L’aventura de fer el ‘Polònia’ des de casa

BarcelonaDes de fa un mes i mig els crèdits del Polònia inclouen una llarga llista d’agraïments. Són els noms de les parelles, els fills i els companys de pis dels actors del programa, que de la nit al dia es van haver de convertir en operadors de càmera, maquilladors i attrezzistes. TV3 emetrà aquest dijous, a les 22.25 h, la setena edició del Polònia escrita, gravada i editada des del confinament, un repte que només s’ha pogut superar gràcies a la imaginació i els esforços de l’equip i a la col·laboració de les persones que conviuen amb els intèrprets. “Fer el programa així és tota una aventura, però la predisposició de tothom ha sigut extraordinària”, explica a l’ARA el director, Jaume Buixó. “Hi ha moments de molt estrès i cadascú té les seves limitacions, però a tothom li ha fet molta il·lusió participar-hi. I sort en tenim, perquè si no no ens en sortiríem”, afegeix.

Un d’aquests col·laboradors improvisats és la cantant Txell Sust, la dona de Pep Plaza, que a part d’enregistrar els gags que ell protagonitza va ser l’encarregada, per exemple, de fer avançar unes croquetes en processó en un esquetx en què Plaza interpretava Bertín Osborne. Però sobretot l’ajuda a caracteritzar-se. “Jo no sé fer-ho, però de tantes hores que m’he passat a maquillatge sí que sé dir-li com m’ho fan. L’altre dia, per fer el Pujol, no hi vam estar dues hores, però una i escaig segur”, explica l’actor, que atribueix a la seva parella “el 50%” de la feina que està fent des de casa.

Però no tothom té l’ajuda tant a l’abast. Alguns actors viuen sols i es veuen obligats a fer tots els papers de l’auca. És el cas d’Ivan Labanda, que reconeix que se sent “una mica frustrat” de no poder complir tot el que li demanen, per falta de mitjans. “Jo habitualment penjo vídeos a Instagram, però són continguts que genero jo, sabent fins on puc arribar. Al Polònia són més exigents, perquè s’intenta mantenir l’excel·lència”, diu. De totes maneres, reconeix que el que li porta més maldecaps és la caracterització: “Sé fer moltes coses, però cuinar i caracteritzar-me no són el meu fort”, diu. “Les maquilladores ens ajuden des de la distància, però no me’n surto”, lamenta. En la seva opinió, però, això “posa en valor la feina de l’equip de caracterització”.

Ambició ‘in crescendo’

Com recorda Buixó, en el primer programa fet des de casa els actors van aparèixer “a cara descoberta”, amb la veu i la interpretació com a únics recursos per assemblar-se als personatges. “Teníem clar que volíem intentar fer el programa des de casa, però ens va costar trobar el format. La primera setmana ens va agafar molt en sec, però de seguida vam veure que havíem de fer-ho créixer”, explica. De mica en mica els gags s’han anat sofisticant, i fa tres setmanes fins i tot es va falsejar una conversa entre Pedro Sánchez (Pep Plaza) i el cambrer del croissant de xocolata (Marc Rodríguez), que suposadament trucava a la seva porta tot i que cadascú era a casa seva. “No té el ritme del plató, però ho vam muntar i vam dir: «Ole nosaltres!»”, explica Buixó. Les últimes setmanes, afegeix, han sigut un “crescendo d’ambició”: “Hem anat ajustant l’engranatge, dins dels límits del que ara podem fer. Hem hagut d’abaixar el llistó per nassos, però l’hem posat tan amunt com hem pogut”, afirma.

Una de les claus d’aquesta evolució va ser poder fer arribar als actors, complint les mesures de seguretat, els elements de caracterització més rellevants dels seus personatges principals, com perruques i ulleres, i alguns objectes d’attrezzo. Això es va fer a partir de la tercera setmana, però fins llavors qualsevol mínima caracterització recorria a elements casolans. Plaza, per exemple, es va omplir els cabells de farina per assemblar-se a Quim Monzó, i va utilitzar un amplificador de guitarra per simular una ràdio antiga per al locutor del No-Do. “Amb les quatre coses que tens per casa vas fent invents”, resumeix l’actor, que també va treure un matalàs al replà de l’escala per matar la reverberació en l’esquetx en què feia de Francesc Homs trucant a la porta d’Artur Mas. “Hi ha dies que hem acabat de gravar a quarts de deu i amb tota la casa desmuntada”, diu. Plaza també ha adaptat algunes rutines a les gravacions: a falta de barbes postisses, fa servir la seva per als personatges que en porten i després s’afaita per imitar Pedro Sánchez.

A això cal sumar-hi altres dificultats més prosaiques del teletreball, com ara el fet de tenir els fills petits a casa, els trens que passen a prop de la finestra o la possibilitat que algú faci obres a prop, com li va passar fa uns dies a Labanda. “Estàvem a punt de rodar un gag i es van començar a sentir cops. Vaig preguntar als paletes a quina hora pararien”, recorda l’actor. Labanda assegura, a més, que el fet de rodar a casa fa que li costi més “desconnectar”. “És com si tota la casa fos un plató. A part que hi ha alguna cosa de pervertir el teu espai personal: tothom està veient casa teva per dins”, assenyala.

La implicació de l’equip

En el moment de rodar, els actors estan en contacte, per videoconferència, amb el director d’actors, Xavier Ricart, i algun membre de l’equip de realització, que els donen indicacions i validen les preses. Buixó destaca també altres feines menys visibles, com la del muntador, que “edita la mitja hora de programa sense ningú al costat”, o la del grafista, que “fa els grafismes sense que ningú li digui com”. També els guionistes han passat a treballar en solitari: “No fem cap reunió: ens enviem les idees, decidim quines comprem i cadascú escriu les seves peces”, explica el director, que elogia els seus companys: “Aquest programa seria impossible de fer amb un altre equip: només que una peça fallés, ja no sortiria. Tot penja d’un fil, però aquest fil no es trenca mai”, destaca.

Buixó resumeix els bons resultats obtinguts malgrat les dificultats amb una anècdota: “La meva iaia és superfan del programa i em truca cada dijous a la nit per comentar-lo –explica–. La tercera setmana em va dir que estava molt bé que ja haguéssim pogut tornar al plató. Em va fer molta il·lusió, perquè era la meva idea: que, tot i fer-lo des de casa, la gent es trobi un Polònia bastant semblant al Polònia”.