David Simon: "Escric ficció perquè els diaris se'n van anar a la merda"

BarcelonaRes dóna millor testimoni del prestigi de David Simon com el fet que Obama el cités fa un any a la Casa Blanca per analitzar els problemes socials dels Estats Units. El creador de l'aclamada sèrie 'The wire', un dels principals responsables de la revolució experimentada per les sèries els últims 15 anys, serà a Barcelona la setmana que ve convidat pel Serielizados Fest, el Festival Internacional de sèries de Barcelona per oferir xerrades, una classe magistral i presentar un cicle de documentals.

¿Creu que una sèrie de televisió pot tenir un impacte en el món real? ¿Algun cop va pensar que 'The wire' podia fer canviar res a Baltimore?

No. Em costa imaginar que una obra dramàtica pugui canviar la realitat. 'The wire' va influir una mica en el debat sobre la guerra contra la droga, però sense efectes reals, perquè pertany a un mitjà que no només es percep com a fictici, sinó com a insubstancial. És cert que algunes ficcions han tingut influència en la societat: l'exemple clàssic del meu país és 'La cabana de l'oncle Tom', que va ajudar a abolir l'esclavitud i va fer més probable i necessari l'esclat de la Guerra Civil. Però d'això en fa molts anys i ara la nostra cultura està molt més fracturada. Hi ha molts més llibres, sèries, distraccions…

Potser 'The wire' no va tenir un gran impacte a Baltimore, però sí en la televisió.

Si tu ho dius. La veritat és que actualment hi ha molta més televisió intel·ligent i sintonitzada amb la realitat que abans que els canals de pagament comencessin a produir televisió. Però no és com si ara algú volgués produir 'The wire' o una sèrie similar, perquè quan es va emetre ningú se la mirava. La meva experiència em diu que si intentes explicar una història que sigui proporcional a la realitat no tindràs mai una gran audiència. I aquest és l'objectiu de la majoria de programes. Pot semblar que molta gent vol treballar amb mi, però el que volen és treballar amb algú connectat amb el prestigi de 'The wire' però sense patir els problemes d'audiència que tenia 'The wire'.

La setmana que ve visita Barcelona com a convidat del Serielizados Fest. Fa 15 anys els creadors de sèries o 'showrunners' no rebien atenció dels mitjans, però ara n'hi ha que són gairebé estrelles del rock. Com ha afectat això en la seva feina?

[Esbufega.] Encara hi ha un munt de coses que no em deixen fer! He intentat amb totes les meves forces produir una sèrie sobre el batalló Abraham Lincoln, que va lluitar a la vostra Guerra Civil. La vaig oferir a tothom però ningú s'hi va interessar. La televisió ja no és un mitjà de masses, però encara busca un públic massiu. Hi ha molts diners invertits i no importa el teu currículum com a 'showrunner'. Jo vaig fer 'Treme' quan 'The wire' ja era molt coneguda i apreciada, però tot i així la HBO tenia molts dubtes. "¿Una sèrie sobre músics i cultura, sense tirotejos, violència ni sexe? No funcionarà". Jo n'estic molt orgullós, però des d'un punt de vista comercial, ells tenien raó. I el mateix pensen d'una sèrie sobre uns comunistes i socialistes que lluiten contra el feixisme a Europa. Per a mi és una gran història sobre la fragilitat de la ideologia, un gran microcosmos sobre tot el que passaria en les dècades següents. Però és d'època, no involucra directament el meu país, has d'explicar els fets històrics a la gent… És molt frustrant. No sé fins a quin punt hem canviat la televisió. És millor que quan només hi havia tres canals i mil pauses publicitàries, però no crec que siguem en l'era daurada com diu tothom. No ho és per a mi, això segur.

La seva formació és periodística i va treballar molts anys en un diari. Ara que l'èxit de sèries com 'Making a murderer' o 'The Jinx' ha obert la porta a aquests formats a la televisió, li interessaria fer un documental?

No. Si tornés a fer periodisme probablement seria periodisme escrit. He treballat amb material real en minisèries com 'The corner', 'Show me a hero' i 'Generation kill', fent servir fins i tot els noms reals, però no les etiquetaria com a documentals. Quan veig aquests documentals, no sé si és perquè sé massa sobre periodisme i sobre ficció dramàtica, però puc veure les costures i no crec que s'hagin cosit de forma honesta. Així que si torno a fer periodisme, el que faré serà escriure. És el que m'agrada, el que m'ha portat on sóc.

