La decadència de la nit de Cap d’Any

Fa anys que s’augura el final de la televisió, però l’aparell continua sent l’epicentre de la rebuda del nou any. La pantalla de tele es manté com el rellotge de la casa la nit que toca canviar el calendari. Si dècades enrere els continguts eren una festa plena d’atreviment, amb programes especials on totes les cadenes oferien amb sentit de l’humor el bo i millor dels seus professionals, ara és un reducte decadent. La nit de Cap d’Any és l’espai del refregit, una condensació de millors moments amb l’únic propòsit de mantenir la pantalla en marxa i el màxim de professionals de vacances. José Mota és l’únic supervivent a l’hora d’oferir contingut fresc. El seu especial Cuento de vanidad com a paròdia del conte nadalenc de Charles Dickens va ser un reducte de l’humor boomer. El seu programa d’esquetxos apel·lava a l’absurditat de les xarxes socials, els vídeos virals, els filtres d’Instagram i el WhatsApp, referint-se a les noves formes d’interrelacionar-nos. Aquest absurd connecta amb l’humor extremeny surrealista que sempre l’ha caracteritzat. Enguany la majoria de personatges que interpretava Mota eren senyors enfadats i de mal humor. El fil conductor narratiu del programa era un estat d’indignació permanent de la majoria dels personatges. I això retrata molt bé l’essència de l’època que vivim.

A Cuatro, l’especial First dates convertia la nit especial en una nit qualsevol per als que necessitessin aïllar-se de qualsevol esperit de celebració. El Viva la fiesta de Telecinco més aviat semblava un especial reaprofitat de fa vint anys. La Sexta va intentar innovar amb el retrobament de l’equip del Sé lo que hicisteis, un històric de la cadena, amb la notable absència d’Ángel Martín, que va convertir la reunió en fallida i l’espectacle en un joc forçat.

Les campanades van ser la culminació de la decadència de la nit. A TV3, Llucià Ferrer i Elena Gadel semblaven abandonats i deixats de la mà de Déu en un lloc inhòspit del 22@. Premi, però, a la precaució sanitària: ni una ànima. Amb molta dignitat van donar la benvinguda al nou any acompanyats només d’un petit rètol d’una cafeteria tancada, que afegia tristor a l’ambient. A la Puerta del Sol la resta de cadenes espanyoles ens ensenyaven des de les altures el caldo de cultiu de l’òmicron en una plaça atapeïda de gent sense mascareta. A Telecinco, Paz Padilla, amb cara de fàstic, semblava haver de treballar per obligació. Pedroche ni tan sols es va esforçar a despullar-se i va fingir una closca sense cabells per emular una nova manera de fer estriptis. Ane Igartiburu, sense Ana Obregón -que era baixa per covid-, s’erigeix triomfant en l’estrella que resistirà impertèrrita les distopies més terribles. A Twitch, Ramón García feia companyia a Ibai Llanos, també des d’un balcó de la Puerta del Sol. És molt simptomàtic com la suposada plataforma del futur que consumeixen els joves es nodreix dels recursos de la televisió més caduca i passada de moda per trobar un relat que li doni algun sentit. Twitch com a pura imitació de la decadència televisiva.