Compte amb les presses per apagar la TDT

Fa quatre dies es parlava del 2030 com a possible data per apagar la TDT, és a dir, els canals tradicionals per ones. Se suposava que aleshores la pràctica totalitat del consum s’hauria desplaçat ja a la televisió online i, per tant, l’espai radioelèctric que ocupen les cadenes de tota la vida es podria alliberar per a una demanda creixent en el sector dels mòbils i la internet de les coses. Per sort, aquest llindar del 2030 ha decaigut i ara es parla del 2040… com a mínim. Només cal estudiar una mica la història dels mitjans de comunicació per saber que rares vegades desapareixen: més aviat es trepitgen i es complementen. La desaparició de la TDT, encara que tingui molt de sentit des del punt de vista tecnològic, seria preocupant pel que fa a la salut democràtica. I a Catalunya, més. 

Per començar, la TDT garanteix un servei gratuït i universal, amb l’únic cost del preu de compra de l’aparell. La recepció és igual per a tothom, tingui la renda que tingui. En canvi, la televisió IP ja inclou una primera discriminació: qui paga més, té més amplada de banda, més velocitat i, per tant, més definició. Per no dir el problema de les zones fosques, sense cobertura. Però, sobretot, el que més m’inquieta d’un món sense TDT és la dependència d’unes macroestructures i xarxes de telecomunicacions sobre les quals el poble no té cap capacitat de fiscalització. L’espai radioelèctric, en canvi, és un bé públic, i encara que el gestioni un estat hi ha la possibilitat de fer fora els que manen si no agraden. Consti que a Catalunya la TDT ens ha acabat anant a la contra, ja que decisions hostils amb el català han blocat la reciprocitat d’emissions entre TV3, IB3 i À Punt. Però, malgrat tot, la TDT dona un grau de sobirania més gran que no un internet en evident deriva autoritària.