La BBC va cobrir l’atemptat contra Donald Trump d’una manera insòlita. La cadena pública britànica tenia el seu corresponsal als Estats Units, Gary O’Donoghue, al lloc dels fets, i va viure en directe el tiroteig durant el míting. Cal dir que, com a periodista, O’Donoghue té una característica molt poc habitual en la professió i és que és invident. Treballa a la BBC des que es va graduar a la universitat, des del 2004 ha treballat a la secció de política, ha aportat bones exclusives a la cadena i ha explicat històries des de l’Àsia, Àfrica i diferents punts d’Europa.
El resultat de la crònica també era poc comú. Gary O’Donoghue va fer el relat dels fets en primer pla, ajagut a terra, amb la cara a pocs centímetres de la gespa. La càmera també l’observava des del mateix nivell. El corresponsal explicava que es trobaven a uns centenars de metres del punt on Trump feia el seu discurs i que, de cop, van sentir la ràfega de mitja dotzena de trets. El periodista parla en plural i explicava que van sentir una dona que cridava que havien disparat algú, i que un home els va dir que creia que hi havia un parell de franctiradors, però que no n’estava segur. El mateix O’Donoghue admetia que calia deixar passar un temps per aclarir què havia succeït. Ens advertia, tot i que era evident, que estaven estirats a terra, amagats darrere del seu cotxe, per protegir-se. Admetia que aquell no era el lloc més ideal, però que era l’únic que havien trobat en aquell moment. “Em sembla que el míting s’ha acabat, no sento el discurs que estava fent Trump”.
El més estrany és que, en la imatge, vèiem com, darrere seu, la normalitat havia tornat. Els cotxes circulaven pel carrer i hi havia vianants passejant tranquil·lament com si res no hagués passat. La quotidianitat urbana contrastava amb aquell home ajagut a terra, vestit amb americana i corbata, com si estigués amagat en una trinxera en una situació de perill extrem mentre el món recuperava les seves rutines habituals. S’entén que la seva ceguesa no li permetia comprovar molts dels elements que indicaven que la normalitat havia tornat a la zona, però el corresponsal no anava sol i el seu equip podia contribuir a donar-li informació de context. L’acompanyaven la productora Iona Hampson i el càmera Sam Beattie.
La crònica crida l’atenció. Un atemptat contra un candidat a la presidència i expresident dels Estats Units normalment precisa d’un relat basat en la mirada, en l’explicació visual dels fets. O’Donoghue opta per mostrar-se ell mateix en les circumstàncies de protecció del moment de l’atac i descriure els fets que ha viscut. S’exhibeix en una posició de risc com si el perill encara fos imminent, com si els trets no s’haguessin aturat. Un corresponsal amagat, estirat a terra, narrant els esdeveniments, sempre genera més sensació d’alarma als espectadors. Un recurs televisiu exagerat, fins i tot dubtós, que pretén recrear la intensitat emocional del moment i que, sens dubte, intenta compensar la manca d’imatges del moment clau.
