Definir Milei, una autèntica empanada argentina

Ni pollastre amb curri, ni xoriç, ni carn criolla. L’autèntica empanada argentina és la que tenen alguns mitjans a l’hora d’etiquetar ideològicament Javier Milei sense admetre que forma part de la mateixa caterva on hi ha Meloni, Bolsonaro o Trump. I que certament s’escapen de la definició clàssica d’ultradreta, tot i que hi comparteixen prou formes i valors per encarnar-ne una versió diguem-ne evolucionada. En el cas de Milei sovint se l’anomena anarcocapitalista, perquè és seguidor d’aquesta doctrina encunyada per Murray Rothbard, el fundador del Partit Llibertari dels EUA. Tot i ser una escola estrictament econòmica, basada en la no intervenció de l’estat, ben aviat van veure que la seva aliança natural era amb els conservadors i tot plegat va derivar en el moviment paleollibertari, que ja tenia tots els tics i fòbies de la ultradreta.

Milei està en contra de l’avortament. I de les seves declaracions se'n desprèn que tolera l’homosexualitat: “Si tu vols estar amb un elefant... Si tu tens el consentiment, és el teu problema i de l’elefant”, va declarar. I un dels seus candidats a diputat, Ricardo Bussi, deia que els homosexuals “mereixen respecte com els coixos, com els cecs, com els sords”. Per les seves metàfores els coneixereu. I pels seus coristes. Diaris com El País o el New York Times el defineixen com a polític d’ultradreta, mentre que a les portades d’El Mundo i de l’Abc només se’l titlla d’“ultraliberal”. A La Razón encara aigualeixen més la càrrega tòxica de Milei i ho deixen en un simple “liberal” el primer cop que l’esmenten a la web. Tant de bo poguéssim viure en aquest univers on, aparentment, no existeixen els neofeixistes (amb la denominació que sigui). Em pregunto què hauria de fer un polític perquè, per fi, s’atrevissin a endossar-li l’etiqueta d’ultradretà.