Francesca Bria: "Al darrere de la tecnologia sempre hi ha una agenda política"

BarcelonaExperta i assessora en innovació i polítiques digitals, Francesca Bria va visitar Barcelona per oferir la lliçó inaugural del curs de la UOC. Aquesta investigadora presideix actualment el Fons Italià d'Innovació i és consellera d'alt nivell de la Nova Bauhaus Europea, el projecte multidisciplinar que impulsa la Comissió Europea. Entre el 2015 i el 2019 va ser comissionada de Tecnologia i Innovació Digital per l'Ajuntament de Barcelona. Bria també és investigadora i professora honorària a l'University College of London. 

Tenim aquesta trobada el mateix dia que Facebook anuncia que impulsarà un entorn de realitat virtual i esgrimeix la promesa de crear 10.000 llocs de treball a Europa. No costa gaire veure-ho com un intent d'aplacar el descontentament europeu amb les xarxes socials que controla.

— Facebook ha demostrat tenir problemes molt seriosos de governança. Hauria de repensar de ple el model de negoci. Cada cop es veu més com els joves estan perdent-hi la confiança, de fet. No n'hi ha prou de canviar-li el nom per distreure'ns i portar-nos a una realitat Meta. Cal canviar-ne la governança. El futur digital ha de deixar d'estar en mans de mitja dotzena d'empreses que s'enriqueixen amb les dades personals dels usuaris.

Si no paguem en dades personals... com s'ha de sustentar el negoci?

— El problema és que paguem a les grans empreses tecnològiques molts cops. Creiem que són serveis gratuïts però els regalem les dades, que és la matèria primera de l'economia digital. Però també paguem impostos i part d'aquests diners acaben a les seves mans, a canvi de serveis que es podrien estar prestant directament des de l'esfera pública. I després depenem d'ells per als serveis impulsats per IA que desenvolupen amb les nostres pròpies dades. El problema del seu model, a banda de com limiten la competència, és que lamina drets personals bàsics i suposa una amenaça per a les democràcies.

Què reclama, per solucionar-ho?

— Part de la infraestructura tecnològica hauria de ser pagada amb inversió pública, per mantenir-ne el control democràtic. Cal deixar de considerar les dades personals com una moneda i que les entenguem com a una infraestructura crítica dels nostres temps. Perquè les dades són fonamentals per afrontar reptes com la mobilitat, el clima, l’educació i la salut. I, per tant, han d'estar en mans de la societat, controlades democràticament.

En mans dels ciutadans o en mans dels polítics?

— En la meva feina he intentat demostrar que les dades poden ser controlades pels ciutadans. No hauríem de resignar-nos a creure que hi ha només dos models per al futur de la societat digital: o big tech, el capitalisme de la vigilància de Silicon Valley, o big state, l'autoritarisme digital xinès. Europa pot prendre un tercer camí: la big democracy, un nou humanisme digital que garanteixi la nostra autonomia estratègica. Les dades centralitzades pels governs poden tenir riscos en matèria de privacitat i vigilància, d'acord, però hi ha un equilibri possible entre solucions centralitzades i descentralitzades. Part de la infraestructura hauria de ser pública. El que és fonamental és que els ciutadans tinguin garanties de com es comparteixen les seves dades i sota quines condicions. Si queda clar el propòsit, els ciutadans tindran més confiança a l'hora de prestar les seves dades de mobilitat, per exemple, perquè sabran que així es dissenyarà una xarxa de transport públic més eficient.

¿Però no és un brindis al sol pensar que els governs renunciaran al poder que suposa tenir dades centralitzades en favor dels seus administrats?

— El primer que ens hem de preguntar és: ¿podem fer que els polítics entenguin que el repte no és només una qüestió de sobirania tecnològica sinó, fonamentalment, de sobirania política i econòmica?

I ho entenen?