Per què escriu ficció?

Perquè els diaris se'n van anar a la merda. Si el meu diari no hagués rebaixat la seva ambició, si el seu concepte del que és bon periodisme no s'hagués degradat, probablement encara hi treballaria. I això es remunta a abans que internet comencés a retallar les redaccions. Quan jo em vaig agafar un any sabàtic, el 1995, en el periodisme ja s'hi estava consolidant una cultura de l'èxit basada en la quantitat de premis guanyats. Als diaris cada vegada hi havia menys gent interessada a explicar el món i la seva complexitat. Les úniques preguntes que interessaven eren les que tenien una resposta fàcil, perquè era la manera de guanyar premis. Vaig arribar a la televisió per accident perquè van convertir el meu llibre en una sèrie i la van rodar a la meva ciutat. I una cosa va portar a l'altra. Però durant els meus primers quatre o cinc anys a la televisió sempre em deia que algun dia tornaria al periodisme, potser a un diari millor com el 'Washington Post'. Va arribar un punt que vaig haver d'admetre que potser ja no era periodista. No va ser exactament un gran pla que es va complir, sinó que va succeir sense buscar-ho.

Sovint parla dels episodis de les sèries que fa com a capítols d'una novel·la. Ara que Netflix i Amazon ofereixen alhora tots els episodis d'una temporada, preferiria que la HBO fes el mateix amb les seves sèries?

Tant me fa. Mentre la gent pugui tornar enrere i veure els episodis anteriors… El que no voldria és tornar a la situació en què la gent s'ha d'asseure davant la televisió a les deu del vespre per veure la sèrie, seria un desastre. Tot el que faig funciona millor quan la gent ho veu al seu ritme. Un dels motius que van fer que 'The wire' passés desapercebuda al principi va ser que la HBO no va editar els DVD de la sèrie fins que es va emetre la tercera temporada. Però ara és molt fàcil posar-se al dia. D'alguna manera, la HBO s'ha tornat cada dia més com Netflix i Netflix com la HBO. La televisió s'assembla cada vegada més a una llibreria.

Molts cops ha reflectit a la pantalla mons que coneix molt bé, però mai el de la televisió. Per què?

Ho he pensat algun cop, però només em surt una comèdia de mitja hora. No em puc prendre la televisió gaire seriosament. No crec que el que fem sigui especialment rellevant per a la societat. La indústria de l'espectacle és divertida i disfruto fent sèries, és una bona vida. Però no em sembla tan interessant com ser detectiu d'homicidis a Baltimore, soldat a l'Iraq o trombonista a Nova Orleans després del 'Katrina'.

Confesso que m'agradaria veure una comèdia de David Simon.

Per a mi, algunes de les millors parts de 'The wire' eren les més còmiques, feien tolerables les parts més dramàtiques. Vam treballar molt en aquests moments perquè són els que fan que el públic tingui afecte pels personatges i l'univers de la sèrie. Em sembla que va ser un actor anglès que, moribund, va dir: "La mort és fàcil, és la comèdia que és difícil".

La seva nova sèrie, 'The deuce', abordarà els orígens de la indústria pornogràfica a la Nova York dels 70. Algú potser s'esperarà una versió televisiva de 'Boogie nights', però m'imagino que no li interessa el glamur d'aquest món.

No, però no vull ser ni purità ni lasciu, simplement mostrar les coses com van ser. Es tracta d'un moment revolucionari en termes de normes socials, amb l'arribada al mercat d'un nou producte acabat d'alliberar. Va ser una època confusa, amb moments divertits i absurds, però es va cobrar un preu molt alt. 'Boogie nights' és meravellosa i probablement captura d'una manera molt real com el porno es va convertir en un negoci a la zona de San Francisco, però a la Costa Est les coses van ser diferents. La màfia hi estava implicada i el negoci era més brut i aspre perquè Nova York també ho era. Traslladar les sensacions de 'Boogie nights' a 'The deuce' seria un error.

A 'The deuce' tornarà a col·laborar amb els novel·listes George Pelecanos i Richard Price. Quan els va fitxar per a 'The wire' els va portar al seu terreny, però ara sembla una mica el contrari.

