Sigfrid Gras: "Alguna cosa no vam fer bé del tot si molta gent no sent TV3 com a seva"

BarcelonaHa estat a la sala de màquines durant cinc anys llargs, però ara al contramestre Sigfrid Gras li toca agafar el timó i calar-se la gorra de capità. La missió és difícil: conduir una TV3 encara massa deutora del model televisiu tradicional fins al nou paradigma digital, amb la incertesa de saber si des de Palau s'enviaran els diners suficients per fer aquesta expedició amb garanties. Tot això, mantenint el públic ja existent de la cadena, perquè no es tracta de vestir un sant desvestint-ne un altre.

TV3 tancarà el 2022 com a canal líder per tretzè any consecutiu. Però aquesta dada sovint ha servit per amagar sota l’estora alguns problemes estructurals de l’aposta televisiva de la CCMA. Què és el més urgent a resoldre?

— El primer, primer, primer és sempre mantenir TV3 com a líder. Però també tenim un pla de ruta que marca com a màxima prioritat el públic infantil. Després, impulsar una nova OTT, és a dir, una gran plataforma de continguts en català. I també comptar amb més programació juvenil i cultural. Això, esclar, haurà d’anar acompanyat d’una dotació econòmica.

Són els ja famosos 100 milions d’euros. I si no arriben?

— Si no arriben els diners serà un problema de país, perquè creiem que TV3 és una televisió de país. Aquests anys hem sobreviscut com hem pogut, però sense la millora de finançament posarem en risc el lideratge de TV3, l’oferta infantil, la cultural, la plataforma...

Has estat número dos de TV3, amb Vicent Sanchis de director, durant cinc anys i mig. Assumeixes tot el llegat d’aquesta etapa?

— Sí, i això que ha estat una etapa molt difícil. Vam intentar sobreviure, però ens faltava un projecte, que no hi era perquè no hi havia unes majories parlamentàries suficients. El consell de govern de la Corporació d'aleshores va fer el que va poder, però, al final, ja només li quedaven quatre membres... Era una etapa de supervivència, mentre que ara intentem fer alguna cosa més.

Cap autocrítica, doncs?

— Alguna cosa no vam fer bé del tot si molta gent no sent TV3 com a seva, però mai s'ha fet conscientment. No se’ns ha d’escapar que ha estat una època políticament convulsa ni que TV3 ha estat un instrument polític. Nosaltres ens hem trobat allà al mig. Només cal veure el Preguntes freqüents: quan feia ja molts temps que no se centrava en política, seguia estant al mig del debat polític. ¿Que no hem fet bé moltes coses? Segur. Ara bé, ¿canviaria alguna cosa del que hem fet, en aquells moments i amb el pressupost que teníem? No. ¿I que entrem en una nova etapa? Sí.

Per tant, més enllà dels intents d’estigmatitzar TV3 per part de partits i mitjans de tall espanyolista, la pròpia televisió va afavorir aquesta desafecció.

— En aquests últims anys ens hem centrat molt en la paraula, la qual cosa fa que et centris en l’actualitat. I l’actualitat ha estat la que ha estat. ¿I per què ens vam centrar en la paraula? Perquè era barata! Posar cinc persones a parlar és més barat que fer Eufòria. El raonament era: ¿No tinc diners i l’actualitat política és intensa? Doncs a parlar. Insisteixo: només aspiràvem a sobreviure i no podem estar sempre intentant només sobreviure.

Qui pot dir “puta Espanya” ara a TV3?

— "Puta Espanya", a TV3, no s’ha de dir. Però els límits de l’humor, com saps, són amplis i discutibles. Nosaltres hauríem de superar el "puta Espanya" i aquest tipus de debats, perquè no hem d’anar a fer mal a ningú. Ni "puta Espanya", ni "puta Catalunya", ni barallar-nos pels llaços grocs: fer una televisió de país, amb informatius líders i bon entreteniment, sense provocar polèmiques inútils.

