La culpa, com sempre, de Catalunya

La Unió Europea és la gran Gioconda dels nostres temps: els seus líders acostumen a evitar les friccions amb els estats membres, així que, en les seves declaracions, sovint s'hi troben barrejades la calç i l'arena, la freda i la calenta, la Fanta i la Mirinda. I tots contents. L'últim reflex d'aquest somriure misteriós és la visita d'un comitè d'eurodiputats per examinar la gestió dels fons europeus que en fa Espanya. Els titulars de la premsa eren de dues realitats paral·leles. A El País, el titular de portada era: "La missió europea a Espanya sobre la gestió dels fons: «Frau? Per descomptat que no!»". A El Periódico de España també subratllaven el no passa res de ressonàncies trincaires: "El Parlament Europeu també avala l'ús dels fons Next Generation per a Espanya".

En canvi, la caverna servia el seu plat preferit: l'amanida de suspicàcies. Alguns diaris suggerien en portada que la UE havia detectat coses estranyes, fosques i lletges amb els fons: "La missió europea conclou la visita a Madrid amb l'exigència al govern que permeti la fiscalització del destí dels diners rebuts" (Abc) o "Els enviats de Brussel·les no saben on van els fons europeus" (La Razón). El diari El Mundo encara anava més enllà i s'agafava a una cita de la presidenta de la Comissió Europea de control pressupostari, l'alemanya Monika Hohlmeier: "Em preocupa donar a Espanya fons milionaris mentre es rebaixa la malversació". A ningú se li escapa que el canvi penal de la malversació no té a veure amb la lluita o no contra la corrupció, sinó que es tracta d'una mesura política per intentar matisar la judicialització del Procés. Però els diaris d'estat estan tan acostumats a la torsió que, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid –i el Rin per Catalunya, si cal–, encolomaran també al catalanisme la culpa d'uns fons perfectament centralitzats a Madrid.