Marc Sarrats: “La cultura de la cancel·lació no existeix. Però em semblaria justa”

BarcelonaMirada ferotge de John Belushi i pura ràbia energètica sobre l’escenari, en la distància curta Marc Sarrats manté les seixanta pulsacions i evidencia que, rere la comèdia combativa i directa a la mandíbula, hi ha molt de procés. En aquesta conversa parlem del seu espectacle Alta flipamenta, del Zona Franca, de com integrar l’escena alternativa en el carril central i de la funció de la comèdia, entre d'altres.

Com molts còmics, vas començar de jove als micros oberts però vas deixar-ho estar.

— Sí. Jo tenia 22 o 23 anys. I parlem de la nit, d’un món amb molt d’alcohol i amb molt fill de puta que es vol aprofitar de qui sigui. Els meus pares, i l’entorn ampli en què he tingut la sort de créixer, em van suggerir que potser no era el moment de triar depèn de quins estils de vida. Van passar cinc anys en què no vaig fer gairebé comèdia. Vaig escriure una websèrie, una obra de microteatre de to més seriós... No va ser fins que ja havia conegut la Lorena, la meva dona, i havia trobat una feina estable a Mediapro, que em vaig atrevir a tornar-ho a provar. Sobretot perquè em va arribar a les orelles que hi havia una escena nova, en català, i que anava per altres viaranys que els de sempre. M’hi vaig identificar bastant i... des d’aleshores.

Quin és el ciment que relliga tota aquesta escena?

— És intrínsecament ideològica, encara que alguns vulguin camuflar-ho més o menys. Però al darrere hi ha una ideologia progressista i d’esquerres, i també una esquitxada bastant grossa de desangelament generacional i nacional.

¿Tu potser ets dels que la camufles més?

— Potser sí que faig una mica de trampes. En aquest país, i pel tipus de realitat dels últims quinze anys, la politització és un peatge que cal pagar. Si no, la meva proposta no encaixaria igual. Al final, qui no es polititza públicament s’interpreta que treballa per a l’statu quo. I l’statu quo és Espanya. Això sí: procuro fer-ho amb gràcia. Que consti que jo soc una persona bastant radical, però em sento més còmode parlant d’altres coses. La gent d’El Soterrani ha fet bandera de l’humor polític, però a l’altra banda hi podríem estar jo mateix, la Charlie Pee, el Godai Garcia... Ara bé, si desbrosses el temes, veus de seguida que hi ha una ideologia al darrere.

Vas fer un pilot per a TV3 d’un programa que es deia Benzina. El vaig veure i em va semblar dissenyat al mil·límetre perquè us diguessin que no. L’altre presentador, per cert, era un tal Manel Vidal.

— Jo vaig arribar a un departament de Mediapro on hi havia molt descontrol. Era l’antiga Triacom i l’Oriol Carbó, que jo no vaig arribar a conèixer, estava en mogudes flipants de corrupció. Acabaven de cancel·lar La nit dels Òscars, que no havia anat bé, i hi havia una miqueta de no voldria dir desesperació però... sí, desesperació! Una persona em va veure al FAQS i, en una setmana, vaig deixar de redactar promocions de futbol per ingressar en un altre departament, amb via lliure per fer el que em rotés. Em duien a les reunions amb TV3 per mostrar, suposo, que hi havia gent jove treballant a la productora. Allà vaig veure els budells de com funciona tot plegat i com són les assignacions de projectes de TV3 a les productores.

I què tal?

— Diguem que he vist coses més justes i més netes en segons quines pel·lícules sobre la màfia dels anys 20. Però funciona així. Ara, de la mateixa manera que no salvaré TV3 de pretendre que no fa segons quines coses, també diré que resulta que ho fa tot déu. A vegades tenim l’autoodi de pensar que aquí ho fem tot pitjor. No, no: ho fem igual de malament que a tot arreu! En tot cas, ja que tenia línia directa, vaig veure que tenia l’oportunitat de proposar una cosa que fos una mica histriònica, a veure si funcionava. I vam fer un projecte que era més mesurat i emitible, però se’ns va dir que no.

Per què?

— Ah, excusa ràndom. “Perquè no hi havia...” i posa-hi el que et digui el teclat predictiu. Vam dur aleshores Vicent Sanchis a un Soterrani. Era un dia bèstia, amb Joan Farrús, Roger Peláez... Va sortir dient: “No, no! No podem fer un programa amb aquesta gent!” Però, no sé per què, setmanes després ens van encarregar el pilot. Com que teníem clar que no colaria, vam decidir fer les coses com realment ens donés la gana. No van comprar el programa, i potser és cert que tot plegat caminava lent, però el to sí que era el que volíem.