El Zona Franca és un programa molt confrontacional i dispara contra tothom. ¿Et fa por no poder aguantar-lo per pressions polítiques?

— La veritat és que de pressions polítiques no en tenim. Hi ha gent a qui li agrada més, el Zona Franca, i gent a qui li agrada menys. I n’hem parlat al Parlament, sí. Però és que el Zona Franca és un programa que va al límit. No volem ser una televisió blanca. I, esclar, quan jugues al límit sempre corres riscos, com ens va passar amb l’acudit de Mauthausen. Però som una televisió viva i el que no podem fer és, per por de molestar algú, no fer res. Es tracta d’un programa viu i és un late: no el posaríem pas a les nou de la nit.

¿Els col·laboradors de TV3 poden tuitar el que vulguin des dels seus comptes particulars?

— Els treballadors no han de poder tuitar el que vulguin. Ara, els col·laboradors... és diferent. Intentem que no passin alguns límits, però, dit això, és molt difícil. A un col·laborador que treballa amb nosaltres i vuit mitjans més és difícil limitar-lo.

Per a l’espectador comú, pot ser difícil distingir si aquella persona que apareix en pantalla està en nomina o factura.

— Totalment d’acord. Som conscients d’aquesta dificultat. Per això, quan hi ha un conflicte, parlem amb ells. Però limitar legalment l’ús que un col·laborador fa del seu tuit és molt difícil.

El hashtag TÑ3 corre per Twitter amb relativa freqüència. T’amoïna?

— No. Al final això dels hashtags de Twitter... L’altre dia algú deia que jo havia defensat l’acudit del Zona Franca perquè em dic Sigfrid, que és un nom alemany!

És espontània, aquesta remor?

— Espontani, en el món de Twitter, no hi ha res. Però és que passo bastant del Twitter, perquè s’hi barregen interessos polítics, econòmics, empresarials, que si un partit contra l’altre... Intento no fer-ne cas. Deu fer tres anys que no faig un tuit, perquè si parlo d’un programa, se m’enfadarà l’altre. Twitter no et deixa ser honest, perquè t’obliga a defensar-te sempre, i així no hi ha manera d’avançar.

Has promès menys política i més entreteniment. Però es podria invocar la cèlebre frase de Joan Fuster: “Qualsevol política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

— És que nosaltres volem parlar de política, però als llocs on toca, que és, sobretot, als serveis informatius. I a tertúlies com les d’Els matins, per exemple. Quan passa qualsevol esdeveniment important, la gent ens busca. I ho fa igual si hi ha unes inundacions o unes manifestacions a Barcelona. Però les dades ens demostren que, avui, la política interessa menys i nosaltres estem obligats a acompanyar la gent en el dia a dia. Al final ja no és una qüestió d’intencions, sinó una qüestió objectiva, de dades. Portem anys durs amb la pandèmia, el Procés, la guerra... Ara volem obrir més espais d’entreteniment.

¿Tems que Junts utilitzi la crítica a TV3 com a arma electoral?

— En principi, no. TV3 és un acord parlamentari que queda fora de les regles del joc polític i d’eventuals eleccions. No hauria d’afectar. I, al capdavall, al consell de govern hi ha set membres: tres de proposats pel PSC, dos proposats per Junts i dos proposats per Esquerra.

Però Junts, com a grup parlamentari, sí que podria posar en dificultats l’aprovació dels pressupostos del Govern. I amb pressupostos prorrogats, adeu als 100 milions.

— Això sí que em preocupa. No m’agradaria que els problemes polítics que hi ha a Catalunya acabessin afectant TV3. Que es barallin ERC, Junts o el PSC m’és igual, però el projecte de país de TV3 ha de passar per sobre.

I quan ho comentes amb els dos consellers a proposta de Junts, què diuen?

— Que hi estan d’acord. El consell està unit. Després cadascú deu mirar la seva cosa, però a l'hora de demanar que hi hagi 100 milions van junts.

