Contra la plaga de la postveritat, la vacuna dels ciutadans filòsofs
Franca D'Agostini conversa amb Antoni Bassas en el cicle Diàlegs de Pedralbes, organitzat pel museu monestir i el Diari Ara
Barcelona“I què és, la veritat?” Ho va preguntar Ponç Pilat a Jesús de Natzaret, en to sorneguer, quan l’estava jutjant. El governador romà encara espera resposta: Jesús va deixar la pregunta a l’aire i, d’alguna manera, l’interrogant ha quedat flotant fins als nostres dies, només que ara ja no ens preguntem (només) què és la veritat sinó també -gràcies a l’huracà Trump- què és la postveritat. Franca d’Agostini, professora de filosofia al Politècnic de Torí i a la Universitat de Milà, va aportar una mica de llum sobre aquesta qüestió. Ho va fer en el cicle Ètica i filosofia al segle XXI-organitzat pel museu monestir de Pedralbes i el diari ARA-dirigit pel filòsof Daniel Gamper i moderat per Antoni Bassas, que va congregar ahir un centenar de persones al monestir de Pedralbes. “Si la primera víctima d’una guerra és la veritat, aleshores estem en guerra, perquè el president dels Estats Units fa esforços diaris per matar la veritat”, va plantejar el periodista.
El problema de la veritat és el seu caràcter elusiu. Costa trobar veritats absolutes que no siguin banals, del tipus dos més dos són quatre. Per a D’Agostini, “la veritat esdevé important quan no hi és”. I el nou inquilí de la Casa Blanca exemplifica a la perfecció aquesta paradoxa. “Ara tenim un president dels Estats Units que és, objectivament, una persona inclinada a la guerra i a l’agressivitat política. I que utilitza dicotomies falses per a la seva estratègia. O mitges veritats. O, directament, falsedats totals. Com deia Hannah Arendt, quan la mentida ocupa el poder, tenim un problema”.
Ara bé, per a la ponent seria un gran error pensar que la veritat és l’arma dels dogmàtics. “La religió i la ciència ens han robat la veritat. Però la veritat és nostra: és aquí i és ara. I, per tant, és en realitat l’arma dels escèptics. És el dubte que tenim davant del polític”, va assegurar D’Agostini. Els polítics, esclar, intenten dominar el relat. “Gent com Trump o Berlusconi són totalitaristes de la comunicació. Instal·len règims que en podríem dir democradures, de democràcia i dictadura al mateix temps. I la comunicació acaba dominada per figures públiques amb molts recursos. Esdevé una mentida organitzada, tal com era la propaganda nazi”. Les vendes del llibre 1984, de George Orwell -com va recordar Gamper- s’han disparat últimament: símptoma que la gent percep que les normes de construcció del relat col·lectiu estan canviant.
La veritat en cadascú
Però D’Agostini va rebutjar delegar la idea de veritat a la d’una noció imposada des de dalt. “En mans de qui és, la veritat? En mans nostres! Ja ho deia Aristòtil: és impossible conèixer tota la veritat. Però també és impossible no conèixer la veritat”. La filòsofa creu, tanmateix, que la crescuda exponencial de la informació comporta “el creixement del narcisisme dogmàtic”. És a dir, l’imperi del jo-en-sé-més-que-tu miop. Això s’uneix a la noció postmoderna que la veritat absoluta no existeix, que té una doble derivada: el trivialisme (tot és veritat) i el nihilisme (res és veritat), dues cares de la mateixa moneda. És en aquest terreny on els polítics estenen “les seves mitges veritats que semblen veritats completes”, per a D’Agostini.
La filòsofa creu que, malgrat tot, hi ha tres motius per a l’esperança. Primer, que com més informació, més instruments també per distingir el que és cert del que és fals. “Pensem que la massa és idiota i no és cert. Trump agafa veritats incompletes i, fent palanca amb el nostre malestar, les infla fins que alguns les converteixen en la seva veritat”. El segon motiu és que els humans acumulen un dipòsit d’informació pràctica molt gran. “Podem ser sanament escèptics. I aquest dipòsit és la filosofia, no entesa acadèmicament, sinó des del punt de vista cultural, com a promesa de transformació de la humanitat”. El tercer motiu és d’ordre naturalista i evolutiu. D’Agostini consigna que l’espècie humana sempre explota els seus recursos. “L’estat actual és preparatori perquè puguem treballar de debò per esdevenir ciutadans filòsofs”.
El cicle de conferències continua el pròxim 16 de març amb la xerrada És la democràcia un bon sistema per protegir les generacions futures?, a càrrec d’Íñigo González, professor de filosofia política de la Universitat de Barcelona. La seguirà Quin futur espera a l’estat del benestar en les democràcies europees?, el 20 d’abril, amb Margarita León, professora de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona. I el 25 de maig es debatrà a l’entorn de la pregunta Què és la nova política?, de la mà de Joaquín Valdivieso, professor titular de filosofia i treball social de la Universitat de les Illes Balears.
A la sortida, els assistents van poder passejar pel claustre del monestir sota una suau llum de capvespre. Afinant l’orella, es podia tenir la certesa -perquè hi ha també veritats literàries- que se sentia l’eco de les passes d’unes monges. En concret, de les clarisses que durant segles devien especular sobre l’esquiva naturalesa de la veritat passejant pel claustre, en converses aromatitzades pel formós jardí medieval de plantes medicinals. I si ja ensumaven la postveritat?