El programa En portada, de La 2, que s’emet els dimecres a la nit, és un dels bons espais de reportatges que queden a la televisió. És un programa històric que, malauradament, sovint passa desapercebut a molts espectadors. Val la pena que recupereu algunes de les emissions a través de la plataforma digital RTVEPlay. La setmana passada es va emetre Cosas de hombres, en què homes de diferents generacions i condicions aprofundeixen en el concepte de masculinitat. Uns ho fan a través del seu àmbit d’expertesa, d’altres des de l’experiència personal i la inquietud per compartir el seu punt de vista. En aquest últim grup, hi ha uns quants masclistes que, tot i no reconeixe’s com a tals, serveixen per completar el ventall de mirades sobre el patriarcat, el feminisme, la masculinitat hegemònica i els rols i actituds socials que se’n deriven.
Tot el reportatge es vertebra sobre la metàfora de la construcció. Ho motiva una comparació que fa el doctor en biologia David Bueno, que, a tall divulgatiu, planteja la genètica com les bigues dels fonaments d’un edifici, mentre que la cultura és tot allò que farceix aquesta estructura. Tota la narrativa, també la visual, té a veure amb el procés de desconstrucció de la masculinitat i la necessitat de proposar noves formes de construcció. Hi ha detalls que demostren la cura per enriquir simbòlicament el reportatge. Un grup d’homes s’asseuen en cercle en un magatzem d’attrezzo per compartir reflexions al voltant de la seva pròpia masculinitat, a través de records, experiències i vivències. Al fons, hi ha un enorme pit femení de fusta, com si fossin les restes d’un decorat teatral. Se subratlla que aquell diàleg s’articula al voltant de la mirada masculina, excloent-ne la femenina, però que, en certa manera, és inevitable que aquesta hi sigui sempre present. La conversa posa en evidència com el masclisme és també nociu i feridor per a molts homes, que no es troben còmodes en els patrons per als quals històricament se’ls ha programat. A través del testimoni d’un pare i un fill es mostra com es perpetuen rols de masculinitat.
Un d’ells explica: “Un carrer, al vespre, una dona al davant, jo darrere seu, per la vorera. Això de ser darrere d’una dona, a deu o dotze passes, que ella em sentís i jo percebés la seva por, em donava una sensació de poder tremenda. I això que jo sabia que no pensava fer-li res. Vull que això se sàpiga, que hi ha homes que sentim això. Avui dia jo canvio de vorera o m’aturo. Abans això em feia riure molt. Ara no em fa cap gràcia. Sento el dolor i la por que he pogut provocar”. Aquest mateix individu explica com, fa anys, per ell era normal anar pel carrer i pensar si es follaria o no les dones amb les quals s’anava creuant.
El reportatge procura no jutjar sinó escoltar. Però, òbviament, el simple fet de mostrar obliga l’espectador a posicionar-se. En unes setmanes en què hem conegut conductes tòxiques i sòrdides incomprensibles per part de personatges rellevants, el reportatge és oportú i necessari. Perquè potser alguns homes, escoltant-ne d’altres, poden revisar aspectes de la seva conducta que no s’han qüestionat mai.