— Comencen a fer-ho, cada cop els polítics entenen més que això ja no és només un debat dels geeks, sinó que la digitalització és una qüestió política central dels nostres temps. La pandèmia ha ajudat a fer veure que la connectivitat, les infraestructures digitals i les dades són l'eix vertebrador del qual depenen els serveis essencials de la societat i el procés democràtic, i el seu accés s'ha de considerar un dret fonamental de tots els ciutadans. Però depenem més que mai d'infraestructures controlades per un grapat de gegants tecnològics amb base als Estats Units o a la Xina. Hem de garantir que el desenvolupament del capitalisme digital no es tradueixi en una concentració econòmica irreversible. Perquè això afecta tant les grans com les petites empreses. Per exemple, l'escassetat de microxips a la cadena de subministrament està afectant fortament la indústria de l'automòbil. La UE, amb la llei de microxips, té l'objectiu de produir el 20% dels microxips a Europa per obtenir més autonomia estratègica.

I hi ha prou talent tecnològic a Europa per aspirar a fer-ho?

La sèrie Billion dollar code, a Netflix, explica com Google va violar una patent inventada als anys 90 a Alemanya per fer el seu sistema Google Earth. O, esclar, si una aplicació funciona adquireixen l'empresa que la va desenvolupar, forçant sovint les normes antimonopoli. Quan un grup de l'University College of London dins del projecte DECODE que jo mateix vaig fundar i que volia crear alternatives per a la sobirania de les dades, va crear un sistema descentralitzat amb un nou protocol criptogràfic, Facebook va comprar l'equip sencer i el van portar a Palo Alto perquè treballessin en el que ha acabat sent la criptomoneda Libra, avui Diem. I tot allò s'havia començat a fer amb diner públic europeu. El talent hi és, però falta el convenciment que s'ha de protegir i fer créixer campions digitals europeus que puguin competir i escalar a nivell global. Ens hi va la sobirania d'Europa.

D'acord: posem que finalment ho entenen. El que li preguntava abans és si ha el perill que ho entenguin massa.

— Al contrari dels casos de la Xina i dels Estats Units, tenim més arrelats els drets fonamentals, la preocupació pel medi ambient, la protecció dels treballadors, la necessitat de protegir les dades... Podríem defensar un model diferent, però no tenim la capacitat científica i tecnològica, així que, per compensar-ho, intentem que la Xina i els Estats Units compleixin les nostres regulacions. Això, esclar, té un efecte molt limitat. Per això ha de seguir sent rellevant com a potència econòmica mundial. I no oblidar mai que al darrere de la tecnologia sempre hi ha una agenda política.

Tot això, enmig d'una emergència climàtica.

— Malgrat tot, estem aconseguint que s'assumeixi que el futur passa per rebaixar la polarització de riquesa econòmica. El rol dels estats serà fonamental per al benestar comú. És que si no transicionem cap a una economia neutra des del punt de vista climàtic, o no proposem accions valentes per limitar l'escalfament global a 1,5 graus centígrads, estem morts. No és cap acudit. I per això la transició digital ha d'acompanyar la transició ecològica i econòmica. Però la transició digital, sense aquest component social, podria dur-nos a a una concentració de mercat i poder i a un autoritarisme que no volem.

Estem digitalitzant per sobre de les nostres possibilitats?

— Jo dic sí a la digitalització, fermament, si és sostenible i democràtica. El que hem de fer és evitar la concentració de poder si això afecta l'educació, el treball, l'economia. Hem de saber què estem fent, quan digitalitzem la societat. El més interessant, hi insisteixo, és que ara, quan parlem de tecnologia, ja és una conversa política. Són infraestructures i nous models de negoci, però que plantegen problemes polítics de primer ordre i tenen un fort impacte en les institucions del futur i en el model social i econòmic que volem.

Conceptes com el de l'economia col·laborativa són molt bonics. Però aleshores ve la realitat capitalista i ens porta Air Bnb o Uber, que són perversions de la idea original.

— És que aquestes companyies són molt bones amb el màrqueting. I de seguida parlen de compartir o de valors positius. Però tenim mitjans per actuar: regulació, sindicats que protegeixin els treballadors, convenis col·lectius. Cada cop hi ha més riders sindicalitzats, que reben la consideració de treballadors i ja no figuren com a autònoms. O les companyies en parlaven en termes d'emprenedors, la qual cosa és ridícula.