La sortida del Govern també podria empènyer-los a criticar TV3 si consideren que la rebaixa de la política en favor de l’entreteniment juga a favor d’adoptar un marc autonomista.

— No crec que ho facin. Al final, els consellers i la direcció de TV3 tenim un missatge bastant comú i un acord de projecte. També és cert que en política, ho sabem tots, no pots saber què passarà d'aquí quatre mesos.

El diputat Dalmases, per exemple, ja els va engegar a rodar en una ocasió. En un tuit en què TV3 parlava d’Hipra com a empresa espanyola, va piular: “Hipra, Amer, la Selva, Catalunya. Espanya? Aneu a la merda. I l’excusa dels becaris ja no cola. Tenim feina i la farem”. I això passava amb Junts encara al Govern...

— Bé, i així ha anat el Govern, no? Ja saps que a Junts hi ha diferents sensibilitats. Però TV3 ha d’estar per sobre d’això i, dins de l’arc parlamentari, haurien d’entendre-ho i deixar-nos executar el projecte. Que aquí també ens passa, de vegades, que rebem molt bones paraules però... han d’arribar els diners. La televisió costa molts diners. I, alhora, són molt pocs comparats amb els que es dediquen a la televisió pública en països del nostre entorn, com ara Dinamarca.

Tot l’arc serà difícil, tenint en compte que Vox demanat tancar directament TV3.

— Bé, això de Vox es dona per perdut, no?

Si arriben al govern de Madrid, en aliança amb el PP, potser poden intentar aconseguir aquest objectiu des d’allà. Et preocupa?

— En absolut. Els que hem cobert la política uns quants anys sabem que hi ha un bon tros entre entre el que es diu i el que es fa. I a Andalusia no han fet res.

Com valores la resolució polèmica del FAQs?

— Crec que Dalmases va tenir un mal moment. No sé si n’ha tingut molts o no. Però la resolució ens sembla correcta. Vam fer un comunicat condemnant-ho, fins allà on vam poder, perquè ningú de TV3 hi era, a la sala on va passar el conflicte.

¿Els pactes previs que es fan sovint són un dels angles morts del periodisme?

— Mmmm... sí. És un angle mort, però hauríem de distingir si parlem del món ideal o del real. No seria el primer pacte que s’ha fet. Hi ha l’objectiu de tenir una entrevista i l’entrevistat hi posa condicions. És correcte que sigui així? Segurament no. Però si volem tenir Pedro Sánchez i ens diu com a condició d’anar a la Moncloa, doncs anirem a la Moncloa. És normal que pactis certes coses, sense travessar límits sobre continguts o preguntes que no es volen que es facin.

La d'aquest curs és una graella prou remoguda. De quins canvis estàs més satisfet i què cal canviar?

— Canvis, ara, cap. Al prime time, que tampoc no l’hem canviat gaire, hi ha programes que ho peten: El foraster, el Joc de cartes, el Quanta guerra!. Ara farem Crims i funcionarà... Col·lapse era el que tenia més la diana posada, al ser el substitut del FAQs, però ha estat líder en tres ocasions, en una nit molt fragmentada.

També hi ha hagut nits de dades dures.

— Tenim confiança total en Ustrell i hem pogut recuperar el programa. Ens ha costat, eh? Ma mare no va entendre gran cosa, del primer Col·lapse. I, després, l’Helena Garcia Melero, als matins, està fantàstica, i a la tarda hem donat un bon registre, tot i que hem d’assentar-lo encara una mica. Però vaja, traiem tres punts llargs cada mes a Antena 3. I els telenotícies segueixen anant bé. Ara, per cert, intentarem donar-los una nova visió per als pròxims anys i un nou plató...

Noves cares?

— No ho he pensat, la veritat. Tenim un nou cap d’Informatius que també haurà de dir-hi la seva. Però no estem per canviar ningú gratuïtament. Si una cosa va bé...

