BarcelonaUna redacció periodística és una orquestra i, per això, la cosa més habitual és que els diferents músics comparteixin un espai comú, com més diàfan millor. Però el coronavirus ha enviat (gairebé) tothom a casa, i ara la redacció de l’ARA són vora cent cinquanta menjadors, habitacions o estudis. I molta fibra òptica. Continuar interpretant el millor periodisme possible en aquestes condicions és més complicat, però l’orgull tossut de ser cada matí als quioscos -malgrat que una bona part funcionin a mig gas- i de presentar una web rica, rigorosa i permanentment actualitzada fa que hagi calgut reinventar la manera com s’encaixen les diferents peces d’aquest trencaclosques.
![](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 56 56"%3E%3C/svg%3E)
Inscriu-te a la newsletter Sèries
Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi
La majoria de periodistes compleixen el confinament si els seus temes es poden treballar des de casa. El gran canvi, en aquest cas, és la multiplicació d’eines de missatgeria instantània i videoconferència: des del grup de WhatsApp de secció als hangouts col·lectius per a la reunió de temes. Eines com Zoom, Telegram, Jitsi i Teams, més milers de whatsapps i una pila de documents compartits, supleixen les diferents àgores on es va decidint el diari i també les trobades amb les fonts -a falta de cafès discrets- per obtenir informació. Són moments de màxima tensió informativa, així que la conciliació no sempre és fàcil i les jornades comencen amb la primera llambregada al mòbil, tot just obrir els ulls, i s’acaben amb l’última alerta de WhatsApp, abans d’apagar el llum. Quan Huertas Claveria va pronunciar la mítica frase que cada taula de redacció havia de ser un Vietnam, segur que es referia al teletreball amb infants voltant.
Però una part de la redacció treballa encara a peu de carrer -seguint les màximes precaucions- per poder explicar aquells temes que no es poden elaborar des de casa. És així com reporters i fotoperiodistes han pogut explicar, a primera línia, des de l’assaig clínic dirigit per Oriol Mitjà en un magatzem de Vilassar de Dalt fins a les aglomeracions que es viuen al Raval, on els serveis socials estan desbordats.
El cap de fotografia, Xavier Bertral, és un dels reporters que ha estat trepitjant el terreny aquests dies. “El que fem és prendre les mesures necessàries i acreditar-nos degudament”, explica. “Es tracta de complir amb el deure d’informar, però treballar amb seguretat per a nosaltres i també per a les persones que ens trobem. No entrem a cap lloc tancat, tret que sigui de manera segura. I anem al gra: fer els temes i tornar al confinament immediatament, res de voltar per voltar”.
Mònica Bernabé també ha estat sobre el terreny i explica quines precaucions ha adoptat: “És fonamental anar sempre amb guants i mascareta. Quan arribo a casa, la roba va immediatament a fora i la deixo en un lloc específic, a l’entrada de casa. I directa a la dutxa. Pel que fa als moments d’estar sobre el terreny, les entrevistes sempre a un metre de distància, i sense donar la mà”.
Però, més enllà dels periodistes, també hi ha la resta de la maquinària del diari, que no firma informacions però que resulta imprescindible per ser presents cada dia: maquetació, correcció, sistemes, interactius i desenvolupadors web, equip de homepage, coordinació del paper, opinió, comercials, subscripcions, administració, màrqueting... Un mosaic complex que cal harmonitzar en temps real.
Reacció ràpida
“Malgrat que la situació és complicada, hem tingut diversos avantatges”, explica la directora de l’ARA, Esther Vera. “És una empresa de gairebé 150 persones, però amb gent molt flexible i que porta l’ADN innovador a dins. Havíem fet una feina en el camp digital molt intensa l’últim any i va resultar relativament fàcil enviar tothom cap a casa”. De dilluns a divendres, la redacció del carrer Diputació presenta un aspecte molt diferent del bullici habitual: només hi ha quatre persones. I dissabte i diumenge no hi ha ningú. “Això ha permès sortir bé, en digital i en paper, perquè vam reaccionar molt ràpidament”.
El diari, de fet, s’ha remodelat per tornar-se a adaptar al lector. Les seccions originals s’han desdibuixat i ara hi ha un primer bloc comú, dedicat al coronavirus, encapçalat per Societat, Economia i Internacional. El segueix l’apartat d’actualitat, amb la resta d’informacions que, tot i no tractar sobre la pandèmia, són d’interès general. I tanca el diari el bloc Jo em quedo a casa, que dona idees i propostes per encarar el confinament de la millor manera possible. Des de com sobreviure amb la família fins a les propostes culturals i mediàtiques disponibles, passant per reportatges sobre l’esport.
En el cas de l’ Ara Bassas, no es pot fer servir l’icònic plató. Es grava tot amb el mòbil, des de casa, les entrevistes es fan per Skype i es munta també a domicili. “Gairebé tota la redacció s’ha posat a treballar per al covid-19, d’una manera o una altra”, detalla Vera. “El que sí que ens ha costat és coordinar-nos, amb mil reunions sectorials, de subdirectors, de caps de seccions, o la reunió habitual de la una del migdia. I sempre amb mil pestanyes del xat obertes. Es nota la capacitat vocacional enorme de la redacció i de les altres seccions de la casa. Al final, es tracta que els nostres lectors rebin un producte periodístic de qualitat, rigorós, lliure i independent”.