Ha treballat per a Ada Colau, com a comissionada de Tecnologia i Innovació Digital. En quina posició de la lliga europea juga Barcelona, pel que fa a ciutats smart?

— Barcelona té molta tradició de ser un laboratori d'idees en innovació urbana democràtica i sostenible. Vam dissenyar una plataforma digital de participació democràtica, Decidim.org, que ara s'utilitza en 80 ciutats de 20 països d'arreu del món i és la plataforma oficial que utilitza la UE per a la Conferència sobre el Futur d'Europa. Amb el projecte Decode hem creat un model de governança de dades basat en la sobirania de les dades per part dels ciutadans que ha estat emulat a tot Europa. Barcelona també és molt bona en diplomàcia internacional, en fer xarxa per combatre els grans reptes globals com el clima, la salut pública i la justícia social.

Quines ciutats estan liderant aquest esforç de digitalització responsable?

— Jo ara treballo amb Hamburg, i estan avançant molt en democràcia digital i en polítiques cap a la neutralitat climàtica. Perquè una de les coses que cal fer és portar la tecnologia més a prop de l'estratègia climàtica. Per prendre les decisions urgents que hem d'afrontar necessites dades i infraestructures digitals. I cal que aquestes dades estiguin treballades de manera democràtiques. Altres ciutats al grup capdavanter són Amsterdam, Hèlsinki, Milà i, esclar, París.

Els barcelonins han patit l'impacte del turisme, de la pobresa. Cada cop hi ha més sensesostre i la ciutat està més bruta. ¿Nota que la idea de smart city queda lluny del ciutadà corrent, que abans que smart la preferiria neta, segura o, directament, amb uns lloguers que pugui pagar?

— Crec que Barcelona ha millorat molt i que hi ha una política pública valenta que està al servei de la gent. És evident que encara tenim molts reptes per resoldre. Per això les ciutats són tan importants, perquè has de portar aquestes discussions als interessos veritables del ciutadà, com ara l'accés a l'habitatge. Si t'enfoques només en la tecnologia, no funcionarà. Quants sensors hi ha a la ciutat? Hi ha 5G? Qui controla les dades? El ciutadà corrent no ho valorarà així dit en abstracte. Però si demostres la utilitat concreta, a l'hora de fer la vida més amable, aleshores ja és diferent.

Ja m'imagino que aquest és un camí que mai no s'acaba, però quin percentatge del recorregut de la digitalització hem recorregut, ja?

— Costa de dir. Hem tingut un desenvolupament tecnològic increïble, però no hem aconseguit que es traslladi a un progrés social. ¿Hem millorat el sistema educatiu, les ciutats, el benestar de la gent...? Doncs no gaire, encara. ¿I aquesta tecnologia ha creat problemes? Sí, sense dubte: amb la privacitat, la desinformació, la concentració del mercat i els nens que passen massa temps enganxats a les pantalles. No n'hi ha prou amb l'acceleració de la digitalització: també cal donar-li una direcció i posar-la al servei de les persones i de la transició ecològica. Hem de ser capaços com a societat de construir algoritmes ètics al servei del bé comú i tornar a guanyar la idea de l'esfera pública electrònica.

El futur és feminista, diu el lema. Però en el món de la tecnologia això encara es nota poc.

— Les dones són les que estan pagant el preu més alt d'aquesta crisi, que a nivell econòmic està afectant sobretot el sector serveis i els llocs de treball menys garantits, on les dones són més que els homes. La igualtat de gènere ha de ser un objectiu estratègic que impregni totes les polítiques. Sense aquesta igualtat, el món no creixerà de manera sostenible. La Comissió Europea ha establert la igualtat de gènere com un criteri que ha d'estar present a l'hora de repartir els fons Next Generation. Hauríem de comprovar que els recursos realment es destinen a les dones i avaluar l'impacte de gènere de cada projecte individual.