Joan Maria Pou: “Deixo Barcelona i me’n vaig a viure a L’Escala, busco la vida petita”

Passaran els anys i les persones que eren nens quan van sentir allò de “És Roma, Pou?” o “Comment tu t’appelles? Je m’appelle Samuel” se’n recordaran de les emocions que els va transmetre la veu de Joan Maria Pou, un home camí dels cinquanta anys, que porta mitja vida (i no és cap exageració) narrant els partits del Barça a RAC1. El 26 de febrer recollirà un premi Ràdio Associació per una feina que, per a ell, és la més meravellosa del món. Aquesta setmana s’han complert deu anys de la mort de la seva dona, la periodista Tatiana Sisquella. De tot això en parlem en aquesta conversa, amb sorpresa final inclosa.

La setmana que ve farà cinquanta anys del primer i últim 0-5 del Barça al camp del Madrid. T’he sentit a explicar que tu ets fill d’aquell 0-5. Literalment o metafòricament?

— Bé, jo vaig néixer nou mesos i un dia després del 0-5: 17 de febrer de 1974, 18 de novembre de 1974. Per tant, és evident el que va passar. És veritat que el meu pare, no sé per què, ni ho confirma ni ho desmenteix. Jo crec que el meu optimisme culer és perquè soc conseqüència d’una victòria que marca un abans i un després a la història del club.

A tu que t’agrada tant la història, sabries explicar què devia significar per als aficionats del Barça aquell 0-5 als últims anys del franquisme?

— Té un valor polític, emocional, perquè estàs en ple franquisme –ningú sabia que faltava poc perquè es morís Franco– i vas al camp de l’ambaixador mundial número u del franquisme i guanyes d’una manera molt poc barcelonista, fins i tot molt poc catalana, que és que arrases el màxim adversari. Té tant valor simbòlic aquell 0-5 que estic pràcticament segur que la majoria de barcelonistes ara prefereixen guanyar per un 0-5 que per un 0-6.

Cinquanta anys del 0-5 i nou mesos i un dia després aquest 2024 tu en faràs cinquanta. Digue’m l’última cosa amb què has notat la crisi dels cinquanta.

— No he tingut mai una crisi associada al canvi de dècada. Ni he tingut una crisi als vint, no sé si existeix, ni als trenta, no vaig tenir en cap cas la crisi dels quaranta i dubto molt que ara tingui la dels cinquanta. Mai he tingut cap problema amb el pas del temps, segurament perquè –no vull posar-me dramàtic ni tràgic– la meva mare es va morir amb 26 anys i la meva dona, amb 35. Aleshores, collonades sobre “ai, és que em faig gran!”, tenint en compte quina és l’alternativa, no van amb mi. I precisament jo vaig fer quaranta anys uns mesos després de quedar-me vidu. Tenia crisis d’altres tipus que no tenien res a veure amb l’edat.

La teva mare es mor que tu tenies set mesos i la teva dona, quan tu tenies 39 anys. Alguna vegada has intentat buscar-hi una explicació?

— No, una explicació no. Però sí que recordo una abraçada del meu pare, un dia que jo estava en una situació de desesperació, i em va dir una cosa, ell que és tan poc d’expressar les emocions: “No em puc creure que t’estigui passant el mateix”. I jo aquell dia vaig pensar que no era el mateix. El resultat serà el mateix, que és que ens quedarem vidus, però no és el mateix. La meva mare es va morir de cop, tenia 26 anys. Va dir, enmig d’un berenar entre amics, que li feia mal al cap i al cap d’un segon estava morta a terra. Per tant, allò que diem a vegades que ara hi ets i ara no hi ets, en el cas de la meva mare va ser així. El meu pare tenia 30 anys i un nen de set mesos que era jo. Jo, el tràiler que em va atropellar, l’estava veient des de feia molts dies, moltes setmanes, molts mesos. Ell em va dir que eren dues maneres de quedar noquejat: amb ell el van noquejar amb un cop de puny bestial a la primera i a mi m’estaven etzibant cops de puny fins a caure estès a la lona. Jo pensava: “Com pot ser?”. I alhora pensava: “Quina sort que no tinc cap fill”, a diferència del meu pare. Haver de patir per com creixerà aquella criatura, com ho farem, com li explicarem, em resultava inconcebible.