¿El Zona Franca recull –o no sé si he de dir recollia– aquest mateix to?

— Treballaven amb els col·laboradors que hi havien d’anar, perquè són representatius d’aquesta escena de comèdia. Jo n’estava content, tot i no ser-hi.

Com interpretes el que ha passat amb Manel Vidal i Joel Díaz a TV3?

— És un acte de censura política emmascarada sota un pretès traspàs de límits. Ha estat una ofensa molt performativa i, per part de la directiva de TV3, s’ha fet una mala gestió de la crisi. La resposta del Joel i del Magí em sembla coherent i honorable, perquè han prioritzat l’amistat i uns valors abans d'una feina o d’una posició al sector.

Però relacionar una esvàstica amb el votant socialista és assumible, per a una televisió pública?

— Per a una televisió pública i a aquelles hores de la nit... ostres, no ho sé. Penso que, si es té una mica de cultura d’internet, com la té el target del programa, és claríssim que aquell dibuix no es percep com una esvàstica i ja està. És a dir, si hagués sortit Illa amb un braçalet, no hi hauria dubte. Però el mem que es va ensenyar no té aquesta significació. La gràcia és que es tracta d’una esvàstica integrada en la graella de posicionament polític. Encara que l’acudit fos arriscat, entrava dintre del llibre d’estil de TV3. A l’Està passant han arribat a sortir esvàstiques, o s’ha posat Mussolini cap per avall, o s’ha fet servir la cara de Hitler, o la de Franco. Potser és allò que deies tu, en un article: s’hauria de començar a parlar de la banalització de la banalització del nazisme.

Malgrat l’incident amb Vidal, aquesta escena alternativa ha conquerit els mitjans convencionals. ¿Us heu mogut vosaltres o ells?

— Hi ha una tensió constant. Jo vaig començar en entorns underground, però ara no m’hi considero perquè estaria escopint damunt del que és pròpiament underground. Ara soc mediàtic, dins l’ecosistema català, i ja m’agrada. A partir d’aquí, he intentat mantenir el to sempre que he pogut. A l’Està passant se’m permeten dir certes coses. I subratllo el verb permeten: no diem res que no hagi superat la supervisió de diverses persones i un assaig. Però, a poc a poc, es comencen a poder dir coses que abans no sortien a la televisió pública. Tu mires monòlegs del 2003 del Buenafuente i són blanquíssims, tot i que no tenim aquest record. Tot s’ha anat movent. No és mèrit nostre però sí que hem col·laborat en el fet que es pugui seguir tensant la corda.

De cada deu idees que tens a l’Està passant, quantes topen amb un mur?

— Jo em trobo amb stoppers cada dues o tres setmanes. Ei, a vegades progressen i, a vegades, no. O bé pot ser que a tu no et surti rendible dir una cosa perquè volies deixar-la anar exclusivament per emprenyar i dius, bé, això no treballa a favor de la secció, així que la trec i no passa res. I altres vegades la lluites una miqueta.

Vau començar als bars i ara ompliu sales de teatre. És aquest el sostre?

— Ara mateix, sí. L’únic que podria passar és que la programació habitual de teatres s’arrisqués més i programés més còmics i còmiques d’aquesta escena emergent. Hi ha marge per créixer i és on tinc la banya posada. Pel que fa a la televisió, un cop arribes a TV3, ja està. Però sí que es podria fer una inversió en digital més gran perquè els nostres continguts correguessin més a TikTok i Instagram, per captar un públic que és difícil d'atrapar només a la tele.

Al Matina Codina de RAC105 vas confessar haver fet bullying a l’institut, per apel·lar als adolescents d’ara i convèncer-los que era una actitud lamentable. No va sortir bé: et van acusar de voler acaparar el protagonisme. ¿Vas trobar-te un dels famosos límits de l’humor?

— Nooo! L’humor no té límits, però no hem de fer intrusisme laboral i llançar preceptes pedagògics, si no en som experts. Ara, en el meu cas, el que van entrar són les dinàmiques de Twitter i la seva lluita constant per la supremacia moral. Sempre hi ha algú que busca un plec nou a l’argument dit anteriorment, i així fins a l’infinit. És el que va passar amb Shakira i Piqué: tot es va sobreanalitzar tant que, al final, cadascú parlava en el fons de si mateix. A Twitter no s’opina, sinó que s’especula amb les opinions. Poses preu a la teva pròpia opinió... i apostes. Va passar això i, bé... alguns van trobar una bretxa perquè jo no els queia bé. Em sembla respectable, també t'ho diré.

