Qui té por de cronometrar les dones?

Quan Marshall McLuhan va encunyar la seva cèlebre frase “el mitjà és el missatge” es referia al mitjà en tant que canal de transmissió. Però l’aforisme es pot aplicar també a un mitjà concret. Per exemple, quan El Mundo destaca en portada el titular “Competència mesurarà el temps que parlen les dones en els informatius de totes les televisions”, no costa gaire d’endevinar, a partir de la línia editorial del rotatiu, que ho veu com una notícia sobre les ingerències del poder públic en la llibertat d’expressió. L’actual clima de guerra cultural afavoreix que, llegit allà, s’interpreti com una nova demostració que això del feminisme és una llauna que, un cop més, s’ha passat tres pobles fins al punt d’anar cronòmetre en mà.

La realitat és molt més prosaica. Competència només fa el que la llei audiovisual del 2022 l’insta a fer: un informe anual sobre la representació de la dona a les diferents cadenes televisives. Espòiler: no servirà de res. De fet, a Catalunya fa anys que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya n’elabora un de similar i, més enllà de la tasca diagnòstica, no consta que l’estudi sigui la palanca de cap canvi. A més, és impossible descabdellar el quid de la qüestió: ¿les teles fan sortir poc les dones als informatius perquè reflecteixen una societat masclista o la societat és masclista perquè les teles ho perpetuen minimitzant les veus femenines? Totes dues premisses són certes, i els desitjo bona sort intentant determinar de manera objectiva en quin percentatge ho són cadascuna. En tot cas, és bo que estudis així ens facin pujar els colors a tots. I convertir-ho en notícia crítica, o antipàtica, dona ales als partits que viuen d’explotar el victimisme masculí, negligint el privilegi històric (i vigent) de què continuen gaudint.