“La vida continua” és una merda de frase d’autoajuda o és una sort?

— La vida continua, si t’ho diuen als primers mesos, jo crec que està justificada una agressió, d’acord? Imprimeix la frase en una tassa, però a mi deixa’m tranquil. Al final, la vida continua, però és una altra vida. Qui es mor i qui se’n va és la Tati, però per a aquells que l’estimàvem aquell dia comença una altra vida diferent. Pensar que tu ets el mateix que abans que passés tot això no té cap sentit. Aquella vida, com tu la tenies entesa, mor allà. I després hi ha parts de tu que continuen el viatge amb tu.

Ara que han passat deu anys, creus que has tingut una segona vida millor del que et pensaves?

— És veritat que, quan han passat deu anys, la ferida ja fa mal d’una manera diferent i t’adones que durant aquests deu anys has tirat endavant projectes professionals, projectes personals, projectes sentimentals i que, per tant, la vida realment empeny i tu hi continues anant. Jo crec que hi ha una fase del dol en què et sents culpable d’estar bé, d’estar rient o ballant o gaudint i, a poc a poc, has d’anar aprenent que no té cap sentit sentir-te culpable. Però costa, costa, perquè és que no havia de passar. I ara, deu anys després, el que substitueix la culpabilitat és aquesta mena d’homenatge permanent, que és el record. Quan sona una determinada cançó o quan passo per un poble determinat o quan sento una olor determinada o quan veig a la meva fillola, o a la germana petita de la Tati, ella hi és.

Anem al Barça. L’any que ve en farà 25 que narres partits del Barça a RAC1.

— En tindré 50 i farà 25 anys que narro els partits del Barça. Tot és molt rodó. No soc gaire d’estar pendent de les xifres, però els 25 anys em fan mooolta il·lusió. Són molts partits, molts quilòmetres, molts viatges, moltes emocions compartides.

Quin seria l’últim partit del Barça que t’agradaria narrar?

— Home, una final de la Lliga de Campions contra el Madrid amb victòria del Barça. Després d’aquest partit el millor que puc fer és anar a menjar anxoves a L’Escala i canviar absolutament de professió. Si el Barça li guanyés una final de la Champions al Madrid, s’ha acabat la història del futbol espanyol. No hi ha res més enllà. La següent pretemporada, a què aspires? S’ha acabat, pleguem.

I has pensat quan seria que t’agradaria narrar el teu últim partit?

— No m’ho he plantejat mai. Si quan vaig començar m’arriben a dir que hi estaria 25 anys, hauria dit que segur que no, que impossible 25 anys fent la mateixa feina. De fet, al principi jo pensava: “Com és que el Puyal no se’n cansa?”. I ho vaig entendre de seguida. És molt difícil cansar-se d’aquesta feina, perquè és un directe pur, que no el fas cada dia, que cada partit és diferent, no hi ha un guió preestablert, i també el component del viatge, el canvi d’escenari, els ambients fan que no sigui gens monòton. Si ara mateix em diguessis: tu creus que voldràs continuar després del 25è aniversari, jo ara et contesto que sí. 

O sigui, no descartes superar els quaranta anys del Puyal?

— No ho descarto, però clar, hòstia, són quinze més.

Acabaries amb 65, l’edat que la gent es jubila o es jubilava...

— Tens raó. Em passa una cosa. Et puc fer una pregunta? Tu creus que una persona de 60, 62, 65 anys ha d’anar pel món fotent xiscles en un camp de futbol? No creus que això té una edat?

Jo crec que ni el Puyal ni tu no aneu pel món xisclant...

— T’ho agraeixo, però a vegades ho penso. El Puyal ho va fer meravellosament, hi ha un narrador de Radio Nacional, el Germán García, que també, però...

No et preocupis, que el dia que no agradi el que fas, ja ho triaran per tu.