Ara et veig molt conformat, però aleshores se’t veia fotut.

— Bé, vaig començar a anar a teràpia...! Però potser és que ja tocava...

Tens enemics?

— Jo no sento que en tingui. I si algú sent que jo soc enemic seu, és el seu puto problema. Per a mi hi ha els dolents de la pel·lícula i ja m’agradaria que fossin enemics confessos però no ho són perquè no em coneixen: parlo dels poders fàctics, els neoliberals, el de l’Íbex-35, la policia, els feixistes...

Quan fas monòlegs crides, vas per terra... a vegades fas patir i tot. ¿És un personatge per crear un to o realment es tracta de la teva expressió natural dalt l’escenari?

— No tinc els espectacles coreografiats, més enllà d’algun joc de llums. Són coses que et bullen per dins i que només amb la paraula no les sents reflectides del tot. Crec que la gent aleshores empatitza més, o se sent més sobrepassada, o fins i tot s’incomoda més. Tot és més extrem i jo amb l’extremisme m’hi sento a gust.

Quina diferència hi ha entre el teu jo escènic i l’íntim?

— Són com capes de mantes. En el dia a dia, totes aquestes emocions les tinc i certament soc una persona amb una tendència a desplaçar qualsevol emoció, com la tristesa o l’angoixa, cap a la ràbia. Em sento còmode en la ràbia, perquè la ràbia té uns culpables. En la ràbia, descarregues sobre una cosa. Que no és bo, això, eh? Però és com soc i és en el que estic treballant.

¿Aquesta cerca rabiosa de culpables és per por que la vida sigui un absurd?

— Suposo que indirectament sí. Per més que tingui les meves creences, no rebutjo la idea d’absurditat. I certes coses que poden semblar absurdes poden tenir un sentit irònic, o narratiu. Al final, el nihilisme el trobo conformista.

Has cregut mai en Déu?

— Sí, i encara hi crec.

Practiques, però?

— Depèn del que s’entén per practicar. No he anat mai a missa, ni vaig fer la primera comunió. El meu Déu me l’he fet una mica a mida.

Què és el que et posa més nerviós?

— Lidiar amb mi mateix. Per això faig arts marcials i meditació.

Tot alhora?

— [Riu] Home, és difícil! Però suposo que fotre hòsties a un sac és també una manera, encara que sigui molt tosca, de meditació.

Tornem a l’escenari com a via d’escapament, doncs.

— En el dia a dia canalitzo la ràbia fent exercici o meditació. Però damunt un escenari, on jo tinc l’atenció absoluta i puc dir el que vull, la canalització d’aquesta ràbia es torna física. A la meva vida diària ni crido, ni m’enfado amb excés ni em veuràs fotre cap escarafall. Damunt l’escenari hi ha una llibertat sense aparents conseqüències. I l’agraeixo, perquè em deixa estripar-me.

En tot cas, ¿quan irromp l’humor, en la ràbia, per convertir-la en comèdia?

— No he fet mai cap curs, ni m’he format en comèdia. Quan et professionalitzes, vas amb pòstits, o enviant-te neures diverses amb whatsapps a tu mateix. Això és de manteniment: potser no en fas res, però no perds el flux de pensament. Sovint, el material que em fa més content surt seient i, a partir d’una emoció concreta, vomitant-ho tot en un full, mentre sona una petita playlist feta expressament. I, després de treure-ho tot, anar buidant, buidant i buidant fins que quedi l’essencial.

Em deixes veure quin és l’últim whatsapp que t’has enviat a tu mateix?

— Hòstia, espera. Mira, tinc dues coses. Aquí em vaig dir: “Hi va haver un dia, fa segles, que algú va descobrir que si guardaves certs líquids durant molt de temps i després te’ls bevies, acabaves enviant missatges a la teva ex. Però no eren whatsapps, sinó que havies de fer-ho sucant una ploma en tinta i enviant un colom missatger. Aleshores la taja t’havia de durar mesos, per poder deixar de sentir-te culpable per haver enviat el missatge fins que no t’arribava la resposta”. O estava veient una pel·lícula de vikings i vaig pensar que, venint d’on venen, era molt decebedor que ara liderin les taxes de suïcidis. Abans mataven tothom i ara agafen la via ràpida.

L’alta flipamenta és, segons dius, el revers de la síndrome de l’impostor. I, aplicat al procés, Urquinaona és alta flipamenta i el Procés la síndrome de l’impostor.

