No se m’acut res que em sublevi tant i m’ompli de ràbia la gola que les morts dels nens en la guerra. El seu assassinat hauria d’importar al marge de les ideologies, perquè els infants encarnen la innocència esventrada per un món altament deficient, del qual som responsables, i ni tan sols ja l’heretaran. Un fracàs total. I, tanmateix, alguns mitjans semblen considerar només la mort dels nens d’un bàndol i no dels altres. Aquest diumenge, tant El Mundo com l’Abc expliquen les històries d’alguns dels menors segrestats per la infame gent de Hamàs. I està bé denunciar l’atrocitat. Però un sospita que la canalla que pateixi la represàlia israeliana no mereixerà honors de portades. L’altre dia, l’ex primer ministre del país, Naftali Bennett, clavava una esbroncada inaudita i impròpia a un periodista de Sky News. El seu crim? Haver preguntat què opinava sobre el fet que, si es tallava la llum a Gaza, podien morir nadons que estiguessin hospitalitzats.
A les xarxes abunda la instrumentalització dels nens per a fins propagandístics. Reuters informa, per exemple, de com està recirculant un vídeo de l’aparent funeral d’una criatura. Tot d’una, sonen unes sirenes i el nano s’aixeca. Esclar: això s’està fent servir per impulsar la narrativa que les morts d’infants palestins no existeixen i són escenificades. Però es tracta d’un vídeo de Jordània de fa tres anys, segons sembla d’un fals enterrament per desafiar les lleis de confinament del covid. Les barbaritats de Hamàs s’han de fixar sobre el paper. Però les de la banda israeliana, també. Si no, el mitjà està venent el gat de l’activisme per la llebre del periodisme. I ho fa, a més, traficant emocionalment amb la mort de nens. Poques maneres se m’acuden d’empastifar-se tant.