Els resultats acompanyen aquesta estratègia. Com cada cop que hi ha un tema de màxima actualitat informativa o emergència, l’ARA certifica la posició de referent informatiu i es disparen les visites. En aquest cas, han augmentat fins a 3,6 milions d’usuaris únics. El diari, a més, posa en obert el seu minut a minut dedicat al coronavirus, com a part de la seva missió de servei públic. L’altra dada destacable és l’augment de subscripcions: 1.350 en l’últim mes, entre digitals i en paper, en un moment especialment complicat perquè la majoria de quioscos funcionen a mig gas.
433 quilòmetres i 450 metres
El text que està llegint el lector s’està escrivint en un menjador del Raval barceloní, en un modest -però intens- exercici d’equilibri entre el deure professional i la contenció d’una criatura en plena fase expansiva. Quan el doni per bo, caldrà traslladar el contingut d’aquest Word al gestor de continguts web i, un cop allà, el pescarà un corrector. En aquest cas és Valentí Rossell, que treballa a Manresa (a 48 quilòmetres, doncs). Revisarà els inevitables errors, desfarà ambigüitats, consultarà si hi ha alguna cosa que no s’entén. I marcarà la notícia com a revisada. Un cop publicada, és l’hora de l’equip web. En aquest cas és la responsable, Francina Bosch, qui l’encaixa a la portada de la web. Cada dia es generen unes 200 peces informatives que cal ordenar en aquesta gran matriu que és la homepage. Avisaré pel xat intern (56 quilòmetres més fins a la Colònia Güell) i els lectors digitals ja la podran llegir, com probablement està fent vostè.
La segona etapa del viatge és transformar-la en una pàgina de paper (o de PDF). Primer, els companys de disseny han rebut un mail on s’especifica com hauria de ser aquesta pàgina. En condicions normals, el redactor va a la taula de disseny i -en general- demana text, més text, molt més text. Amb senderi, els maquetistes estiren al màxim, però s’asseguren que la pàgina sigui prou atractiva: no serveix de res entaforar 6.500 espais en una pàgina, si el pa de lletra és tan dens que genera l’estampida dels lectors. Aquesta negociació/súplica ara es fa a cop d’emoji: somriure encantador, mans que preguen. Són 6 quilòmetres més de nou des del Raval fins al barri del Guinardó, on hi ha Ricard Viladrich, que és qui ha disposat els elements d’aquesta pàgina. Els editors gràfics hi posen les fotografies. Ho fa en aquest cas Wayra Ficapal, que també viu al Raval (6 quilòmetres de baixada, doncs).
La pàgina ha de tornar a casa del redactor, però ara ho té fàcil: només són uns pocs carrers i 450 metres, sense sortir del barri. Un cop bolcat a la maqueta, el text prèviament corregit per a la web, com que cal ajustar-lo de nou, s’envia a una segona correcció, que la fa un corrector diferent. En aquest cas, la peça viatja fins a Alforja, des d’on treballa Albert Pla: 123 quilòmetres més. Després d’aquesta segona mirada, la pàgina es calça altre cop les sabates virtuals per anar al taulell de Paper, una secció sovint invisible per al lector però que, entre moltes altres, aconsegueix les dues fites gens menors de: 1) aconseguir que tots els elements del diari -fins al més modest peu de foto- estiguin en perfecte estat de revista, i 2) enviar el diari a impremta a l’hora, lluitant amb els redactors que demanen cinc minuts més, cinc minuts més. Avui el tancament va a càrrec de Rosa Rodon, que és a Gràcia. Són 125 quilòmetres.
Falta la penúltima etapa. Els articles s’examinen tan de prop -paraula a paraula- que va bé aplicar-hi una última mirada final, amb perspectiva. Un cop d’ull fresc, que no hagi participat directament en l’elaboració dels temes, o bé per acabar de repassar aquelles informacions més delicades. És l’hora dels subdirectors i de la directora. En el cas concret d’aquesta pàgina, és Ignasi Aragay qui la revisa des de la dreta de l’Eixample, a casa seva. Són 3 quilòmetres addicionals. I ja només queda filmar la pàgina -la preparació que s’aplica perquè s’imprimeixi correctament-, que farà Mar Caro des de Castelldefels (24 quilòmetres), i enviar-la a la rotativa. L’ordre ha d’arribar a Marc Ferrer, que és a Sant Andreu -27 quilòmetres més- i ell és qui l’empaqueta cap a la planta d’impressió de la Zona Franca, a 15 quilòmetres d’allà. Un total de 433 quilòmetres i 450 metres.
I, si el lector està llegint això en paper, és que -gràcies als metres addicionals fins al quiosc- tot ha anat bé.