Els matins està patint i no manté el registre de quan el comandava Lídia Heredia.

— Pel que li demanàvem, està bé. Però és cert que té una audiència una mica més baixa. Quan ho analitzem, veiem que l’entrevista política interessa... justet. Hem de vigilar de no fer-les sistemàticament: només si és rellevant. I ho dic d'Els matins, però ho podríem aplicar a tot arreu.

I el Tot són problemes?

— És un programa que està molt bé, però encara ha d’acabar de trobar el punt. Tampoc no hi ha ajudat que un dels presentadors hagi tingut bessonada i estigui de baixa. Més que a la graella de TV3, creiem que el programa té molt de recorregut digital, que és una de les nostres obsessions.

Eufòria ha estat un èxit indiscutible. Algun altre gènere que vulguis incorporar?

— Dels grans formats, ens falta un dating. El tenim pendent de fa temps i mai l’acabem de fer. Des que vam fer l’Amor a primera vista, que va ser pioner, no acabem de trobar el format que ens agradi. Ens agradaria tenir més formats grans, estil Eufòria. El llop era un format molt innovador, però va venir Eufòria darrere i, bé, es va menjar El llop. Ens falten més programes de gran format.

Si l’interès per la política decau, i també ho fa el share del 3/24, ¿no seria el moment de donar-li una volta i superar l’esquema d’una roda informativa i un programa d’anàlisi?

— Hem de tenir aquest debat, i tens raó que seria el moment de donar-li una volta. Jo entro a qualsevol bar de Catalunya i me’l vaig trobant arreu, però és cert que la manera d’arribar a la gent amb la informació ha canviat. En tot cas, això forma part d’un debat més gran que el del 3/24: la reordenació de canals de la CCMA. Hem de preguntar-nos què volem tenir en dos anys en lineal i què volem tenir en digital.

El 33 segueix sent la ventafocs de la casa.

— Tenim clar que volem potenciar la programació cultural. Però ¿ho hem de fer a través d’un canal lineal? No ho sé. I la barreja que fem del 33 i el Super3 és un pèl rara, sí.

I l’Esport3?

— Els hem demanat un projecte, per veure com imaginen el seu futur. Els drets esportius d’elit són inabastables i, si s’obre alguna finestra, se’n van a TV3.

Dos directors dels mitjans homes, dos caps d’informatius homes. D’acord que hi ha altres directius d’igual rang que són dones, però tenint en compte que aquests quatre tenen més visibilitat, creus que s’està donant una imatge de paritat a la televisió?

— No, tens raó, no l’estem donant. A la direcció ampla de TV3 hi ha més de 30 persones, i és cert que en el nivell primer no hem assolit la paritat; però d’aquí dos anys ha d’estar-se complint.

I en pantalla? Sembla que el day time sigui per a les dones, amb Oltra, Melero o Marquès, i el prime time per als homes, amb Masferrer, Porta, Vila, Ribas, Díaz, Ustrell...

— El day time és per a les dones, però no les hem posat perquè siguin dones sinó perquè eren les millors que teníem per a això. I el prime time... bé, hi tenim Marta Torné a Persona infiltrada i abans hi havia Cristina Puig. D’aquí un parell de mesos aquesta proporció pot canviar, perquè la televisió sempre és dinàmica.

Del camí digital que s’hauria de fer, quin percentatge s’ha completat?

— Uf, doncs un 10 per cert.

I, donant per fet que estem en una era de canvi perpetu, quan s’arribarà al 100%?

— Aquesta és la nostra gran obsessió. Com a màxim hi hauríem de ser en els pròxims dos anys. L’avantatge és que, com que anem tard, aprenem dels que ho han fet malament. I, en tot cas, no matem la tele abans d’hora. Fem Eufòria perquè hi ha un milió de persones acumulades mirant la televisió quan l’emetem. Però el camí de futur és la plataforma.