Així és! 'The deuce' és el projecte del George. O almenys és tan meu com seu. El George i jo vam anar a les primeres trobades amb les fonts, vam presentar el projecte junts, l'hem desenvolupat junts i ara serem tots dos 'showrunners' de la sèrie. Ha escrit més de 100 hores de televisió i ja era hora que estigués al capdavant d'una sèrie. I el Richard també formarà part de l'equip de guionistes, ha escrit alguns dels primers guions.

Per cert, ¿mai s'ha sentit temptat a dirigir una pel·lícula?

Sí, quan les coses no funcionen bé al rodatge i no aconsegueixo els plans que vull… Però crec que entenc què és el que aporta un director amb talent a una pel·lícula i jo no ho tinc. Puc dirigir amb senzillesa i bon gust. Sé on posar la càmera, les regles bàsiques de la interpretació, què falla en una escena… Però la gent amb un gran talent per al cinema veu coses en el material que a mi se m'escapen. No sé com fer el que fan ells. I de vegades, és bo adonar-te que hi ha coses que no saps fer.

Avui és fan joguines fins i tot de sèries suposadament serioses com 'Breaking bad'. ¿Té algun control sobre el marxandatge que fa la HBO?

Tinc un lema que tothom s'hauria de repetir cada matí: "Tots serem morts aviat". La idea té moltes implicacions però, professionalment, per a mi significa que no pots fer-ho tot ni controlar-ho tot. La vida és finita i no estic disposat a gastar energia en coses que se m'escapen.

Però ¿com el fa sentir que la gent vegi com a herois personatges tan complexos com l'Omar o McNulty? ¿No té la sensació que 'The wire' s'ha malinterpretat moltes vegades?

Sempre hi ha gent que la malinterpreta. La sèrie et decebrà si l'observes des d'un punt de vista marxista o socialista; o si et preocupa més la ideologia que resoldre un problema amb les opcions disponibles. Veig que molta gent s'acosta a 'The wire' des de perspectives de dretes o d'esquerres i afirma "Això no és veritat" o "Falta una cosa" i tots tenen la solució en un paràgraf. Però he viscut a Baltimore prou temps per saber que si creus que tens la solució del problema que assota la ciutat en un paràgraf probablement ets un imbècil. I si creus que el mateix paràgraf es pot aplicar a qualsevol altre lloc, segurament estàs a punt de dir una gran estupidesa.

"Que es foti l'espectador mitjà" és una de les seves frases més cèlebres. Encara la manté?

És graciós, perquè el que vaig dir va ser "Que es foti l'espectador ocasional", però em van citar malament. El que volia dir és que no vull escriure per a algú que veu la sèrie de tant en tant. La frase no es referia a l'espectador mitjà, sinó a la persona que no vol seguir amb atenció la història. Hi ha molta gent que veu la televisió per evadir-se, que vol històries senzilles, i no hi ha res de dolent en això, no ho critico. Per això hi ha concursos, 'sitcoms' i sèries amb capítols de 40 minuts autoconclusius, per a gent que arriba cansada de la feina i vol desconnectar. Però a mi no m'interessen. No dic “Que es fotin” perquè tingui res contra ells, simplement no vull escriure per a ells, només per a la persona que valora la història més enllà de si és entretinguda. I sé que una història de 8 o 10 hores ha de ser entretinguda perquè el públic la vulgui veure, però per a mi això és un mitjà, no un fi. Vinc del periodisme i m'interessen les històries que expliquen coses que importen.

Quines sèries de televisió segueix?

No veig gaire televisió. I no veig les sèries en temps real. No vaig veure 'Los Soprano' fins que vaig acabar 'The wire' perquè, en fi, estava ocupat fent la meva sèrie i no volia tenir 'Los Soprano' al cap mentre la feia. Però després em vaig comprar els DVD i la vaig gaudir com qualsevol. Quan una sèrie s'ha acabat i la gent em diu que val la pena invertir-hi el temps, aleshores la veig. Però he acabat decebut molts cops per sèries que arrenquen amb una gran premissa, bons personatges i molt potencial però que després d'uns quants episodis és com si els guionistes s'avorrissin de la sèrie i es limitessin a donar al públic el que els agrada més. Les sèries han de tenir inici, desenvolupament i desenllaç. S'han d'escriure amb una direcció, avançant a poc a poc cap a l'escena final. Però moltes sembla que no tinguin cap propòsit, només seguir existint. I si aquest és el leitmotiv d'una història, amb mi que no hi comptin.