La fi de la conversa

Una conversa infinita, sempre nova. Això havia de ser internet. Els ciutadans informant-se entre ells mateixos, explicant-se la vida espontàniament els uns als altres. La bona nova dels blogs era justament això mateix: el diàleg universal i sense límits generaria xarxes de pau i llibertat d’un gruix social tal que facilitaria l’entesa i resoldria qualsevol malentès entre persones, països i continents.

Fa deu anys d’això. Aquesta setmana ens hem despertat del somni: Andrew Sullivan, bloguer pioner, diu que plega. El nostre heroi havia aconseguit que The Dish, com s’anomena el seu blog, facturés el milió de dòlars necessari -via subscripcions- per mantenir-lo a ell i a set companys més de vida blogaire. Però plega. El món s’acaba, diuen els gurus.

En realitat no s’acaba res. Només el blog de l’Andrew Sullivan i el seu intent de transformar The Dish en un negoci. La lliure conversa continua a les xarxes socials, on uns 2.000 milions de comptes -diguem que són uns 500 milions de persones actives- continuen donant vida a una realitat paral·lela que ha transformat el que el mestre de programadors Dave Winer definia com “la veu sense editar de les persones” en un furiós i salvatge (o tranquil i civilitzat, tant li fa) diàleg de gent que sovint no es coneix i que potser no es trobarà mai. Gent que es connecta, interactua i comparteix.

Sullivan volia fer de la conversa pública una manera de viure. La seva manera de viure. Ara ha descobert que és impossible, que la conversa pública no és una forma de vida sinó la vida mateixa, ni que sigui en format digital, virtual, discontinu, desendreçat, volcànic. La conversa pública no s’acaba amb la (aparent) fi dels blogs. Només que no se’n pot fer negoci, com no se’n pot fer amb la respiració. De moment. The Dish ha mort. Com l’energia, però, la conversa pública ni es crea ni es destrueix, només es transforma i continua per altres mitjans.