— El Procés ha estat pretendre fer una cosa que tu saps que no estàs preparat per fer i intentes molt fort que ningú se n’assabenti. Urquinaona, en canvi, va ser una reacció a una cosa que havia passat i tenint les armes que hi havia en aquell moment. Armes morals i físiques, perquè al final una pedra també pot servir.

Tres alto flipatos de Catalunya?

— En el bon sentit de la paraula, Kilian Jornet. I en el mal, Joan Bonanit i Oriol Mitjà.

Segons confesses, anaves cada dia a Urquinaona en metro i, de pura eufòria, tornaves en taxi.

— Sí, però passaran molts, molts i molts anys abans que això no torni a succeir. Passarà quan la generació que ara tenen 10 o 12 anys siguin grans. Hi ha un pòsit que tornarà a sortir, però ja no amb nosaltres. Si més no per aquests motius. Que tant de bo surti també per altres motius, que n’hi ha uns quants: la meva politització no és només nacional.

I, mentrestant, intentar complir anys. Et jubilaràs fent d’humorista?

— No m’ho plantejo gaire. Intento pensar només a dos anys vista i, de moment, em va bastant bé. Per a mi l’stand-up, que m’agrada molt, és un pas per arribar a alguna altra cosa. Ara mateix estic escrivint un llibre de relats curts i m’agradaria dedicar-me a escriure: literatura juvenil, sèries... Coneixent-me, crec que aniré fent anades i vingudes.

Gent molt rupturista de jove ha acabat defensant postures vistes ara com a retrògrades. Penso en John Cleese o Ricky Gervais... Clixé o llei de vida?

— Quan ets un home, amb poder, i privilegis, i això ho has mantingut molt de temps, a la llarga acabes volent preservar la teva posició respecte tot el que ve nou. No puc fer conjectures sobre com seré, però intento aïllar-me poc. Busco tenir entorns que m’ajudin a discutir quan jo, pel meu bagatge, descodificaria una idea així o aixà. Perquè si, al final, ets un senyor de cinquanta anys multimilionari, que t’han aplaudit tota la vida, però no has fet aquesta feina constant d'autorevisió amb penya que et faci de contrast, és fàcil caure en el pollaviejisme.

T’espanta la cultura de la cancel·lació?

— No crec que existeixi, en realitat. Sí que hi ha gent a qui li agrada el marro, i disparar al ninot. Que aquell treu el cap? Anem per ell. Això apel·la a rancúnies, enveges i sentiments primaris de la gent. Però gent com Louis CK, Plácido Domingo i altres les han fotut de l’alçada d’un campanar i segueixen fent la seva feina. Potser sí que unes crítiques a les xarxes socials poden fer-t’ho passar malament una estona, però no pas destrossar tota una carrera. Al final, és una oportunitat perquè certes persones que no han tingut mai cap poder al llarg de la història, de cop i volta tinguin armes.

La presumpció d’innocència pot quedar en entredit.

— Ja, però per què jo, que he nascut amb quasi tots els privilegis del món, no he de patir i altres en canvi han patit sistemàticament? Això que diré ara és cafre. Que si les denúncies falses de violació, diuen... En cas que sigui cert, que posem-ho en dubte, a mi em sembla just que els homes blancs, heteros, assetjadors en un molt ampli espectre hagin ara de patir per si han fet una cosa una mica més cap aquí o cap allà. I dic hagin i hauria de dir haguem, perquè tots hi hem pogut incórrer, en això. Que al llarg de la història hem fet patir molt! De debò, la cultura de la cancel·lació no existeix. Però em semblaria justa.

Hem parlat bastant d’angoixa i ràbia, però també deus tenir plaers culpables.

— Molts! El reggaeton, per començar. I m’agraden molt els documentals en color de la Segona Guerra Mundial, com els senyors grans, que suposo que és en el que m’estic convertint, al final.

Parlant de colors, què passa amb les camises? Vols ser el Sala-i-Martín de l’humor?

— Jo tinc encara el complex de gordo de l’institut. I quan em va començar a apujar l’autoestima, fa relativament poc, vaig poder treure el guacamai que porto dins. Soc molt presumit, i m’agrada portar aquesta roba, però em faltava autoestima i ara en tinc. El Sala-i-Martín considera les americanes com una disfressa, però jo era abans que portava la disfressa. Bé, i també és diferent perquè jo no soc un fastigós neoliberal.

Votes?

— Fins ara, sí.

Això vol dir que ho estàs deixant?

— He decidit estar cinc jornades electorals sense votar, per reidentificar-me a mi mateix. Ho interpreto com una mena de purga.