra autora desafiï constantment les regles de l’optimització dels motors de cerca –el famós SEO–, m'agrada pensar que la seva imprevisibilitat alegra el dia als lectors amb uns obituaris que són cants a la vida. Visca el periodisme de les coses que no necessitaves saber.
