Carlos Latre va començar ahir a Telecinco la primera de les batalles per lluitar contra l’imperi d’El hormiguero, d’Antena 3. Babylon show té un títol que apel·la al caos de la grandiloqüència i l’ambició. En la presentació del programa, el director i presentador deia: “Sabem el que farem però no com”, i aquesta greu deficiència de l’estratègia es va fer evident. Latre insisteix a recuperar l’esperit del Crónicas marcianas, sobrevalorant un intangible que l’arrossega, cada vegada que ho intenta, a la més absoluta buidor televisiva. El xòuman insisteix a ser “apolític i irreligiós” com a clau per a l’entreteniment més blanc, però el primer dia de programa ja hi havia tot de banderes espanyoles penjades entre el públic per rebre el seleccionador de futbol Luis de la Fuente, un convidat poc reeixit per a una estrena. El presentador confon el que divertirà el seu convidat amb el que agradarà a l’audiència, que no té res a veure. Babylon show demostra ambició en la producció. Però és un esforç de l’equip que té un resultat televisivament intranscendent. Són idees que el convidat pot agrair, però per a l’espectador veure un vaixell de porexpan al plató o que entri una banda a tocar els platerets no té cap component emocional. Ningú no parlarà d’això l’endemà. A El hormiguero s’apel·la a la por d’una explosió, al suspens d’una caiguda, a l’emoció d’un risc imminent, a la rivalitat d’una competició, a la sorpresa, a la indignació o al sentit del ridícul. En canvi, Latre construeix idees que demanen molta feina però que no tenen transcendència emocional.
Latre no va saber fer el que Sardà va fer amb ell i la resta de col·laboradors al Crónicas marcianas: definir-los bé, ser generós i deixar-los lluir. Latre, imitador de primera, va triar un imitador de segona per fer de Mbappé. Marta Torné va quedar diluïda, sense aportar res significatiu. Xavier Sardà va ser el convidat de pedra. Latre l’utilitza com a reclam per convertir-se en el seu hereu mediàtic, el continuador del seu llegat. Però Sardà ja fa mesos que apareix per Telecinco convertit en titella i a Babylon show no va ser ni això. El reportatge de carrer de Walter Capdevila va provocar una profunda vergonya aliena. Reaprofitat de la decrepitud de 8TV, el reporter va oferir un espectacle d’estultícia extrema que provocava estupor. Tant Capdevila com el personatge de Mari Carmen apel·len a uns estereotips tan rancis i passats de moda que deriven en la vulgaritat més barroera. L'Hortens-IA, la suposada assistent virtual, és humor de festa de final de curs de secundària, com bona part del guió.
En la seva estrena, Carlos Latre va ser arrossegat pel seu propi caos. Té tanta necessitat d’explicar i justificar cada cosa que fa i les seves motivacions personals que després tot és decebedor. Es dona massa importància a ell mateix i oblida el contingut. Fins i tot va tenir dificultats per fer sortir del plató la banda municipal i la pausa de publicitat el va abocar a la desorientació absoluta. La nova Babilònia de Latre ja és decadent des del primer dia.
