La cultura de la violació de cada dia
És desconcertant la reacció que ha provocat l’ús del concepte cultura de la violació utilitzat en sessió parlamentària per la ministra d’Igualtat, Irene Montero. Sorprèn que la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, la considerés “una expressió no adequada en termes parlamentaris”, com si fos un insult, i demanés respecte i contenció en el llenguatge. El concepte es va forjar durant la lluita feminista dels anys 70 i continua perfectament vigent.
Un dels àmbits que més contribueixen a perpetuar aquesta cultura de la violació és, sense cap mena de dubte, la televisió. I en trobem desenes d’exemples cada dia.
Un dels casos més sonats va ser a Gran Hermano, amb l’intent de silenciar una concursant, víctima d’una violació, aconsellant-li que era pel seu bé. Com també ho era que afavorissin l’abús d’alcohol en concursants afamats per incentivar relacions sexuals amb conductes de risc. A Mujeres y hombres y viceversa era cultura de la violació amonestar una participant que no va voler mantenir relacions sexuals amb un altre dels concursants. A La isla de las tentaciones també és cultura de la violació la cosificació dels participants, vendre la gelosia com una garantia d’amor i desig per la parella i estimular la rivalitat per induir al sexe. En els magazins i els programes de xafarderies és cultura de la violació mostrar els culpables d’una violació en manada com si fossin famosos de la premsa del cor. També ho és que en programes informatius enviïn equips de periodistes al lloc on s’ha produït una agressió sexual i s’enregistrin imatges de noies caminant per la zona en pantalons curts o amb roba cenyida. També és cultura de la violació que els reporters entrevistin els veïns d’un agressor sexual i es difonguin respostes com “era un noi normal”, “semblava simpàtic” o “sempre saludava”. Un altre exemple consisteix a relatar els detalls escabrosos sobre violacions i agressions sexuals que no fan altra cosa que estimular la morbositat al voltant del delicte. També som testimonis de la cultura de la violació quan els magazins utilitzen fotografies molt sexualitzades de noies desaparegudes, assassinades o violades, i les converteixen en part del decorat del plató, perquè sovint són interpretades com una provocació a l’agressor. O posar música trista quan s’ensenya els responsables d’una violació després que un jutge els declari culpables i estableixi els anys de condemna. També quan els informatius d’esports lamenten les pèrdues econòmiques o de patrocini que suposen per a les grans estrelles del futbol les denúncies per violació. O fer enquestes als espectadors demanant-los si consideren que una violació va ser en realitat sexe consentit. Tot això és cultura de la violació. Com ho és utilitzar el cos de les dones per vendre neumàtics, ampolles de vi o telèfons mòbils. Diàriament, a través de la televisió, estem bombardejats per missatges que vertebren i perpetuen aquesta cultura de la violació. Un altre fenomen que també la sustenta és la ignorància de polítics, periodistes i tertulians sobre conceptes elementals vinculats a la violència masclista. I més si és per posar-los en dubte.