— Sí, totalment. Veus, aquesta reflexió sí que l’he feta. El dia que la ràdio, amb tota la legitimitat del món, digui: “Escolti, quan s’acabi aquesta temporada, canviarem”, què faria jo? I és una pregunta que genera un punt de vertigen. Jo no crec que mai més de la meva vida tingui una feina que em doni el que m’ha donat El Barça juga a RAC1 i que m’hagi permès tenir aquesta connexió emocional amb els oients.

Quin és l’últim partit del Barça que has narrat i no t’agradaria reviure?

— El pitjor partit de la meva vida és la tornada de les semifinals de la Champions del 2010 contra l’Inter de Milà de Mourinho. Perquè el Barça en aquella època volava, perquè la final era al Bernabéu i el cos tècnic no tenia cap dubte de qui hauria guanyat aquella final i perquè ens van anul·lar un gol de Bojan que avui dia amb la tecnologia que hi ha no ens l’haurien anul·lat. Quan es va acabar aquell partit, la meva sensació era d’una tristesa molt profunda. Jo tenia la fantasia que el Barça passaria i tenia previst demanar-li a Gerard Piqué que, quan guanyés la Champions al Bernabéu, agafés una bandera del Barça i fes el mateix que va fer Neil Armstrong a la Lluna, que és clavar una bandera del Barça al mig del camp del Madrid. Territori conquerit.

Era una idea al teu cap o ja li havies transmès?

— No, no, vaig pensar que quan s’acabés la semifinal li diria: “Gerard, sisplau, quan guanyeu, que la guanyareu, demana una bandera”.

I havia de ser Piqué? Per què?

— Perquè crec que m’hauria dit que sí i ho hauria fet, ha ha ha...

Quina és l’última explicació que has trobat, després de donar-hi moltes voltes, de pensar-hi molt, a què li ha passat a Xavi amb el Barça?

— Li ha passat una cosa que no entenc com li pot passar a Xavi: que realment s’ha vist superat per la magnitud del repte i per la quantitat de missatges, de comentaris, de crítiques, d’opinions, que genera ser entrenador del Barça. Que això sorprengués el Tata Martino ho entenc, perquè vens d’un altre planeta, aterres aquí i et trobes amb aquesta realitat, però un tio que ja va estar a punt de marxar com a jugador precisament per això i que si no arriba a ser per la seva mare se n’hauria anat al Milan, potser el millor migcampista de la història del club, jo creia que precisament aquesta part de ser entrenador del Barça la tenia superadíssima. Hi ha una part de mi que encara no s’ho creu.

Bé, anem a altres coses: quina és l’última gran decisió que has pres?

— Marxar de Barcelona. Me’n vaig a viure a fora de Barcelona. Feia molt temps que ho estava valorant, cada vegada se’m feia més feixuga la ciutat. Des de fa un temps, passo molts dies a L’Escala i em vaig adonar que se’m posa més bé L’Escala que Barcelona i aleshores he decidit que me’n vaig a viure a l’Alt Empordà. Què et sembla?

Barceloní de tota la vida...

— De tota la vida, i a partir de l’abril, per primera vegada a la meva vida, no tindré un llit propi a Barcelona. 

Per què diries que et prova més L’Escala que Barcelona?

— Pel ritme, pel to, el silenci, el soroll, l’ambient, tot és més tranquil, tot és més lent. Jo ara estic en una fase de la meva vida que defenso la vida petita. No tinc grans ambicions, no tinc grans reptes, no tinc necessitat de demostrar gaire res, em sento com bastant equilibrat i, per tant, no he d’estar al rovell de l’ou per veure si apareix alguna oportunitat. Josep Pla parlava de la vida lenta, jo parlo de la vida petita.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Em sabries dir alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Hòstia, soc molt poc d’El Último de la Fila, sé que és un dels teus grups preferits. A mi la que em sona molt és la de “que soc de Barcelona i em moro de calor”.

Como un burro amarrado a la puerta de un baile. Acaba-ho com vulguis, les últimes paraules d’aquesta entrevista són teves.

— L’acabaré dient-te que no deixis de fer-ho: sigui a la ràdio, a la tele o al diari ARA. No deixis de conversar amb la gent.